Anglès antic: diferència entre les revisions

Després del procés d'unificació dels diferents regnes anglosaxons, que va tenir lloc a 878 sota Alfred el Gran, es fa palès un marcat declivi de la importància dels dialectes regionals en la llengua escrita. La majoria dels documents que ens han arribat del període anglosaxó estan escrits en el dialecte de Wessex, el regne d'Alfred. És probable que la consolidació del poder fos acompanyada per una estandardització de la llengua del govern per fer més fàcil l'administració del regne, de manera que els documents es van redactar en el dialecte saxó occidental. Durant aquesta època, el rei Alfred va reunir nombrosos escribes d'origen merci per posar per escrit nombrosos textos.

 

 

A causa d'aquesta centralització del poder i a les invasions dels víkings, gairebé no hi ha testimonis escrits que il·lustrin el desenvolupament de la resta de dialectes després de la unificació. L'[[anglès britànic]] estàndard modern o ''Received Pronunciation'' no és descendent directe del saxó occidental tardà, sinó d'algun dialecte merci, ja sigui oriental o sud-oriental.