Joan Miró i Ferrà: diferència entre les revisions

 

=== Mont-roig del Camp ===

Com era el seu costum, i continuaria fent-ho durant tota la vida, Miró va passar aquell estiu de 1918 a [[Mont-roig del Camp]], on va abandonar els colors i les formes dures emprades fins aleshores per altres de més minucioses, segons va explicar en una carta dirigida al seu amic Ricart, datada el 16 de juliol de 1918:

{{cita|''Res de simplificacions ni abstraccions. Ara com ara el que m'interessa més és la cal·ligrafia d'un arbre o d'una teulada, fulla per fulla, branqueta per branqueta, herba per herba, teula per teula. Això no vol dir que aquests paisatges al final acabin sent cubistes o rabiosament sintètics. En fi, ja veurem. El que si em proposo és treballar molt de temps a les teles i deixar-les el més acabades possible, així és que al final de temporada i després d'haver treballat molt si tinc poques teles; no passa res. Durant l'hivern següent continuaran els senyors crítics dient que persisteixo en la meva desorientació.''}}

{{Cita|Rue Blomet va ser un moment decisiu. Hi vaig trobar tot el que jo sóc. Primer de tot era l'amistat, l'intercanvi i el descobriment exaltat a través d'un grup d'amics meravellosos|Joan Miró{{sfn|Permanyer|2003|p=51}}}}

 

Al llarg de 1921 i 1922, durant nou mesos de dura elaboració, Joan Miró va pintar ''[[La masia (Miró)|La masia]]'', que seria l'obra culminant d'aquesta època «detallista». La relació mítica mantinguda per Miró amb la terra es resumeix en aquest quadre, que representa el [[Mas Miró]], la masia de la seva família a Mont-roig. Cal destacar el grafisme realista de tots els objectes, els animals domèstics i les plantes amb les quals l'ésser humà treballa i s'hi relaciona, així com la resta objectes quotidians.{{sfn|Rebull|1994|p=6-9}} Amb ''[[La masia (Miró)|La masia]]'' (1921-22), quadre d'un detallisme gairebé espectral, va culminar una època d'observació directa de la realitat.<ref name="culturcat" />

 

A partir de ''[[Carnaval d'Arlequí]]'' Miró abandonà els paisatges com a font d'inspiració i començà a basar-se en els estats mentals, com les al·lucinacions. Les obres executades entre el 1925 i el 1927, conegudes com a ''[[pintures de somnis]]'' i ''[[paisatges imaginaris]]'', oferien uns fons monocroms extremadament plans amb traços de signes gairebé jeroglífics. De vegades s'hi podien llegir inscripcions que semblaven petits [[literatura autom|poemes automàtics]].

 

El 1927 es va traslladar a viure a un altre estudi més gran del carrer Tourlaque, on es va trobar amb vells amics com [[Max Ernst]] i [[Paul Éluard]], i va conèixer [[Pierre Bonnard]], [[René Magritte]] i [[Jean Arp]]. Va experimentar amb ells -[[Yves Tanguy]], [[Man Ray]] i [[Max Morise]]<ref>Catàleg Raonat de dibuixos de Miró. Vol I</ref>- el joc del [[cadàver exquisit]].{{sfn|Permanyer|2003|p=81}} Fou en aquesta època quan començà a descobrir els gravats amb punta seca.{{sfn|Permanyer|2003|p=83}}

 

 

=== Guerra civil i Segona Guerra Mundial ===

Quan va esclatar la [[Guerra Civil espanyola]] Miró era a París preparant una exposició que tenia programada pel novembre de [[1936]], i va establir-s'hi de nou,{{sfn|Escudero|Montaner|2001|p=11}} aconseguint que també hi anessin la seva esposa i la seva filla. Amb el drama de fons que significava la guerra espanyola, va sentir la necessitat de tornar a pintar la realitat, que l'artista bolcà en l'obra ''[[Natura morta del sabatot]]'', considerada com una peça clau d'aquest període pictòric tan realista.{{sfn|Malet|1992|p=69-70}}<ref name="moma">{{ref-web |url= http://www.moma.org/collection/object.php?object_id=80555 |títol=Fitxa de l'obra al web de la Fundació | consulta=18 d'agost de 2011 | editor=MoMA |data=2011}}</ref> Una altra peça destacada d'aquest període és el seu ''[[Autoretrat (Miró 1937-1938)|Autoretrat]]'', actualment al MoMA.{{sfn|Permanyer|2003|p=118}}

 

 

=== Darrers anys ===

 

Joan Miró va idear un espai pioner a l'hora d'apropar l'art contemporani al gran públic i donés suport a l'art jove a Barcelona, seria la [[Fundació Joan Miró]]. fixant-se en institucions europees com l'[[Institute of Contemporary Arts]] (ICA) de Londres, que coneixia bé gràcies a la seva amistat amb [[Roland Penrose]], un dels fundadors. Aquest espai funcionava com un centre d'art d'espectre ampli des de la seva fundació, impulsada el 1948 per la societat civil i membres del sector cultural britànic.<ref name=segade>{{ref-llibre|cognom=Segade|nom=Manuel|títol=Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se. Històries de l'Espai 10 i l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró|lloc=Barcelona| editorial= [[Fundació Joan Miró]] |any=2014|isbn=978-84-941239-8-6| consulta=25 abril 2014|enllaçautor=Manuel Segade|llengua= català, castellà i anglès|edició=1a ed.|data=2014}} Permís de reutilització CC-BY-SA 3.0 via [https://ticket.wikimedia.org/otrs/index.pl?Action=AgentTicketZoom&TicketNumber=2014040910012802 OTRS]</ref> Miró va idear la Fundació com un centre d'[[art contemporani]], no pas un [[museu]].<ref>4Fundació Joan Miró. 25 years = 25 anys. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2001, p. 155.</ref> Aquest fet és fonamental per entendre com la Fundació es va convertir des del primer moment en un focus generador de cultura contemporània dins de la seva plataforma local com a Centre d'Estudis d'Art Contemporani, una entitat sense ànim de lucre en la qual el magisteri de la figura de Joan Miró havia de donar raó de ser a una experimentació cultural sense precedents. L'edifici va obrir les portes al públic el [[10 de juny]] del [[1975]].<ref>La inauguració oficial va ser el 15 de juny del 1976</ref>