John Churchill (1r duc de Marlborough): diferència entre les revisions

Sota el [[Thomas Osborne|comte de Danby]] el govern va prendre una política de realineament i preparar-se per entrar en guerra contra França. La nova aliança amb els neerlandesos, juntament amb l'expansió de l'exèrcit anglès, obrí importants projectes per a Churchill a les esferes militar i diplomàtica. A l'abril de 1678 Churchill, acompanyat del seu amic i polític en ascens [[Sidney Godolphin]], marxà cap a [[La Haia]] per negociar una convenció sobre el desplegament de l'exèrcit anglès a Flandes. L'assaig del jove diplomàtic sobre habilitat política va tenir èxit, fent que pogués trobar-se amb [[Guillem III d'Anglaterra i II d'Escòcia|Guillem, Príncep d'Orange]], qui quedà molt impressionat per la perspicàcia i la cortesia de la capacitat negociadora de Churchill.<ref name=barnett43>Barnett: ''Marlborough'', 43</ref> El nomenament ajudà a Churchill a desenvolupar una experiència que altres mers soldats no aconseguien,<ref name=barnett43/> car els múltiples tractes de les negociacions secretes de Carles II amb Lluís XIV (Carles no tenia intenció de declarar la guerra a França), la missió finalment s'avortà. Al maig Churchill va ser nomenat [[Brigadier General]] de Peu temporal, però les esperances d'acció al continent es demostraren il·lusòries quan les faccions oposades signaren el [[Tractat de Nimega (1678)|Tractat de Nimega]].{{sfn|Chandler|2003|p=10}}

 

 

Quan Churchill tornà a Anglaterra al final de 1678 es trobà dolorosos canvis a la societat anglesa. Les iniquitats del [[Complot Papista]] ([[Titus Oates]] va teixir una trama dirigida a excloure el [[catolicisme|catòlic]] Duc de York de la línia de successió) significà l'arraconament temporal de Jaume i un exili de gairebé tres anys. Jaume obligà a Churchill a seguir-lo, primer a La Haia i després a [[Brussel·les]] abans que se li permetés anar a [[Edimburg]]. Però no va ser fins al 1682, després de la victòria completa de Carles II sobre els exclusionistes, que el Duc de York va poder tornar a Londres.{{sfn|Holmes|2008|p=92 |«Mentrestant Churchill va ser encarregat amb diverses importants missions diplomàtics, incloent viatjar a París per negociar un subsidi de Lluís XIV, que podria ajudar a Carles II a sobreviure sense convocar un altre parlament, i així reduiria el risc d'un Acta d'Exclusió abans que passés.»}} Pels seus serveis durant la crisi Churchill va ser nomenat Lord Churchill d'[[Eyemouth]] a la [[noblesa d'Escòcia]] el 21 de desembre de 1682, i l'any següent, el 19 de novembre, nomenat coronel del [[1r Els Dragons Reials|King's Own Royal Regiment of Dragoons]].<ref>Churchill: ''Marlborough: His Life and Times, Bk. 1'', 164</ref>

=== La Guerra de Successió Espanyola ===

{{principal|Guerra de Successió Espanyola}}

Amb la mort del malalt i sense fills [[Rei d'Espanya|Rei]] [[Carles II d'Espanya]] l'1 de novembre de 1700, la successió al tron espanyol i subseqüent control de l'[[Imperi Espanyol|imperi]], de nou Europa va estar en guerra: la [[Guerra de Successió Espanyola]]. Al seu llit de mort, Carles II havia llegat els seus dominis al nét de [[Lluís XIV de França|Lluís XIV]], [[Felip V d'Espanya|Felip, Duc d'Anjou]]. Això comportava que la [[dinastia borbònica]] dominaria els regnes de França i Espanya, quelcom inacceptable per a Anglaterra, la República Holandesa i per l'Emperador Alemany [[Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic|Leopold I]], que havia reclamat per sí el tron espanyol. Amb la salut de Guillem deteriorant-se (el mateix rei estimà que li quedava poc per viure), i amb la influència de Marlborough sobre la seva successora, la Princesa [[Anna de la Gran Bretanya|Anna]], el Rei decidí que Marlborough havia d'ocupar-se de l'escenari central dels afers europeus. Representant a Guillem III a La Haia com a Ambaixador extraordinari i com a comandant de les forces angleses, Marlborough va rebre l'encàrrec de negociar una nova coalició per oposar-se a França i Espanya.{{sfn|Holmes|2008|p=192–93}}

[[Fitxer:Marlborough-first-duke.JPG|thumb|left|170px|John Churchill, 1r Duc de Marlborough per Godfrey Kneller. Retratat amb les robes de l'[[orde de la Lligacama]].]]

 

==== Blenheim i Ramillies ====

{{principal| Batalla de Blenheim| Batalla de Ramillies}}

Pressionat pels francesos i els bavaresos a l'oest i pels [[Francis II Rákóczi|rebels hongaresos]] a l'est, Àustria va haver de fer front a la possibilitat real d'haver de sortir de la guerra.<ref name="ReferenceA">Lynn: ''The Wars of Louis&nbsp;XIV, 1667–1714'', 286</ref> Preocupat per la situació a [[Viena]] i al sud d'Alemanya van convèncer a Marlborough de la necessitat d'enviar socors al [[Danubi]]; però l'esquema de prendre la iniciativa a l'enemic era molt audaç. Des de l'inici el Duc decidí deixar de costat als holandesos, que mai haurien permès un afebliment de les tropes aliades als Països Baixos espanyols. Amb aquesta finalitat, Marlborough va moure les seves tropes angleses al [[Mosel·la]] (pla aprovat per La Haia), però un cop allà planejava esmunyir-se dels holandesos marxant cap al sud per enllaçar amb les tropes austríaques al sud d'Alemanya.<ref name="ReferenceA"/>

 

==== Oudenaarde i Malplaquet ====

Els fracassos militars de 1707 continuaren durant els primers mesos de 1708, amb la deserció de [[Bruges]] i [[Gant]] als francesos. Marlborough quedà abatut per la situació general, però el seu optimisme es reforçà amb l'arribada del Príncep Eugeni, el seu co-comandant a Blenheim. Animat per la confiança del Príncep Marlborough es preparà per tornar a obtenir la iniciativa estratègica. El pla era en principi una repetició de la doble invasió de l'any passat; aquest cop amb el cop principal als Països Baixos. Després d'una marxa forçada, els aliats travessarien el riu [[Escalda (riu)|Escalda]] a [[Oudenaarde]], mentre que l'exèrcit francès, comandat pel [[Lluís Josep de Borbó-Vendôme|Mariscal Vendôme]] i pel [[Lluís de França (duc de Borgonya)|Duc de Borgonya]], el travessava més al nord amb la intenció d'assetjar la plaça. Marlborough, de nou segur d'ell mateix, es mogué decisivament per enfrontar-se a ells.<ref>Lynn: ''The Wars of Louis&nbsp;XIV, 1667–1714'', 319</ref> La seva victòria a Batalla d'Oudenaarde l'11 de juliol de 1708 desmoralitzà l'exèrcit francès a Flandes; el seu ull pel terreny, el seu sentit del temps i el seu coneixement de l'enemic van tornar a quedar demostrat.{{sfn|Chandler|2003|p=222}} Ara Marlborough desitjava marxar directament sobre París, però aconsellat per un Eugeni més prudent, els aliats es dirigiren a assetjar [[Setge de Lilla (1708)|Lilla]], la fortalesa més forta d'Europa. Mentre que el Duc comandava la força de cobertura, Eugeni supervisava el setge de la ciutat, que es rendí el 22 d'octubre; però no va ser fins al 10 de desembre que [[Louis François de Boufflers|Boufflers]] rendí la [[Ciutadella (arquitectura)|ciutadella]]. Encara per totes les dificultats del setge d'hivern, la campanya de 1708 havia tingut un remarcable èxit, requerint una habilitat logística i d'organització superior.{{sfn|Jones|1993|p=170–171}} Els aliats reconqueriren Bruges i Gant, i els francesos van ser pràcticament expulsats de [[Flandes espanyol]]. «Qui no hagi vist això», va escriure Eugeni, «no ha vist res».<ref>McKay: ''Prince Eugene of Savoy,'' 117</ref>

[[Fitxer:Prince Eugene of Savoy.png|170px|left|thumb|El Príncep [[Eugeni de Savoia]], per [[Jacob van Schuppen]]. Llevat de Ramillies, Eugeni compartí les grans victòries de Marlborough a la Guerra de Successió Espanyola.]]

 

El retorn del favor del Duc sota la [[Dinastia Hannover|Casa de Hannover]] li permeté presidir la revolta Jacobita de 1715 des de Londres (to i que va ser el seu antic assistent, [[William Cadogan, 1r Comte Cadogan|Cadogan]], qui dirigí les operacions). Però la seva salut era dolenta, i el 28 de maig de 1716, poc després de la mort de la seva filla Anna, comtessa de Sunderland, patí un infart a Holywell House. Al novembre va patir un nou infart, aquest encara més sever. El Duc es recuperà, quedant-li una afectació a la parla, i recuperant-se suficient per cavalcar per veure els treballs al palau de Blenheim i per assistir a la [[Cambra dels Lords]] per votar la destitució d'[[Oxford]].{{sfn|Holmes|2008|p=472}}

El 1719 els Ducs van poder traslladar-se a l'ala est del seu palau inacabat, però Marlborough només va poder-lo gaudir 3 anys. Mentre que vivia a [[Cumberland Lodge|Windsor Lodge]] patí un nou infart al juny de 1722, poc després del seu 72è aniversari, morint finalment el 16 de juny. Va ser enterrat inicialment a la volta oriental de la capella d'[[Enric VII d'Anglaterra|Enric VII]] de l'[[Abadia de Westminster]], però seguint les instruccions que deixà Sarah, que va morir el 1744, va ser traslladat al seu costat a la capella de Blenheim.{{sfn|Holmes|2008|p=477}}