Felip V d'Espanya: diferència entre les revisions

L'[[1 de novembre]] de [[1700]] moria el darrer monarca espanyol de la [[dinastia Habsburg]], [[Carles II de Castella|Carles II]], sense descendents directes. Aquell mateix dia es procedia a la lectura del testament del rei a l'[[Reial Alcàsser de Madrid|Alcàsser Reial]] en presència dels [[grandesa d'Espanya|grans d'Espanya]] i els ambaixadors estrangers. La designació de Felip d'Anjou va satisfer gran part de la noblesa espanyola, favorable als Borbons. La proclamació del monarca va ser duta a terme a [[palau de Versalles|Versalles]], el [[16 de novembre]] de [[1700]]; [[Lluís XIV]] va reunir la família reial, dignataris i ambaixadors estrangers.{{sfn|Pericot García|1983|p=8}}

 

 

{{Citació|Luis XIV [...] hizo la presentación solemne de su nieto Felipe en esta forma: «''Señores, aquí tenéis al rey de España. Su origen y su linaje le llaman al Trono, y el difunto rey así lo ha testado; toda la nación lo quiere y me lo suplica; ésta es la voluntad del cielo y yo la cumplo gustoso''». Y dirigiéndose al duque de Anjou, le dijo: «''Sé buen español, ése es tu primer deber; pero acuérdate de que has nacido francés, y mantén la unión entre las dos naciones: tal es el camino de hacerlas felices y conservar la paz de Europa.»|col2=Lluís XIV [...] va fer la presentació solemne del seu nét Felip d'aquesta forma: «''Senyors, aquí teniu al rei d'Espanya. El seu origen i el seu llinatge el criden al Tron, i el difunt rei així ho ha testat; tota la nació ho vol i m'ho suplica; aquesta és la voluntat del cel i jo la compleixo gustós''». I dirigint-se al duc d'Anjou, li va dir: «''Sigues un bon espanyol, aquest és el teu primer deure; però recorda que has nascut francès, i mantingues la unió entre les dues nacions: tal és el camí de fer-les felices i conservar la pau d'Europa''».|llengua1={{es}}|llengua2={{ca}}|Extret de Pericot García, Luis (dir.), 1983{{sfn|Pericot García|1983|p=8}}}}

=== Guerra de Successió Espanyola ===

{{AP|Guerra de Successió Espanyola}}

La major part dels països europeus van acceptar a Felip, no obstant això, la majoria de potències veien amb temor l'establiment de la [[casa de Borbó]] a Espanya, com un bloc conjunt amb França, a qui s'afavorí comercialment a les colònies americanes. Principalment ho veia amb recel [[Regne d'Anglaterra|Anglaterra]] que cercava un equilibri a nivell europeu; les [[Províncies Unides]] temien per la presència de [[Lluís XIV]] a la part espanyola dels Països Baixos i, juntament amb la resta d'estats protestants, recelaven del gran bloc catòlic que s'estava formant; [[Portugal]] temia que la unió dels Borbons posés en perill la seva independència. D'altra banda, l'[[Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic|emperador Leopold I]] tampoc es resignava al fracàs de la seva diplomàcia en la qüestió del testament de Carles II.{{sfn|Pericot García|1983|p=13}}{{sfn|Martín|1998|p=1626}}

 

La tensa situació va crispar-se més quan Lluís XIV va decidir mantenir i convalidar els drets successoris de Felip V al tron de França l'[[1 de febrer]] de [[1701]], contrari a la disposició testamentària de Carles II, que alarmà les potències europees, veient una possible unió entre França i Espanya.{{sfn|García-Badell Arias|2008|p=52}} A això va seguir la constitució de la Gran Aliança entre el [[Sacre Imperi]], [[Regne d'Anglaterra|Anglaterra]] i les [[Províncies Unides]] pel [[tractat de la Haia (1701)|tractat de la Haia]] del [[7 de setembre]] de [[1703]], a la qual s'uniren [[Ducat de Savoia|Savoia]] i [[Regne de Portugal|Portugal]] el [[1703]].{{sfn|Martín|1998|p=1627}} El Sacre Imperi, considerant que Carles II havia estat obligat a signar el testament en contra de la seva voluntat, va presentar el segon fill de l'emperador, l'arxiduc [[Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles d'Àustria]], com a candidat al tron i fou proclamat rei d'Espanya com Carles III per totes les potències el [[12 de setembre]] de [[1703]];{{sfn|Pericot García|1983|p=13}} també comptà amb suport a la península entre els dirigents espanyols a causa de la forta ingerència francesa en els assumptes d'Espanya. Felip V va decidir passar a [[regne de Nàpols|Nàpols]] i poc després d'arribar a l'abril, la Gran Aliança li va declarar la guerra.{{sfn|Pericot García|1983|p=14}} Dins de la Monarquia la divisió es va produir entre la [[Corona de Castella]] i la [[Corona d'Aragó]], partidaris del pretendent borbònic i austríac, respectivament,{{sfn|Martín|1998|p=1636}} quelcom que s'ha considerat una veritable guerra civil, si bé no va ser un enfrontament territorial en inici, sinó que la situació va anar emptijorant progressivament i, a més, l'opinió interna d'ambdues corones tampoc va ser unitària.{{sfn|León Sanz|2013|p=15}}

 

[[Fitxer:Retrat de Felip Vé exposat cap per avall al Museu de l'Almodí de Xàtiva per haver incendiat la ciutat el 1707.jpg|miniatura|Retrat del rei penjat cap per avall al museu de L'Almodí de [[Xàtiva]] com a càstig per l'incendi de la ciutat en 1707.]]

 

=== Implantació de l'absolutisme ===

{{AP|Decrets de Nova Planta}}

 

A banda de la inicial reforma de la Hisenda en l'època de preguerra, a nivell administratiu, Felip V i els seus ministres van impulsar un projecte de centralització de l'estat centrant-se en la [[Corona de Castella]] i emmirallant-se en França, amb un marcat caràcter absolutista. La idea era la fusió de les dues corones existents a la península sota un mateix marc legal i constitucional en unes úniques corts, les quals, no obstant això, tindrien poc a dir en endavant pel fort viratge vers l'[[absolutisme]]; això suposava la fi dels furs, la legislació i la sistema polític existent fins aquell moment als territoris de la [[Corona d'Aragó]], dins del qual s'incloïa l'autonomia local de les [[Universitat (municipi)|universitats]], que van passar a ser designats pel rei. A més, una altra idea era aconseguir l'augment dels tributs del monarca i l'eliminació de les barreres duanares entre regnes.{{sfn|González Enciso|2003|p=36}}{{sfn|González Enciso|2003|p=37}} Ja en la Guerra de Successió, justificant-se en el dret de conquesta, el [[1707]], els regnes d'[[regne d'Aragó|Aragó]] i [[Regne de València|València]] van ser els primers on es van implementar els [[decrets de Nova Planta]], que va suposar la desaparició de la legislació i el sistema polític existent fins aquell moment. A [[Principat de Catalunya|Catalunya]] i [[Regne de Mallorca|Mallorca]] la reforma arribaria amb la seva conquesta el [[1714]] i [[1715]], respectivament.{{sfn|González Enciso|2003|p=36}} En canvi, tant [[Regne de Navarra|Navarra]] com les províncies basques van mantenir-se al marge d'aquest procés, per la qual s'aposta per la tesi de què Felip V va castigar aquells regnes que s'havien rebel·lat en contra d'ell i, d'altra banda, va premiar els que li havien donat suport.{{sfn|González Enciso|2003|p=37}}

 

== Segon regnat ==

A la mort de Lluís, va sorgir el dilema de si Felip V havia d'ocupar de nou o no el tron. La versió tradicional és que l'antic rei es negava en rotund a ocupar-lo de nou per herència del seu fill a causa dels seus escrúpols religiosos. Res pogueren fer [[Isabel Farnese]] ni [[René de Froulay de Tessé]], l'ambaixador francès, per convèncer-lo del contrari, preocupats per la deriva que prendria el país si pujava al tron l'[[Ferran VI d'Espanya|infant Ferran]]. Per obtenir el sí del monarca es va constituir una junta de teòlegs que va proclamar la nul·litat dels vots de renúncia i el confessor, el pare Bermúdez, es va negar a absoldre si aquest no s'ocupava del govern del seu poble, Felip acceptà i tornà amb el suport del [[Consell de Castella]]. Altres versions més modernes diuen que va ser per voluntat de Felip la recuperació del tron, fent firmar al seu fill un document en aquest sentit, i que després va esperar l'opinió del [[Consell de Castella]] i la junta de teòlegs, que van pronunciar-se de manera ambigua, fent que Felip cerqués altres opinions més favorables i, finalment, establint per decret la seva tornada al tron.{{sfn|Pericot García|1983|p=46}}{{sfn|Martín|1998|p=1682}} El que és cert, és que a la tornada al tron, Felip va purgar als homes de govern de Lluís, que havien intentat deslliurar el rei de la influència paterna, i també aquells que van donar suport a la pujada al tron de Ferran.{{sfn|Martín|1998|p=1679}}{{sfn|Pericot García|1983|p=66}}