Apol·lo: diferència entre les revisions

Com a déu de la colonització, Apol·lo aconsellava sobre les colònies, especialment durant l'època de més apogeu, del 750 al 550  aC. Segons la tradició grega, va ajudar els colons [[Creta|cretencs]] o [[arcadis]] a fundar la ciutat de [[Troia]]. Tanmateix, aquesta història podria reflectir una influència cultural que tingués la direcció contrària: [[escriptura cuneïforme|texts cuneïformes]] [[hittites]] mencionen un déu de l'Àsia Menor anomenat ''Appaliunas'' o ''Apalunas'' en relació amb la ciutat de [[Wilusa]], esmentada en inscripcions hittites, que actualment se sol considerar idèntica a la grega Ilió per la majoria d'investigadors.

Sembla que, tant l'Apol·lo grec com l'etrusc, arribaren al [[mar Egeu]] durant l'[[Edat del Ferro|edat del ferro]] (entre c. 1100 i 800  aC) des d'Anatòlia. [[Homer]] el presenta en el bàndol troià, contra l'aqueu, en la Guerra de [[Troia]]. En el bronze antic (de 1700 a 1200  aC) l'Aplu hittita i hurrita, com l'Apol·lo homèric, era un déu de les plagues i s'assemblava al déu [[ratolí]] Apol·lo Esmínteu.

Aquests himnes eren originalment adreçats a Apol·lo i posteriorment a altres déus relacionats amb ell. Cap al {{segle|IV}}  aC, el peà es convertí en una simple fórmula d'adulació, l'objectiu de la qual era implorar protecció contra la malaltia i la desgràcia o bé donar les gràcies després de la protecció. D'aquesta forma, Apol·lo arribà a ser reconegut com a déu de la [[música]]. El seu paper com a assassí de Pitó portà la seva associació amb la batalla i la victòria, de la qual cosa procedeix el costum romà que els exèrcits cantessin un peà quan marxaven i abans d'entrar en batalla, quan una flota abandonava el port i també després d'aconseguir una victòria.

Apol·lo no era gaire usual entre les deïtats olímpiques, però va tenir dos llocs de culte amb força influència: [[Delos]] i [[Delfos (ciutat)|Delfos]]. Els cultes de l'Apol·lo Cinti i de l'Apol·lo Piti eren tan diferents que, fins i tot, podien tenir santuaris al mateix lloc.<ref>{{ref-llibre |cognom=Burkert |nom=W. |títol=Greek Religion | editorial=Harvard University Press |data=1985 |pàgines=p.143–144 |isbn=0-674-36280-2 }}</ref> Tot de [[nom teòfor|noms teòfors]] com ''Apol·lodor'' o ''Apol·loni'' i ciutats anomenades Apol·lònia apareixen per tot el món grec. El culte a Apol·lo ja s'havia totalment estès quan van començar les fonts escrites, pels volts del [[650&nbsp; aC]].

* Temple d'Apol·lo Acti del [[segle V&nbsp; aC]] al promontori d'[[Batalla d'Àccium|Àccium]], a la costa d'[[Acarnània]]

* Temple d'Apol·lo Delfini a [[Dreros]], al nord-est de Creta ([[segle VIII&nbsp; aC]])

Els romans adoptaren el culte a Apol·lo dels grecs. Com a déu genuïnament grec, Apol·lo no tenia equivalent directe en la mitologia romana, tot i que els poetes posteriors hi al·ludiren freqüentment com ''Febus''. Hi havia una tradició en què l'[[Oracle de Delfos|oracle dèlfic]] era consultat des del període dels reis romans durant el regnat de [[Tarquini el Superb]]. Amb motiu d'una pesta el [[430&nbsp; aC]], s'establí a Roma el primer temple als camps Flaminis, reemplaçant un antic lloc de culte que, a partir de llavors, es va dir l'''Apollinar''.<ref>[[Titus Livi]] "Ab Urbe ondita" IV,25-29</ref> Durant la [[Segona Guerra Púnica]] ([[212&nbsp; aC]]), els ''[[Ludi Apollinares]]'' foren instituïts en el seu honor, seguint les instruccions d'una profecia atribuïda a [[Marció]].<ref>[[Titus Livi]] "Ab Urbe ondita" XXV,12</ref> A l'època d'[[August]], que es considerava a ell mateix sota l'especial protecció d'Apol·lo i fins i tot es deia que era el seu fill, el seu culte es desenvolupà i es convertí en un dels principals déus de Roma. Després de la [[Batalla d'Actium]], que es lliurà a prop d'un santuari d'Apol·lo, August amplià el seu antic temple, li dedicà una porció del botí i instituí jocs quinquennals en honor seu. També va erigir-li un nou temple dedicat al mont Palatí. Els sacrificis i oracions al Palatí dedicats a Apol·lo i [[Diana]] constituïen la culminació dels jocs seculars, celebrats en el [[17&nbsp; aC]] per commemorar l'inici d'una nova era.<ref>[[Suetoni]] "Vida d'August" 31-52</ref>

[[Fitxer:Lycian Apollo Louvre left.jpg|miniatura|''[[Apol·lo Lici]]'', còpia romana antia d'un original grec del [[segle&nbsp; IV&nbsp; aC]] ([[Museu del Louvre]])]]

* Per explicar la relació d'Apol·lo amb Dafne, l'arbre del [[llorer]] les fulles del qual empraven les sacerdotesses d'Apol·lo a [[Delfos (ciutat)|Delfos]], una llegenda fou recollida per [[Libani]], un orador i [[magus|mag]] [[segle&nbsp; IV]], que Apol·lo va perseguir una nimfa, [[Dafne (nimfa)|Dafne]], filla de [[Peneu]]. En la narració d'[[Ovidi]] per al públic romà, Febus Apol·lo es burla de [[Cupido]] per jugar amb una arma pròpia d'homes; aquesta burla fa que la deïtat el ferís amb una sageta daurada. També havia disparat alhora, però, una sageta de plom a Dafne, que a partir d'aleshores sentia repulsió envers Apol·lo. Després d'una fogosa persecució, Dafne va resar a la Mare Terra perquè l'ajudés, i la transformà en un arbre de llorer, consagrat a partir de llavors a Apol·lo.

En l'art, Apol·lo és representat com un home jove, imberbe i atractiu, sovint amb una [[cítara]] o un arc en la mà, o recolzat en un arbre. L'[[Apol·lo de Belvedere]] és una escultura de marbre que fou redescoberta a finals del [[segle XV]] i que des del [[Renaixement]] fins al {{segle|XIX|s}} ha encarnat els ideals de l'antiguitat clàssica per a Europa. Es tracta d'una còpia hel·lenística o romana d'un original en bronze de l'escultor grec Leocares, feta entre el 350 i el 325&nbsp; aC.

En el mosaic del terra romà de finals del {{segle|II}} d'El Djem (l'antiga Tisdro), es pot identificar un Apol·lo Hèlios pel seu halo lluent, tot i que aleshores fins i tot el déu apareix amb túnica, fet que demostra que ja hi havia influència de l'imperi tardà. Un altre mosaic d'Apol·lo amb halo, d'Hadrument, es troba al Museu de [[Sussa]]. Les convencions d'aquesta representació -cap en un costat, llavis lleument oberts, ulls grans, cabells arrissats que cauen pel coll- es desenvoluparen en el {{segle|III}}&nbsp; aC per representar [[Alexandre el Gran]].

A la ciutat de [[Creta]] de [[Dreros]], s'hi va trobar una estàtua petita d'Apol·lo realitzada en l'estil orientalitzant de finals del {{segle|VIII}}&nbsp; aC (o bé cap al 650&nbsp; aC), fent servir la tècnica de l'''esfirelàton'', ço és, martellejant làmines de bronze sobre un nucli de fusta que els donava forma. Té 80&nbsp; cm i té uns pectorals molt marcats. Actualment, es troba al Museu Arqueològic d'[[Càndia|Heraclió]].