Wizzard: diferència entre les revisions

'''Wizzard''' Era un banda anglesa de &nbsp; [[Glam rock|glam]] rock formada per Roy Wood, anteriorment membre de [[The Move]] i co-fundador de l'Electric light Orchestra. ''El Llibre The Guinness Book of 500 Number One Hits states'', deia "Wizzard era Roy Wood tant com Wings era Paul McCartney."<ref name="500 Number One Hits">{{ref-llibre|nom=Jo|cognom=Rice|any=1982|títol=The Guinness Book of 500 Number One Hits|edició=1st| editorial=Guinness Superlatives Ltd|lloc=Enfield, Middlesex|pàgina=150|isbn=0-85112-250-7}}</ref> Són més famosos per la seva cançó de Nadal &nbsp; "I Wish It Could Be Christmas Everyday" (1973).

No molt de temps després de l'alliberament del primer àlbum de l'[[Electric Light Orchestra]] (ELO) , Wood es trobava sovint fent feines amb el co-dirigent [[Jeff Lynne]]. Després de diferències personals i musicals creixents esdevingui clar que tots dos ja no podrien treballar junts en el mateix grup, així que Wood va plegar, emportant-se'n membres de banda, Bill Hunt (teclats i trompa), Hugh McDowell ([[Violoncel|cello]]), així com l'enginyer de so d'ELO , Trevor Smith, amb ell, per formar Wizzard. També en l'alineació era l'anterior baixista de Move Rick Price, els bateries Charlie Grima and Keith Smart (tot anteriorment del grup &nbsp;Mongrel de Birmingham), i els saxofonistes Mike Burney i Nick Pentelow (el fill de l'actor Arthur Pentelow). Previ a l'enregistrament del segon àlbum de la banda, Introducing Eddy and the Falcons, McDowell va abandonar el grup i no va ser reemplaçat, i durant l'enregistrament de l'àlbum Bill Hunt també va ser baixa i va ser reemplaçat per Bob Brady (també de Mongrel). Previ a l'enregistrament de l'àlbum final de la banda Main Street, 2000, publicat el 1975, el bateria Keith Smart deixà la banda i no va ser reemplaçat.

La banda va fer el seu debut en viu a The London Rock and Roll Show a l'Estadi [[Wembley Stadium (antic)|Wembley]] &nbsp; el 5 d'agost de 1972.<ref name="NME Rock 'N' Roll Years">{{ref-llibre|nom=tilly|cognom=Tobler|any=1992|títol=NME Rock 'N' Roll Years|edició=1st| editorial=Reed International Books Ltd|lloc=Londres|pàgina=75|id=CN 5585}}</ref> La segona aparició de Wizzard fou &nbsp; al Reading Festival també durant l'agost. Amb distintiu maquillatge de guerra i vestimenta multicolor, van anar apareixent al programa Top of the Tops de Televisió de BBC, membres i amics, inclosa la núvia d'en Wood i cantant Ayshea Brough, dins de cavalls de pantomima, vestits de goril·la o com àngels en patins, sovint amb pastissos de crema i blanc d'ou a les mans . En bona mesura, eren un dels grups més pintorescs en l'era del [[Glam rock|glam]] rock britànic.<ref>{{Ref-web|url= https://www.theguardian.com/music/musicblog/2016/nov/08/roy-wood-wizzard-the-move-glam-rock-pop-genius|títol=Britain’s lost pop genius: the glam rocker who hated being in the spotlight.| consulta=17/03/2018|nom=Alexis|cognom=Petridis|llengua=anglès| editor=Guardian News and Media Limited|data=8/11/2016}}</ref> En gener de1973 van aconseguir llur primer Top-10 amb "Ball Park Incident". L'impacte més gran fou el segon senzill "See My Baby Jive". L'homenatge fidel i afectuós de Wood al so generat per [[Phil Spector]] anomenat Wall of Sound, va fer No. 1 en la llista de senzills durant quatre setmanes. Hom va vendre per damunt d'un milió de còpies globalment, i se li va atorgar el "[[Certificat de vendes discogràfiques|disc]] d'or". El següent single "Angel Fingers", també va liderar les llistes durant setmana.<ref name=":0">{{Ref-web|url= http://www.officialcharts.com/search/artists/wizzard/|títol=Official Charts| consulta=17/03/2018|llengua=anglès| editor=The Official UK Charts Company|data=}}</ref> Com ja va decidir Wood quan pertanyia a The Move, amb el segon, tercer i quart àlbums, l'àlbum debut de Wizzard , ''Wizzard Brew'', no va contenir cap dels singles d'èxit, escollint en comptes d'això llargues improvisacions de saxofon, jam sessions amb gust de jazz &nbsp; i una banda d'instruments de metall d'estil militar. L'àlbum següent en 1974 &nbsp; Introducing Eddy & The Falcons, tenia una factura molt més comercial.{{Citació necessària|data=març de 2018}}

El senzill nadalenc de la banda del 1973 Nadal de la banda sol &nbsp; "I Wish It Could Be Christmas Everyday" ha esdevingut una peça fixa en la programació nadalenca de ràdios i televisions britàniques. Va ser reeditat en 1981, i un re-enregistrament de [[Disc fonogràfic|12]]" hom va comercialitzar en 1984.

Durant [[1973]] Wood simultàniament explorava una carrera en solitari amb el seu àlbum ''Boulders'', el qual va aportar el tema "Dear Elaine" amb un Top 20. L'horari laboral llarg i la tensió subsegüents van aportar problemes de salut, i moltes cancel·lacions i ajornaments en una gira de primavera de 1974 pel Regne Unit.<ref name="Roy Wood: The Move, Wizzard and beyond">Van der Kiste, John (2012). ''Roy Wood: The Move, Wizzard and beyond''. KDP.</ref> Una cosa a destacar de 1974 era un retorn al Top10 amb "Rock 'n' Roll Winter (Loony's Tune)". El lliurament &nbsp; va ser retardat per diverses setmanes fins al final de Març, així que es va afegir una etiqueta després del títol de la funda amb les paraules "Ho sentim, la paraula primavera no s'ajusta a Rock Winter". Inusualment en aquell temps, l'esmentat tema i "Dream of Unwin", eren ambdós enregistrats i editats en mono. La cançó va ser dedicada a la xicota de Wood llavors Lynsey de Paul, qui agraí l'honor enregistrant una cançó amb so Wizzard "Ooh I Do" uns quants mesos més tard.