Despotat de l'Epir: diferència entre les revisions

[[Fitxer:Epir1205-1230.png|miniatura|El Despotat de l'Epir des de la seva fundació el 1205 al zenit del seu poder el 1230]]

 

 

El [[1224]] va arribar a Tessalònica [[Guillem VI de Montferrat]] per defensar la corona del seu germà Demetri,{{sfn|Varzos|1984|p=604–605}} però les seves tropes foren delmades per una epidèmia de pesta en la qual va morir el mateix Guillem i a darrers de l'any la ciutat va capitular. Teodor va entrar a [[Tessalònica]] i es va proclamar emperador mentre els seus soldats ja s'acostaven a Constantinoble.{{sfn|Varzos|1984|p=583–584}} Les operacions no varen continuar i Teodor es va dedicar a consolidar el seu poder. El [[1227]] el nou rei de [[Sèrbia]], Radoslav (Esteve II Radoslav), que acabava de succeir al seu pare Esteve I, es va declarar vassall de l'Epir. El [[1230]] la [[República de Ragusa]] va reconèixer la sobirania de Teodor.

[[Imperi de Nicea|Nicea]] va encaixar malament aquest acord. El [[1241]], en morir Manel, Nicea va enviar tropes a Tessalònica i en les lluites fou fet presoner el pare de Joan I, Teodor el Cec. La costa de Tessàlia i Macedònia fou ocupada pels soldats de Nicea, fins a les portes de Tessalònica, mentre l'interior de Tessàlia era ocupat pel dèspota [[Miquel II Àngel-Comnè Ducas|Miquel II de l'Epir]], i els venecians aprofitaven per apoderar-se de [[Volo]] i [[Almiro]], ciutats costaneres. Les operacions no van continuar però l'Imperi de Tessalònica era cada dia més minvat mentre el Despotat de l'Epir tornava a agafar embranzida. El [[1244]] va morir Joan I i el va succeir el seu germà [[Demetri Àngel-Comnè]].{{sfn|Varzos|1984|p=626}}{{sfn|Fine|1994|p=157}} El 1246 l'exèrcit de Nicea va ocupar Tessalònica i va deposar a Demetri. Llavors, el [[1247]] Miquel II va ocupar Albània fins a Durazzo i la costa de [[Macedònia (regió)|Macedònia]] que estaven en poder dels búlgars des del [[1230]].

 

 

Després d'una campanya de Nicea contra els búlgars ([[1255]]-[[1256]]) Miquel II, impressionat, va finalment enviar al seu fill Nicèfor per casar amb Maria, filla de [[Teodor II Làscaris]] de Nicea, acompanyada de Teodora, la dona de Miquel, acomplint l'acord de [[1249]]. La boda es va fer a Pegae el [[1256]], Teodor II va exigir com a dot els territoris serbis de Miquel II i la ciutat de Durazzo, i Miquel no va poder negar-s'hi al tenir a la seva dona i filla en mans de l'emperador. Una vegada varen retornar, Miquel II va envair Macedònia i va iniciar-se una guerra de tres anys ([[1257]]-[[1259]]) en la que Miquel va tenir el suport de Manfred regent de [[Sicília]] i de [[Guillem II d'Acaia|Guillem de Morea]] i [[Oreos]] (a l'illa d'Eubea) que l'any [[1258]] es va casar amb Anna Comnè Ducas, filla de Miquel II, aportant com a dot el territori del sud de Tessàlia que ja era possessió de Guillem però sobre el que l'Epir tenia drets; l'any següent ([[1259]]) una altra filla de Miquel II, Elena Àngela, es va casar amb Manfred de Sicília i li va aportar com a dot Albània ([[Janina]], [[Durazzo]], [[Berat]] i [[Vlorë|Valona]]) i Corfú.{{sfn|Geanakoplos|1953|p=104-105}} En aquest any [[1259]] es va lliurar la batalla definitiva: les forces de Miquel II i els seus aliats (i contingents de Sèrbia) es van enfrontar a un exèrcit de Nicea enviat per l'emperador [[Miquel VIII Paleòleg]] sota el comandament de sa germà [[Joan Paleòleg (magnus domesticus)|Joan Paleòleg]]; inicialment el serbis varen ocupar [[Skopje]] i [[Kosovo]] però a [[Pelagònia]] els exèrcits epirota i nicè varen xocar i Joan Paleòleg va triomfar decisivament. Guillem d'Acaia i Oreos fou fet presoner; el rei serbi Esteve III Uroš es va retirar i va buscar aliats per fer front al perill (tractat amb [[Hongria]] pel qual el seu fill Dragutí es va casar amb la néta del rei hongarès).