Corona d'Aragó: diferència entre les revisions

== Terminologia ==

=== Denominacions del conjunt territorial ===

La denominació «Corona d'Aragó» aparegué el [[segle XIV]]<ref>Vegeu-ne un exemple a la [[Crònica de Pere el Cerimoniós]], cap. 1, p.48; cap. 3, p.36</ref> durant el regnat de [[Jaume el Just]]<ref>''Cfr.'' [http://www.seacex.es/Spanish/Publicaciones/126/corona_aragon_08_03_expan.pdf «La expansión: el Casal d'Aragó (1213-1412) / L'expansió: el Casal d'Aragó (1213-1412)»], en [[Ernest Belenguer]], Felipe V. Garín Llombart y Carmen Morte García, ''La Corona de Aragón. El poder y la imagen de la Edad Media a la Edad Moderna (siglos XII - XVIII)'', Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior (SEACEX), Generalitat Valenciana y Ministerio de Cultura de España - Lunwerg, 2006. {{ISBN|84-9785-261-3}}: {{Cita|Entre los siglos XII y XIV, la documentación poco habla de Corona de Aragón y más del [[Casal d'Aragó]], si bien la expresión de Corona de Aragón ya se observa con Jaime el Justo, prevaleciendo así el título jerárquico del reino por delante del de condado y principado.|Belenguer, Garín Llombart y Carmen Morte, «La expansión: el Casal d'Aragó (1213-1412) / L'expansió: el Casal d'Aragó (1213-1412)», ''op. cit''. 2006.}}</ref> ([[1267]]-[[1327]]), quan aquest transformà la unió personal en una unió dinàstica en consagrar la «Unió» indissoluble del [[Regne d'Aragó]], [[Regne de València]] i [[Principat de Catalunya]].<ref name="HINOJOSA-2006">[[#HINOJOSA-2006|Hinojosa 2006]], pp. 268-269 {{cita|El impulso decisivo vino de la mano de Jaime II, que con gran habilidad transformó la unión dinàstica en una federación de Estados, todavía imperfecta, pero de gran efectividad, sobre todo cara a la proyección mediterránea de la Corona, utilizando para ello las Cortes particulares de cada Estado, delimitando las fronteras entre ellos, y dotándolos de administraciones y gobiernos similares, aunque conservando sus particularidades fiscales, monetarias o judiciales. Como señaló E. Sarasa (La Corona de Aragón en la Edad Media, Zaragoza, 2001) "la dualidad monarquía común y diversidad territorial parece que fue la clave del éxito de la Corona de Aragón como realidad histórica, al margen de las denominaciones aplicadas por algunos autores (Imperio catalano-aragonés, Confederación catalano-aragonesa, Condes-Reyes, etc.)". En tiempos de Jaime II "Corona de Aragón" (Corona Aragonie) era la denominación habitual para el dominio real. La monarquía cohesionaría la actuación exterior de los tres Estados, cuyos objetivos eran similares, pero siempre tratando de equilibrar las fuerzas centrales y las periféricas; de modo que para fortalecer el conjunto, Jaime II promovió en la Cortes de Tarragona -en 1319- el Privilegio de Unión, proclamando la indivisibilidd de los tres Estados que integraban la Corona de Aragón, y en el juramento real se introdujo la fórmula de mantener íntegra y unida la Corona. En definitiva, La Corona de Aragón era la Corona del rey. No olvidemos, por lo demás, que la Corona de Aragón no fue sólo una construcción política, sinó también una potencia mercantil, marítima y cultural de primer orden en el Mediterráneo, cuyo éxito se basó en el papel de la monarquía como institución indiscutible y aglutinadora, posición que se afirmó en el tránsito de los siglos XIII y XIV, precisamenet durante el reinado del rey Justo.|Hinojosa Montalvo, José; Jaime II y el esplendor de la Corona de Aragón; pp. 268-269}}</ref> Basant-se en la [[Constitucions catalanes|constitució]] ''Nostres succeïdors'' del [[1299]],<ref>{{cita|'''Nostres succeidos''' en lo Comtat de Barcelona, o en Cathalunya, hu apres altre per tot temps, ans quels Rics Homens, ne los Cavallers, nils Ciutadans, ni los Homens de Vilas li façan Sagrament, e fealtat juren, e sien tenguts de jurar, e de confirmar, e de approvar pu<!--sic-->blicament la venda, e la franquesa del Bovatge, e tots altres statuts, e Ordinations fetas en aquesta present Cort, e en las Generals Corts fetas a Montso, e a Barcelona, e en altres locs de Cathalunya, e altres Privilegis, e Gratias atorgadas, axi en General, com en special, a Rics Homens, e a Cavallers, e a Ciutadans, e a Homens de Vilas, e a Ciutats, e a Locs, e a Vilas que son nostras, o dels demunt dits, e si algu o alguns de Cathalunya de qualque Dignitat, o conditio sien, feyan al dit Senyor de Cathalunya Sagrament, o feeltat, abans que ell haja fet lo dit Sagrament, e confirmació, que no valla}}</ref> Jaume II instituí en les corts de Tarragona del [[1319]]<ref>Francisco Olomos, José María de; [http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/6874/1/HM_11_32.pdf "Jaime II y la «Constitución» de la Corona de Aragón"] {{cita|El derecho de sucesión y la integridad de la herencia. Asimismo Jaime II declaró recibir la Corona no por el testamento de su hermano, sino por derecho sucesorio, rechazando la política de particiones. Un objetivo que llevará a sus últimas consecuencias en 1319, durante las cortes de Tarragona, al aprobar en ellas el llamado Privilegio de Unión [sic ''pro: Jurament de la Unió''], por el cual se consagraba la indivisibilidad de la Corona de Aragón, desde entonces el rey debía jurar mantener la unidad y si faltaba a su juramento los estados podían resistirle por la fuerza. Este juramento de indivisibilidad será prestado el día de la coronación del monarca, formando parte del conjunto de promesas solemnes del soberano ante los representantes de la Corona.}}</ref> que abans de l'inici del regnat, el successor a la Corona havia de realitzar el ''[[jurament|sacramentum]]'' de la «Unió», jurant la indivisibilitat d'Aragó, València i Catalunya. Aquest jurament seria ampliat el [[1344]], quan [[Pere el Cerimoniós]] reannexionà el Regne de Mallorques i inclogué també aquest territori en el ''[[Jurament per les Illes|Jurament de la Unió]]''.<ref>[[Montserrat Bajet i Royo|Bajet Royo, Montserrat]]; [http://repositori.upf.edu/bitstream/handle/10230/6236/El_jurament_i_el_seu_significat.pdf?sequence=1 "El Jurament i el seu significat jurídic al Principat segons el Dret General de Catalunya (segles XIII-XVIII)"] {{cita|Afegitons posteriors a la fórmula de 1299. Com veurem més endavant, Jaume II afegí l'any 1319 que els regnes de València, Aragó i el Principat de Catalunya no poguessin ser separats. El 1344 Pere el Cerimoniós hi afegí, el regne de Mallorca i les illes adjacents i els comtats de Rosselló i Cerdanya. A partir de 1344 el jurament contenia doncs una clàusula que implicava l'existència de territoris inalienables, territoris que pertanyien al monarca com a cap de la comunitat. En tot cas el rei podia alienar tot el que era seu, com a persona privada, i que no afectava l'essència del seu ofici. Però en virtut del jurament prestat els territoris que formaven «la Unió dels regnes» no es podien alienar perquè segons un principi ben conegut el que afecta a tots pertany a les coses públiques i els regnes heretats no es consideraven propietat del príncep. En segon lloc amb el terme «Unió» es referia a territoris lligats entre ells, és a dir, una unió real o unió de comunitats que tenien un sobirà comú, un dret unitari universal que coexistia amb el dret general particular de cada un dels regnes i terres de la Unió, i uns òrgans generals (la Governació General i el Consell d'Aragó) per la Corona.}}</ref> Es constituí a partir d'aleshores una «unió d'estats» amb entitat jurídica i drets propis que el monarca no podia ni dividir ni alienar.<ref>Montaner Frutos, Alberto; El Señal del rey de Aragón; pp. 54-56 {{cita|En cuanto a la idea misma de una Corona aragonesa, ésta no surge hasta el siglo XIV. [...] La situación comienza a cambiar a principios del siglo XIV, al declarar Jaime II en 1299 y 1318 la inseparabilidad de los distintos territorios, si bien çesta al principio sólo alcanzó a los peninsulares. [''Seguint la Teoria d'Antonio Ubieto''] Estrictamente hablando, lo único que se garantiza es el cumplimiento del derecho aragonés sobre la herencia, que, como se ha visto, implica la indivisibilidad del patrimonio familiar y la libre disposición de los acaptos. Se constituye así una especie de núcleo fuerte de la Corona, compuesto por los estados peninsulares que, además de ser inalienables, estaban ligados, desde el siglo XIII, por la posibilidad de reunirse excepcionalmente en las Cortes Generales de la Corona, de la que los otros territorios quedarán excluidos. Con todo, ello supone ya un paso importante hacia el establecimiento de la inalienabilidad y perpetuidad de la Corona, que constituye uno de los requisitos básicos para su concepción transpersonal, como entidad jurídica con derechos propios que no son patrimonio privado del monarca y que éste no puede enajenar. [...] No es de extrañar, pues, que ni en la Crònica de Jaime I (posterior a 1276) ni en las de Desclot (posterior a 1305) y Muntaner (ca. 1325) se haga alusión a una "Corona de Aragón" y que, en cambio, sea durante el reinado de Pedro IV (1336-1387) cuando el concepto y denominación lleguen a arraigar en la conciencia política aragonesa.}}</ref> En la [[historiografia]] actual però, s'utilitza la denominació «Corona d'Aragó» ja des de la unió dinàstica entre els [[comtes de Barcelona]] i els [[reis d'Aragó]] ([[1164]]).

 

 

=== Dignitats dels sobirans ===

Tot i que el rei d'Aragó [[Ramir II d'Aragó|Ramir el Monjo]] va fer donació al comte de Barcelona [[Ramon Berenguer IV]] de la ''[[potestas (poder)]]'' reial, i també de la ''[[honor (propietat)]]'' del regne dels Aragonesos com a marit de la seva filla [[Peronella d'Aragó]], i que en conseqüència els nobles aragonesos el juraren en homenatge i fidelitat, acte propi de nominació dels reis, el rei Ramir es va reservar per a ell la [[dignitat (títol)]] de rei. D'aquesta manera el comte Ramon Berenguer IV va exercir el ''principatum'' (cabdillatge militar) sobre els barons aragonesos, i el ''dominatum'' (senyor de la terra) sobre el regne, intitulant-se conseqüentment ''prínceps'' dels aragonesos i ''dominator'' del regne dels aragonesos,<ref>[http://web.udg.es/hcj/text/historia_del_dret/Textos_%20HDE_III.pdf VI. Los reinos de la baja edad media y el estado moderno: la integración del derecho (vegeu paràgrafs 150 i 151)]</ref> títols que Ramon Berenguer IV sempre va posar en lloc secundari per darrere de la seva [[dignitat (títol)]] principal i més important, la de ser Comte de Barcelona. El fill i successor comú del comte Ramon Berenguer IV i de la reina Peronella d'Aragó fou el rei [[Alfons el Cast]]. El seu pare li donà totes les honors que tenia tant a Barcelona com a Aragó, i la seva mare, que actuà com a transmissora de la propietat del regne, li donà el Regne d'Aragó, convertint-se així en ''Aldefonsus filius primus rex Aragonum post unionem''.<ref>[http://hal.archives-ouvertes.fr/docs/00/11/20/95/PDF/ARAGONUM.pdf Generatio Regum Aragonum]</ref>

 

=== Ordinals dels sobirans ===

{{principal|Ordinals dels reis d'Aragó}}

En la historiografia de l'edat mitjana i de l'edat moderna fou habitual la disparitat de criteris a l'hora d'assignar ordinals als sobirans.<ref>[[#MOTNANER-1995|Montaner 1995]], pàg. 28 {{cita|En definitiva, conviene recordar que la disparidad de criterios en la aplicación de los ordinales regios es habitual en la historiografía medieval y moderna. [nota 46: Así lo ha demostrado Gimeno Casalduero (1960)]|Alberto Montaner Frutos|El señal del rey de Aragón (1995); pàg. 28}}</ref> Inicialment els cronistes medievals es valgueren de sobrenoms a fi de diferenciar, caracteritzar, i àdhuc glorificar, sobirans homònims.<ref name="GIMENO-1960">Gimeno Casalduero, Joaquín; "Sobre las numeraciones de los reyes de Castilla"; dins "Nueva Revista de Filología Hispánica"; Vol. 14, No. 3/4 (Jul. - Dec., 1960), pp. 271-294</ref> El sobrenom, que unes voltes recordava gestes memorables i d'altres trets tipificadors de la persona, oferia una perspectiva històrica general del sobirà en qüestió, o del resultat del seu govern. A partir del [[segle XIV]] però,<ref name="GIMENO-1960"/> es generalitzà la pràctica d'introduir l'ús de numerals per a diferenciar sobirans del mateix nom, una pràctica que resta vigent avui en dia. La introducció de numerals venia a salvar i unificar els diversos i variats sobrenoms amb els quals habitualment es designava un mateix sobirà; tot i així però, els sobrenoms continuaren coexistint al costat dels numerals reforçant la caracterització del personatge.

 

=== El Casal dels sobirans ===

{{AP|Casal d'Aragó}}

L'adveniment dels comtes de Barcelona a la casa reial d'Aragó suposà que el llinatge dels comtes de Barcelona adoptà el cognom Aragó com a propi, de manera que el títol reial d'Aragó i el cognom familiar Aragó esdevingueren el mateix, tal com afirmà el rei en [[Pere el Cerimoniós]]: «regne Darago lo qual regne es títol e nom nostre principal».<ref>[[Ordinacions fetes per lo Senyor en Pere terç rey dArago|Ordinatio feta per lo molt alt e molt excelent princep e senyor lo senyor en Pere terç rey d'Aragó]]:{{Citació|On con los reys Darago sien estrets de reebre lo dit sant sagrament de unccio en la ciutat de Ceragoça la qual es cap del '''regne Darago lo qual regne es títol e nom nostre principal''': covinent cosa es e rahonable que axi mateix en aquella los reys Darago reeben la corona e les altres insignies reyals axi con veem quels emperadors prenen en Roma la principal corona la qual ciutat es cap de lur imperi|Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, Vol. 5; pàg 271; [[Pròsper de Bofarull i Mascaró]]}}</ref> L'adopció del títol del regne principal com a cognom del Casal no obstà però perquè el culte al llinatge, a la sang dels comtes de Barcelona<ref name="LANI">[[Stefano Maria Cingolani|Cingolani, Stefano Maria]]: [http://estudiosmedievales.revistas.csic.es/index.php/estudiosmedievales/article/viewFile/4/4 «Seguir les vestígies dels antecessors»]</ref> es mantingués tal com precisament el mateix rei en Pere el Cerimoniós recordà quan ordenà el trasllat sepulcral de les restes del comte [[Ramon Berenguer II]] a la [[Catedral de Girona]]: «l'excel·lentíssim i virtuosíssim príncep i senyor Ramon Berenguer vulgarment anomenat Cap d'Estopa, antiquíssim comte de Barcelona de l'estirp de la qual Nós per la Gràcia de Déu som descendent per ordre directe».<ref>Sureda Jubany, Marc: [http://www.tesisenxarxa.net/TESIS_UdG/AVAILABLE/TDX-1201108-122609//Tmsj01de16.pdf Els precedents de la Catedral de Santa Maria de Girona], pàg.214. {{citació|La notícia definitiva sobre l'emplaçament dels comtes a la Galilea procedeix d'unes disposicions reials de 1385: Pere III el Cerimoniós ordenava el trasllat de les restes comtals de la Galilea al temple gòtic novament enllestit atès que estava previst enderrocar el porxo (una previsió que no es va executar fins al segle XVIII) o, si més no, ateses segurament les brutes i polsoses obres que havien tingut lloc damunt mateix, al Sepulcre, entre 1379 i 1381:}} {{Citació|excellentissimi et virtuosissimi principis et domini [[Ramon Berenguer II de Barcelona|Raymundi Berengarii vulgariter nuncupati Cap.de.stopa]], antiquissimi comitis Barchinone ex cuius estirpe nos per Dei graciam sumus recto ordine descendentes|[[Arxiu de la Corona d'Aragó]], Cancelleria, r. 988, f. 165. }}</ref>

 

=== Polèmiques per la terminologia ===

{{Principal|Comte-rei|Casal de Barcelona}}

Tot i que fou concebuda com una mera unió dinàstica familiar, allò que definí i particularitzà la Corona d'Aragó fou que s'estructurà políticament com una [[federació]] d'estats medievals;<ref name="SESMA03">[[#SESMA-2000|Sesma 2000]], pàg. 118</ref> cada territori es veié dotat d'una estructura política pròpia, equivalent i similar entre elles, però amb variants intrínseques adaptades a les característiques culturals, socials i econòmiques de cada estat;<ref name="SESMA03"/> d'aquesta manera tant el marc jurídic, com la política comercial, la moneda i el territori, anaren configurant progressivament la personalitat pròpia de cadascun dels estats. Aquests foren gestionats en funció dels interessos estamentals de les elits dirigents de cadascun dels territoris,<ref>[[#SESMA-2000|Sesma 2000]], pàg. 119</ref> sempre però, condicionats a l'assoliment del ''[[Pactisme|pactum]]'' en Corts amb el rei. I el rei, amb tot l'aparell institucional monàrquic, esdevindrà corretja transmissora dels interessos particulars i punt de convergència dels recursos de cada estat, que seran coordinats vers la política exterior comuna; una política exterior afaiçonada per un agressiu expansionisme militar que revertirà en benefici comú de tots els territoris. Beneficis que cap d'ells mai no hauria pogut assolir actuant en solitari donada la situació geopolítica dels estats de la Corona d'Aragó, localitzats entre [[Regne de França]], la [[Corona de Castella]] i les [[Repúbliques Marítimes|potències marítimes italianes]].

 

 

=== Reivindicació de la històrica Corona d'Aragó ===

Menys d'un segle després de l'aniquilació i annexió a la [[Corona de Castella]] el [[1714]], el polític català [[Antoni de Capmany]] reivindicà la [[monarquia constitucional]] de la Corona d'Aragó i recordà les institucions lliures amb què es governava Catalunya «fins a l'any 1714, quan les armes de Felip V, més poderoses que les lleis, feren callar totes les institucions lliures de Catalunya»;<ref>Ferreres i Calvo, Ernest; La Guerra de Successió i Catalunya</ref> aquesta reivindicació tingué lloc durant les [[Corts de Cadis]] el [[1812]]. Però el col·lapse de l'[[Monarquia Absoluta Borbònica|Antic règim absolutista borbònic]] el [[1833]] i la [[construcció de l'estat liberal a Espanya]] no suposà la recuperació del sistema constitucional propi dels estats de la Corona d'Aragó sinó que consagraren el [[Regne constitucional d'Espanya]] com un règim polític unitari i centralitzat basant-se en l'anterior règim absolutista. El [[1869]] [[Valentí Almirall]] propulsà el [[Pacte de Tortosa]], un manifest ideològic que projectava l'organització i coordinació de les forces republicano-federalistes dels històrics estats de la Corona d'Aragó: Aragó, València, Les Balears i Catalunya. El [[nacionalisme espanyol]] reaccionà violentament contra el projecte federal de la Corona d'Aragó i va blasmar-lo despectivament intentant ridiculitzar-lo amb el nom de «''Pacto de la Coronilla de Aragón''».<ref>Almirall Valentí; [http://books.google.cat/books?id=JP4Tb5hamMQC&lpg=PA33&ots=uh65m1kbzi&dq=%22Pacto%20de%20la%20Coronilla%20de%20Arag%C3%B3n%22&hl=ca&pg=PA33#v=onepage&q&f=false España tal como es]; pàg. 33</ref> El [[1880]] el catalanista [[Víctor Balaguer]], autor de ''Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón'', inicià una gira de propaganda per Aragó, València i Catalunya, els territoris peninsulars de la Corona d'Aragó, en la qual combinava els actes culturals com els Jocs Florals amb els actes polítics. Els [[nacionalisme espanyol|nacionalistes espanyols]] reaccionaren novament blasmant la campanya de «''andanza de torvador medieval a las provincias que compusieron la Coronilla de Aragón''», terme aquest darrer que repugnava profundament a Víctor Balaguer,<ref>Comas i Güell, Montserrat. [http://books.google.cat/books?id=uBvC9cXg6wMC&lpg=PA163&ots=qeF4Q1xGac&dq=%22coronilla%22%20corona%20d'arag%C3%B3&hl=ca&pg=PA163#v=onepage&q&f=false Víctor Balaguer i el seu temps], pàg. 163</ref> polític catalanista que també havia fundat a Barcelona el diari progressista ''[[La Corona de Aragón]]'', legal només durant el [[Bienni Progressista]] ([[1854]]-[[1856]]), i des del qual havia reivindicat el passat gloriós de [[Catalunya]] alhora que exigia una descentralització política i organització autònoma conjunta pels territoris històrics de la Corona d'Aragó.<ref>{{GEC|0006895|Víctor Balaguer i Cirera}}</ref>

 

Contemporàniament el president de Catalunya [[Pasqual Maragall]] va demanar el [[2003]] una [[euroregió]] que es correspongués amb l'antiga Corona d'Aragó amb la incorporació del Llenguadoc-Rosselló i el Midi-Pyrinées. Pasqual Maragall considerà que l'estat espanyol no s'hauria de veure amenaçat per la potència econòmica d'aquesta nova euroregió, ja que està «''perfectament en línia amb les preocupacions i prioritats de la Unió Europea''» esdevenint «''un grup de regions que es posen juntes per a administrar una sèrie d'interessos comuns''».<ref>[http://www.vilaweb.cat/ep/ultima-hora/pg/7/735037/20030820/maragall-demana-euroregio-economica-corresponga-lantiga-corona-darago-sume-rossello-midi.html Maragall demana una "euroregió" econòmica que es corresponga amb l'antiga Corona d'Aragó i sume el Rosselló i Midi]</ref> La proposta de Pasqual Maragall va desencadenar l'oposició frontal del president espanyol [[José María Aznar López|José María Aznar]] ([[Partit Popular (Espanya) |PP]]), que va acusar a Maragall de voler reinventar la Corona d'Aragó buscant una nova forma de relacionar-se amb Espanya, «''com si fos diferent d'Espanya''». Amb la mateixa bel·ligerància es pronuncià el vicepresident primer [[Mariano Rajoy]] ([[Partit Popular (Espanya) |PP]]), que va carregar contra la proposta d'una euroregió de la Corona d'Aragó afirmant que seria una amenaça que «''posaria en perill el model de convivència d'Espanya''» que tants èxits els ha aportat des de [[Madrid]].<ref>[http://www.vilaweb.cat/ep/ultima-hora/722699/20030717/aznar-ironitza-suport-zapatero-maragall-voler-reinventar-corona-darago.html Aznar ironitza amb el suport de Zapatero a Maragall per voler "reinventar la Corona d'Aragó"]</ref> En aquesta línia, la [[Constitució de 1978]] del [[Regne d'Espanya]] prohibeix específicament la federació entre comunitats autònomes en el seu article 145: «''En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas''».<ref>[http://noticias.juridicas.com/base_datos/Admin/constitucion.t8.html# La Constitución espanyola]</ref> Pel que fa a les polèmiques terminològiques el [[2010]] el president catalanoparlant d'Aragó [[Marcel·lí Iglesias i Ricou]] apel·là a la «''història comuna tan atractiva''» entre aragonesos i catalans, lamentant que ara des de «''Catalunya se'ns mira per sobre de l'espatlla i ho lamentem, ho sentim, ens afecta''» i proposant que hi ha situacions que «''hauríem de ser capaços de superar. Hem d'evitar que es cronifiquin''», ja que és en benefici comú, recordant que Aragó i Catalunya «''varen anar de la mà''» per tombar el ''[[Pla Hidrològic Nacional]]'' de [[José María Aznar López|José María Aznar]], i que les economies d'Aragó i Catalunya estan cada vegada més integrades.<ref>La Vanguardia, 14/02/2010: [http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20100214/53893188464/marcelino-iglesias-catalunya-nos-mira-por-encima-del-hombro-aragon-barcelona-lleida-juegos-olimpicos.html Marcelino Iglesias: "Catalunya nos mira por encima del hombro"]</ref>

 

L'adveniment dels comtes de Barcelona a la [[Casa d'Aragó|Casa Reial d'Aragó]] es deu al fet que el rei d'Aragó i Pamplona [[Alfons I d'Aragó|Alfons I]] va morir sense hereus mascles el [[1134]]. En el seu testament va deixar nomenats, com a hereus de tots els seus regnes, els [[ordes militars]], decisió que no fou acatada pels seus súbdits i provocà un complex procés successori. D'una banda els barons aragonesos proclamaren sobirà el germà del difunt rei, el bisbe Ramir Sanxes, mentre que els barons pamplonesos proclamaren successor un altre parent del rei, el noble Garcia Ramires. Per la seva part el rei de Castella Alfons VII també al·legà drets a l'herència, mentre que ni els ordes militars ni la Santa Seu feren cap gest per posar-se al capdavant dels regnes d'Aragó i Pamplona. El conflicte que sorgí entre els pretendents es veié agreujat per l'ofensiva llançada pels almoràvits, que reconqueriren gran part del territori que anys abans havia conquerit el difunt rei [[Alfons I d'Aragó i Pamplona]]. Inicialment el bisbe Ramir Sanxes, ja com a rei Ramir II d'Aragó, provà d'arribar a acords amb els altres aspirants, però el fracàs dels pactes dugué a la separació definitiva dels regnes d'Aragó i Pamplona i l'obligà a contraure matrimoni per tal de concebre un fill, malgrat la seva condició de religiós; el resultat però no fou el desitjat, un fill mascle, sinó que el [[1136]] nasqué una femella, [[Peronella d'Aragó|Peronella]]. A diferència de Castella, a Aragó les dones no podien exercir la [[potestas (poder)]] reial, sinó que tan sols podien transmetre els drets successoris. Aquest fet obligà Ramir II d'Aragó a buscar un marit per a la seva filla, a fi que aquesta concebís en el futur un fill mascle a qui poder transmetre la successió al Regne d'Aragó. Inicialment l'escollit per casar-se amb Peronella fou el fill del rei de Castella, però els barons aragonesos rebutjaren aquesta possibilitat temerosos de caure sota el domini dels castellans.

 

 

Finalment, l'[[11 d'agost]] del [[1137]], tres anys després de la mort del rei Alfons I d'Aragó i Pamplona, el rei [[Ramir II d'Aragó|Ramir el monjo]] pactà el matrimoni de la seva filla amb el comte de Barcelona [[Ramon Berenguer IV]]. Mitjançant una sèrie de documents, el rei Ramir va donar la ''[[potestas (poder)]]'' a Ramon Berenguer IV, que a partir d'aleshores va esdevenir governant i exercí el ''principatum'' (cabdillatge militar i govern) sobre els barons aragonesos. Així mateix va donar-li la seva filla amb el seu regne, no el Regne d'Aragó directament. El Regne d'Aragó tan sols passaria a Ramon Berenguer IV en el cas que Peronella morís, però donat que això mai no succeí, la propietat del regne fou sempre de la seva muller, [[Peronella d'Aragó|Peronella]]. Ramir II no va poder entregar-li la propietat del ''regnum'' a Ramon Berenguer perquè les terres patrimonials del rei, la ''[[terra regis]]'', tan sols podien donar-se als membres de la família reial aragonesa, i Ramon Berenguer IV mai no va ni integrar-se, ni formar part de la família reial aragonesa. En ser marit de Peronella va exercir el ''dominatum'', com a senyor propietari del Regne d'Aragó, però en darrer terme, la propietat de la ''[[terra regis]]'' fou de Peronella, que el [[1164]] el donà al seu fill, el futur rei [[Alfons el Cast]]. Allò que mai no cedí el rei Ramir el monjo fou la [[dignitat (títol)|dignitat]] de ''rex'', que es reservà per a ell fins a la seva mort. Inclús després de la mort d'aquest l'any [[1157]], el comte de Barcelona no va prendre la dignitat reial. La [[dignitat (títol)]] que prengué Ramon Berenguer IV fou la de ''Princeps'' dels aragonesos i ''Dominator'' del regne dels Aragonesos, dignitats que Ramon Berenguer IV sempre va posar en lloc secundari per darrere del seu títol principal i més important, el de ser ''Comte de Barcelona''. Finalitzats els acords successoris el rei [[Ramir II d'Aragó|Ramir el monjo]] es retirà novament a la vida monàstica.

Amb matrimoni entre el comte de Barcelona [[Ramon Berenguer IV]] i la reina [[Peronella d'Aragó]] es va concebre la [[unió dinàstica]] que s'encarnà en la persona del seu fill, [[Alfons el Cast]], successor comú d'ambdós conjunts territorials el [[1162]]. El conjunt territorial que aquest va rebre, però, presentava notables diferències; d'una banda el Regne d'Aragó havia nascut com a una part integrant del [[Regne de Pamplona]], sent governat així mateix per una branca de la dinastia navarresa que primerament va buscar fugir del vassallatge pamplonès declarant-se vassalls del Papa i que finalment va acabar governant tant a Aragó, Ribagorça i Sobrarbe, com al Regne de Pamplona. La separació definitiva entre el Regne d'Aragó i el Regne de Pamplona no va succeir fins al [[1134]] arran del procés successori ocasionat per la mort del rei [[Alfons I d'Aragó i Pamplona]]. Per la seva part el comte de Barcelona exercia la seva ''[[potestas (poder)]]'' sobre un conjunt de comtats que des dels temps de [[Borrell II]] havien buscat fugir del vassallatge francès, i que de la mateixa manera que en el cas aragonès s'havien declarat vassalls del Papa amb aquest objectiu.

[[Fitxer:Genealogía Casa de Aragón.jpg|miniatura|La doble ascendència del [[Casal d'Aragó]] fou representada en la [[Genealogia del Casal d'Aragó (Poblet, 1400)]], obra encarregada pel rei [[Martí l'Humà]] com a obsequi pel seu fill [[Martí el Jove]]. ]]

 

[[Ramon Berenguer IV]], comte dels barcelonins i prínceps dels aragonesos,<ref group="nota">''Comes Barchinonensis et princeps Aragonesis'' significa literament comte dels barcelonins i príncep dels aragonesos</ref> morí sobtadament a [[Borgo San Dalmazzo]] el [[7 d'agost]] del [[1162]]; dictà oralment les seves darreres voluntats en el seu [[Testament sacramental de Ramon Berenguer IV (1162)|Testament sacramental]], deixant al seu fill primogènit a qui anomenava «Ramon» (referint-se a [[Alfons el Cast]]) tots els [[Honor (propietat)|honors (propietats)]] que tenia a Barcelona, a Aragó, i a tots els seus dominis,<ref>{{ref-llibre |cognom=Cingolani |nom=Stefano Maria |títol=Les Gesta Comitum Barchinonensium (versió primitiva), la Brevis Historia i altres textos de Ripoll |url=http://books.google.cat/books?id=SQpgfVBlhzcC&pg=PA110&dq=Borgo+San+Dalmazzo+7+d'agost+del+1162+Cerdanya&hl=ca&sa=X&ei=1KUXUZb7DbOy0AX__IAI&ved=0CDEQ6AEwAA#v=onepage&q=Borgo%20San%20Dalmazzo%207%20d'agost%20del%201162%20Cerdanya&f=false |editorial=Universitat de València |data=2012 |pàgines=p.110 |isbn=8437070864}}</ref> excepció feta del comtat de Cerdanya, que donava al seu segon fill perquè els tingués en feu del seu germà major. La lectura pública del testament es va fer en l'assemblea general d'Osca l'[[11 d'octubre]] del [[1162]].<ref name="UBIETO-188">[[#UBIETO|Ubieto Arteta]], Creación y desarrollo de la Corona de Aragón, pàg. 188; [http://www.derechoaragones.es/es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?posicion=220&path=1457&forma=&presentacion=pagina La adveración de la última voluntad del conde Ramón Berenguer IV de Barcelona]</ref> A partir d'aleshores s'inicià el regnat d'[[Alfons el Cast]] i ambdós conjunts territorials tingueren un sobirà comú, fet que suposa el naixement de la Corona d'Aragó. Això no obstant, la minoria d'edat d'Alfons suposà que aquest fos aconsellat per un [[Llista de consellers reials|Consell de regència]] fins que el sobirà va contraure matrimoni i obtingué la majoria d'edat el [[1174]].

[[Fitxer:Territorio Ramon Berenguer IV-es.png|miniatura|Territoris peninsulars sota el domini de [[Ramon Berenguer IV]] i que constituïren inicialment la ''Corona d'Aragó'' ]]

[[Fitxer:Liber feudorum maior.jpg|miniatura|Il·lustració del ''[[Liber feudorum maior|Liber domini regis]]'' que representa al rei [[Alfons II d'Aragó]] el Cast i al compilador [[Ramon de Caldes (jurista)]] <br/> (ACA, Liber feudorum maior, fol. 1r)]]

Amb l'inici del regnat d'[[Alfons el Cast]] s'inicià la unió dinàstica i ambos conjunts territorials començaren a ser governats per un sobirà comú. El rei [[Alfons II d'Aragó]] «el Cast» es trobà amb dos conjunts territorials diferents entre si, tant en la seva estructuració política, com econòmica i social, com per la seva tradició legislativa i la seva herència cultural i lingüística. Així mateix aquests dos conjunts territorials no eren un corpus unitari, sinó que formaven un conglomerat heterogeni i divers. La prioritat del rei Alfons fou la de cohesionar internament els dos blocs, així com la d'articular els dos components sota la seva Corona en la unitat de la monarquia. De fet, només el rei i els seus consells reials eren comuns a Aragó i Catalunya, que per la resta, mantingueren la seva pròpia estructura de poder. Aquest canvi es veié reflectit en la intitulació del rei, que abandonà els tradicionals títols de ''rei dels aragonesos'' («''rex Aragonensium''») i ''comte barceloní'' («''comes Barchinonensis''»), per passar a intitular-se ''rei d'Aragó'' («''regis Aragone''») i ''comte de Barcelona'' («''comitis Barchinone''»).

 

[[Alfons el Cast]] va ocupar [[Casp]], va repoblar [[Terol]] el [[1170]] i va aconseguir el [[1177]] alliberar el ''regnum'' de Saragossa de tota aspiració territorial dels [[Llista de reis de Castella|reis de Castella]], de manera que el conjunt format per l'antic ''Regne dels aragonesos'', el Comtat de Ribagorça, el Comtat de Sobrarbe i el ''regnum'' de Saragossa, fou unificat sota la denominació de [[Regne d'Aragó]], articulat i cohesionat amb una estructura d'estat medieval.<ref name="SESMA01">[[#SESMA-2000|Sesma 2000]], pàg. 60</ref>

 

Per altra banda, el [[1172]] el [[Comtat de Rosselló]], i el [[1192]] el [[Comtat de Pallars Jussà]], van recaure sota la sobirania d'Alfons el Cast, que ja exercia el seu ''principatum'' sobre els comtats heretats del seu pare: el Comtat de Barcelona, el Comtat de Girona, el Comtat d'Osona, el Comtat de Manresa, el Comtat de Besalú, el Comtat de Cerdanya, el Comtat de Berga i el Comtat de Conflent. Així mateix hi havia la [[Marca de Tortosa]] i la [[Marca de Lleida]], conquerides en vida del seu pare. Aquest conjunt heterogeni fou cohesionat internament sota la '''denominació conjunta i legal, per primera vegada, de Catalunya''',<ref name="SESMA01"/> i els seus límits territorials es definiren com «la terra que va des de Salses fins a Tortosa i Lleida» («''de Salsis usque Dertusam et Ilerdam cim suis finibus''»).<ref name="SESMA01"/> A aquest bloc no se li associà cap denominació nobiliària, ja fos la de comtat, ducat, principat o regne, sinó tan solament Catalunya, mantenint el rei el reputat i prestigiós títol que el seu pare sempre havia exhibit en primer lloc jeràrquic i com a més important, el de ser ''comte de Barcelona''. Aquest heterogeni grup de comtats emparat sota la denominació unitària de Catalunya fou cohesionat i articulat internament entre el [[1170]] i [[1195]] mitjançant tres documents de caràcter legislatiu, jurídic i cultural, que han estat defeinits com els '''tres monuments de la identitat política catalana''':<ref name="LANI"/> els ''[[Usatici Barchinonae]]'' (Usatges de Barcelona), el ''[[Liber feudorum maior|Liber domini regis]]'' (Llibre del domini del rei), i la ''[[Gesta Comitum Barchinonensium]]'' (Gestes dels comtes de Barcelona), documents que constitueixen, més enllà de la denominació geogràfica, '''el naixement de Catalunya com un estat medieval''', amb unes fronteres definides, un corpus legislatiu i judicial unificat, i uns referents culturals comuns.

 

La política d'expansió ultrapirinenca de la Corona d'Aragó es va alentir durant els primers temps del govern de [[Ramon Berenguer IV]] a causa de les múltiples i complicades empreses peninsulars que van acaparar l'atenció del comte i els seus homes fins al [[1150]]. A partir d'aquesta data el comte de Barcelona va reprendre la política occitana, ja que va sotmetre la noblesa de la Provença, rebel a l'autoritat del seu nebot [[Ramon Berenguer III de Provença]]; va afermar la seva senyoria sobre els honors del [[Trencavell]]; i, finalment, va teixir una xarxa d'aliances amb [[Carcassona]], [[Narbona]], [[Montpeller]] i [[Aquitània]], per aïllar la [[Comtat de Tolosa|Casa de Tolosa]], que rebia el suport dels [[Capets]], reis de França. La situació va prendre un altre rumb en temps d'[[Alfons el Cast]]. Arran d'un fet imprevist, la mort del seu cosí germà [[Ramon Berenguer III de Provença]] ([[1166]]), el rei [[Alfons II d'Aragó]] va ser nomenat marquès de la Provença amb el suport de la noblesa local i l'episcopat provençal.<ref>M. Aurell (1984-1985). "Els fonaments socials de la dominació catalana a Provença sota Alfons el Cast (1162-1196)". ''Acta historica et archaeologica medievalia'' (vol. 5-6, pàg. 83-110). Barcelona</ref>

 

Llavors el [[Alfons II d'Aragó]] va incorporar a la seva sobirania [[Provença]], [[Millau]], el [[comtat de Gavaldà]] i [[Carladès]]. Carcassona-Razès ([[Llenguadoc]]), en canvi, a mans dels [[Trencavell]], van oscil·lar entre Barcelona i Tolosa, que també rivalitzaven per la [[Provença]]. Després de molts anys de lluita i rivalitat, el comte-rei i el [[comte de Tolosa]] van signar una pau ([[1176]]) per la qual fixaven la frontera dels seus dominis en terra provençal en les aigües del [[riu Durença]]. Segons D'Abadal, el comte tolosà obtenia, ultra una quantitat de diners, la promesa de renúncia del comte-rei als dominis del Llenguadoc (Carcassona, Besiers, Agde i Nimes), que quedaven sota la senyoria feudal de la Casa de Tolosa.<ref>R. d'Abadal: "La dominació de la casa comtal de Barcelona sobre el Migdia de França". A: R. d'Abadal. ''Dels visigots als catalans'' (vol. II, pàg. 281-310). Barcelona: Edicions 62, 1970</ref> La pau amb Tolosa era ja una realitat, però un esdeveniment religiós, que va adquirir una dimensió política, alterà la bona harmonia. L'expansió del [[catarisme]] en el país occità va originar un conflicte de grans dimensions, que en virtut de pactes, aliances i correlacions de forces, va derivar en la Gran Guerra Meridional (1179) que enfrontà de nou catalans amb tolosans. El desencadenant del conflicte va ser el comte de Tolosa, que va denunciar al capítol general dels [[cister]]cencs la ràpida expansió del catarisme i la dificultat de frenar-lo ([[1177]]). Aquesta queixa va provocar la intervenció de la Santa Seu, que va iniciar una política d'excomunions contra els seguidors o protectors del [[catarisme]], com els [[Trencavell]].

 

El príncep, que surt reforçat d'aquesta articulació, és el primer dels senyors feudals i dóna [[feu]]s a canvi de serveis; manté els vassalls en el seu rang; fa d'àrbitre en els conflictes entre poderosos, etc. També, per influència de l'[[Església (institució)|Església]] i per vocació pròpia, reivindica el control de l'ordre públic i la fi de les guerres privades.

 

 

En una primera fase, l'articulació del poder dels llinatges feudals amb l'estat es fa pel pacte personal i directe entre el príncep i cadascun dels magnats, sobre la base de la idea del privilegi, és a dir, la posició politicojurídica de les grans famílies que el príncep es compromet a respectar i fer respectar. A canvi de mantenir els privilegis i el poder dels magnats (càrrecs, feus i honors), i d'incrementar-los si cal, el príncep es converteix en el senyor dels senyors feudals, dels quals rep serveis i consell. En aquest sentit la sobirania feudal és una sobirania limitada: el príncep no pot intervenir en els afers domèstics dels seus magnats ni a la inversa, i cadascú ha de viure de les rendes de les seves senyories. El príncep no pot intervenir, per exemple, en les pugnes entre nobles i pagesos. El pacte feudal, establert personalment i directament entre el príncep i cadascun dels magnats, s'havia de renovar de manera col·lectiva en assemblees presidides pels comtes, sobretot quan es produïen canvis de titular en el comtat i els vassalls demanaven al nou senyor la ratificació dels privilegis, feus i honors de què fruïen. Aviat el lligam polític entre els comtes-reis i la noblesa, que deriva del pacte feudal, es va fer extensiu a l'Església per mitjà de les assemblees de [[Pau i Treva de Déu]], sobretot durant el [[segle XII]], quan els [[comte]]s les començaren a presidir.

 

== L'adveniment de la dinastia Trastàmara a la Casa reial d'Aragó (1410-1412) ==

{{AP|Compromís de Casp|Dinastia Trastàmara}}

[[Martí I l'Humà]] morí el [[31 de maig]] de [[1410]] sense haver nomenat successor. Catalunya era l'únic dels estats de la Corona que en aquell moment tenia un Parlament reunit. Aragó i València vivien enmig de les bandositats nobiliàries que n'impedien una reunió pacífica. Com que Catalunya havia estat tradicionalment l'epicentre de la família i les institucions reials, tots els pretendents a ocupar el tron van començar a enviar els ambaixadors a Barcelona; a finals d'octubre del 1410 ja s'hi havien presentat totes les candidatures. Presidia les sessions en nom del poder reial el governador del principat Guerau Alemany de Cervelló. El Parlament va deliberar que calia reunir un Parlament General a [[Montsó]] o a [[Fraga]] per tal que es pogués decidir consensuadament el futur de la Corona. Però en absència d'un poder reial les bandositats estaven augmentant a València i Aragó i posant en perill els camins, cosa que impedia la reunió d'aquest Parlament general.

== L'Imperi mediterrani: regnats de Ferran el d'Antequera i Alfons el Magnànim ==

{{AP|Ferran d'Antequera|Alfons el Magnànim}}

La política penínsular i mediterrània dels Trastàmara va ser ambiciosa. A nivell peninsular, [[Ferran d'Antequera |Ferran I]] va dissenyar per als seus fills una política matrimonial: va casar el primogènit, Alfons, amb Maria, la filla del seu germà, [[Enric III de Castella]]; va preparar l'enllaç del seu segon fill, Joan, amb una princesa de la casa de Navarra, que finalment va ser la reina [[Blanca I de Navarra]]; va destinar el tercer fill, Enric, a liderar la noblesa castellana i controlar el govern de Castella amb el suport dels seus germans; finalment, les seves filles, Maria i Elionor, es van casar amb els reis [[Joan II de Castella]] i [[Eduard I de Portugal]], respectivament. Aquest projecte de domini peninsular es va materialitzar amb el matrimoni del seu nét [[Ferran II d'Aragó]] amb [[Isabel I de Castella]], els [[Reis Catòlics]], a partir de [[1474]]-[[1479]]. Pel que fa a la política mediterrània, Ferran I va reprendre els contactes diplomàtics amb Egipte i el Magrib, va signar treves amb Gènova i va fer sentir la seva autoritat a Sicília i Sardenya. Alfons el Magnànim va continuar en aquesta direcció els primers anys: nova campanya de pacificació de Sardenya (1420) i intervenció militar a [[Còrsega]] ([[Setge de Bonifacio]], 1420-1421), dividida entre partidaris de la Corona d'Aragó i partidaris de Gènova. Després vingué la [[conquesta del Regne de Nàpols]]. Les polítiques mediterrània i interior d'[[Alfons el Magnànim]] es van condicionar mútuament. La convocatòria de Corts obeïa generalment a la necessitat d'obtenir diners dels estaments per a fer la política mediterrània, però el diàleg per a aconseguir-los resultava difícil perquè el rei no estava disposat a cedir poder als estaments, sinó que pretenia retallar-los privilegis, i aquests no estaven disposats a votar subsidis sense contrapartides. Tot plegat, i la possibilitat d'obtenir diners dels pagesos allà on no s'obtenien dels senyors, va inclinar el rei absentista a adoptar mesures favorables als remences, que van acabar d'impossibilitar l'entesa entre rei i estaments.