Eurihalí: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors |
m bot: - com espècies eurhalines, + com a espècies eurhalines, |
||
Línia 15:
Dos tipus principals d’osmoregulació biològica són els '''osmoconformadors''' i '''osmoreguladors'''. Els osmoconformadors combinen activament o passivament la seva osmolaritat corporal amb el seu entorn. La majoria dels invertebrats marins són osmoconformadors, encara que la seva composició iònica pot ser diferent de la de l'aigua de mar.
Els osmoreguladors regulen la seva osmolaritat corporal, que sempre es manté constant i és més freqüent al regne animal. Els osmoreguladors controlen activament les concentracions de sal a pesar de les concentracions de sal a l’entorn. Un exemple és el peix d’aigua dolça. Les [[Brànquia|brànquies]] capturen activament sal de l’entorn mitjançant l’ús de cèl·lules riques en [[Mitocondri|mitocondris]]. L’aigua es difondrà en el peix, de manera que excreta una orina molt [[hipotònica]] (diluïda) per expulsar tot l’excés d’aigua. Un peix marí té una concentració osmòtica interna inferior a la de l'aigua de mar que l'envolta, per la qual cosa tendeix a perdre aigua (a l'entorn més negatiu) i obtenir sal. Excreta activament la sal de les brànquies. La majoria dels peixos són estenohalins, la qual cosa significa que estan restringits a aigua salada o a aigua dolça i que no poden sobreviure en aigua amb una concentració de sal diferent del que estan adaptats. No obstant això, alguns peixos mostren una enorme capacitat d’osmoregular de manera efectiva a través d’un ampli ventall de salinitats; els peixos amb aquesta habilitat es coneixen com a espècies eurhalines, per exemple, salmó. S'ha observat que el salmó habita dos ambients totalment dispars: aigua marina i aigua fresca, i és inherent en ell adaptar-se tant per modificacions conductuals com per les fisiològiques.
Alguns peixos marins, com els [[taurons]], han adoptat un mecanisme diferent i eficient per conservar l’aigua, és a dir, l'osmoregulació. Retenen la urea a la sang amb una concentració relativament superior. La urea danya el teixit viu, de manera que, per fer front a aquest problema, alguns peixos retenen òxid de trimetilamina. Això proporciona una millor solució a la toxicitat de la urea. Els taurons, que tenen una concentració de soluts lleugerament superior (és a dir, per sobre de 1000 mOsm que és la concentració de solut de mar), no beuen aigua com a peixos marins.
| |||