Modernisme català: diferència entre les revisions

 

== Modernisme ==

{{AP|Modernisme}}

A la fi del [[segle XIX]] sorgeixen a [[Europa]] tendències arquitectòniques que trenquen amb els criteris tradicionals i busquen noves formes d'edificar amb la intenció del [[segle XX]], que donen gran rellevància a l'estètica. Aquest moviment és conseqüència de la [[Segona Revolució Industrial]], que ha anat arrelant en els diversos països, i dels avanços derivats d'ella, com l'[[electricitat]], el [[ferrocarril]] i la [[màquina de vapor]], que han canviat completament la forma de viure de la població i han originat un creixement de les ciutats, en les quals s'han anat establint indústries que regenten un nombre creixent de burgesos.

 

== Arquitectura ==

A finals del segle XIX, producte de la [[industrialització]], a tota Europa hi havia un debat intel·lectual respecte a mantenir les idees academicistes clàssiques (que havien tingut al [[Neoclassicisme]] el darrer exponent), i aquelles que incidien en una modernitat innovadora, experimental i agosarada paral·lela a l'economia industrial i l'aprofitament de nous materials.

 

Amb la puixança econòmica posterior a l'[[Exposició Universal]], es construeixen una sèrie d'edificis innovadors que suposaran una valenta investigació formal. El recurs a la detallada ornamentació, els motius vegetals, les línies corbes i el colorisme de les façanes i els interiors comencen a desenvolupar-se en les primeres obres d'[[Antoni Gaudí]], que serà l'arquitecte més influent del moviment. També es poden trobar en una sèrie de finques urbanes per a la burgesia de [[Lluís Domènech i Montaner]] ([[Casa Roura]], [[Canet de Mar]], 1889-92; [[Palau Montaner]], Barcelona, 1889-93; [[Casa Thomas]], Barcelona, 1895-98; i [[Casa Rull (Reus)|Casa Rull]], [[Reus]], 1900). Aquestes obres suposaran el germen de l'expansió del moviment en la geografia catalana l'última dècada del segle XIX, quan es construeixen en els centres de les principals ciutats catalanes edificis d'habitatges burgesos de marcat caràcter representatiu. [[Josep Puig i Cadafalch]] (1867-1956) serà un dels principals arquitectes i projectarà la [[Casa Martí]] (Barcelona, 1895-96), on se situarà la popular cerveseria [[Els Quatre Gats]], la [[Casa Coll i Regàs]] (Mataró, 1897-98) o la [[Casa Amatller]] (1898-1900). Puig i Cadafalch mostra en aquestes obres un rigorós esquema formal que mescla imatges medievalistes de [[Palau (arquitectura)|palaus]] catalans i europeus. Per altra banda, els interiors dels edificis esdevenen àmbit d'una cuidada decoració fruit del treball en col·laboració amb artesans de gran qualitat, com ebenistes, metal·listes i guixaires.<ref name="arquitectura"/>

 

El barri barceloní de l'[[Eixample de Barcelona|Eixample]] és un clar exemple de l'expansió. Entre les clares i rigoroses construccions dels mestres d'obres s'hi comencen a aixecar edificis d'una gran originalitat i qualitat urbana. Els millors exemples els trobarem en parcel·les en xamfrà, estretes o de grans dimensions, que obliguen a la recerca de noves solucions espacials, com la [[Casa Llopis Bofill]], d'[[Antoni Gallissà]] (1902); la [[Casa Pomar]], de [[Joan Rubió i Bellver]] (1904-05); la [[Casa Terrades]] o de les Punxes, de [[Puig i Cadafalch]] (1903-1905); o la [[Casa Lleó Morera]], de [[Domènech i Montaner]] (1903-05). L'ús de la ceràmica vidrada, el maó vist i els esgrafiats enriqueixen les façanes d'uns edificis d'habitatges que es resolen en l'interior amb una riquesa de materials i mobiliari a fi de crear el càlid i domèstic interior burgès al qual estaven destinats.<ref name="arquitectura"/> L'àmbit del Modernisme també va ultrapassar els límits de la capital catalana: gràcies al fenomen de l'[[estiueig]], en trobem manifestacions arreu del territori en forma de torres de vacances.

 

Al voltant del canvi de segle es pot observar una renovació del repertori formal i estilístic de l'arquitectura, resultat en part dels contactes amb altres moviments europeus, de la potent influència de la figura d'[[Antoni Gaudí]] i de l'ampliació tipològica a edificis públics i de major dimensió. [[Domènech i Montaner]] desenvolupa l'[[Institut Pere Mata]] de Reus (1897-1919) i inicia la immensa obra de l'[[Hospital de la Santa Creu i Sant Pau]] (1902-1912). En ambdues obres, la complexitat del programa es resol amb un cert [[racionalisme arquitectònic|racionalisme]] en la disposició dels diversos pavellons, acompanyat d'un curós tractament de l'ornament i claredat constructiva. El projecte més reeixit de la carrera de [[Domènech i Montaner]] serà probablement el [[Palau de la Música Catalana]] (1905-08), que va ser l'auditori de l'[[Orfeó Català]] i que havia d'ocupar un complex solar al nucli antic de Barcelona. Domènech assoleix en el Palau un perfecte equilibri entre la simbologia nacional de l'edifici, l'escala urbana, les limitacions del solar i l'imponent interior. Mitjançant una innovadora estructura metàl·lica, crea espais de grans dimensions banyats per vidrieres que omplen de llum les fantasioses i coloristes ornamentacions de les sales.<ref name="arquitectura"/>

 

Dins d'aquesta ampliació tipològica cal citar el notable precedent del [[Celler Güell]], de [[Francesc Berenguer i Mestres|Francesc Berenguer]] ([[Garraf]], 1888-90), o la [[Fàbrica Casarramona]], de [[Puig i Cadafalch]] (Barcelona, 1909-11). Ambdues són obres de racionalitat constructiva, que assoleixen una gran expressivitat amb l'ús d'[[arc parabòlic|arcs parabòlics]] i voltes de maó de pla vistes. Servint-se dels mateixos recursos, [[Cèsar Martinell]] construeix cooperatives agrícoles a les comarques de [[Tarragona]] ([[el Pinell de Brai]], [[Gandesa]] i [[Nulles]], 1918-20) i al [[Vallès]] ([[Sant Cugat del Vallès]]), un clar exemple de sobrietat formal i eficàcia creativa mitjançant materials i tècniques constructives tradicionals.<ref name="arquitectura"/>

 

 

== Pintura ==

Encara que els modernistes més famosos són arquitectes, els primers artistes catalans que van rebre aquest adjectiu van ser, segurament, [[Santiago Rusiñol]] i [[Ramon Casas]] quan havien tornat de [[París]], al començament del decenni dels noranta, i n'havien portat una visió grisa, moderadament [[impressionisme|impressionista]], de temes suburbials d'un [[Montmartre]] encara desconegut per la majoria, i d'altres racons de [[França]] i fins i tot de la mateixa Catalunya, fets aquests ja sota la influència rebuda fora. L'emblemàtic oli de Casas ''[[Plein air (Casas)|Plein air]]'', de cap al [[1891]], que és al [[MNAC]], és l'exemple més conegut i entenedor d'aquest estil, com també ''[[El Sacré-Coeur en construcció]]'' (1890), de Rusiñol, al [[Musée d'Orsay]] de [[París]].<ref name="culturcat"/>

 

Al costat d'ells, [[Alexandre de Riquer]] introduïa un modernisme diferent: un [[art total]] –pintura, [[cartellisme modernista català|cartellisme]], [[disseny]], fins i tot [[poesia]]– que es basava en un estil tan modern com el de Rusiñol i Casas però oposat: el [[simbolisme]]. El simbolisme de Riquer, molt influït pel [[Prerafaelites|prerafaelitisme]] anglès, s'expressava a través d'escenes d'ensomni, amb fades, nimfes o àngels que solien moure's en un context vegetal, de boscos o jardins, estilitzats i depurats.<ref name="culturcat"/> Altres noms destacables són [[Dionís Baixeras]], [[Eliseu Meifrèn]] i [[Joaquim Vancells]].<ref>Eliseu Trenc: ''El Modernisme''. A ''Art de Catalunya. Pintura moderna i contemporània'', pàg. 211-220. </ref>

 

 

Les dues tendències coexistien i Rusiñol va arribar a passar-se al [[simbolisme]] cap al 1894, mentre que Casas es mantenia fidel al modernisme realista i cada cop es mostrava, fins i tot, més verista. Buscava en els quadres més ambiciosos el ressò de fets punyents de la vida quotidiana, vistos amb una mirada molt moderna però amb voluntat narrativa, com és el cas de ''[[Garrot vil (quadre)|Garrot vil]]'' (1894), al [[Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofia,]] de [[Madrid]].<ref name="culturcat"/>

 

== Escultura ==

L'escultura modernista catalana va trigar més a descloure's. En bona part va lligada a l'arquitectura, ja que són molts els edificis emblemàtics que van essencialment recoberts d'escultura modernista d'[[Eusebi Arnau]], de [[Miquel Blay]] o d'altres. Tanmateix, l'escultura com a art nou independent no va fer-se notar de debò fins a l'aparició del millor [[Josep Llimona]], que a part d'obres públiques també va realitzar magnífiques figures de marbre, especialment femenines (''[[Desconsol]]'', 1903, [[MNAC]]), en les quals, amb molta personalitat pròpia, s'hi poden trobar ressons de les deliqüescències del francès [[Auguste Rodin]] o del vigor físic dels temes obrers del belga [[Constantin Meunier]]. És a dir, que a l'escultura modernista catalana també coexistien dos estils ben diferents: un de semblant al [[simbolisme]] i l'altre, al [[naturalisme]]. Blay i Arnau, malgrat estar més avesats a fer estàtues públiques o grups aplicats a l'arquitectura, també van produir peces de col·leccionisme modernistes prou significatives, igual que [[Enric Clarasó]] (''Eva'', 1904, [[MNAC]]), el gran amic de Rusiñol i Casas.<ref name="culturcat"/>

 

== Literatura ==

El modernisme català va significar la transformació, en paraules de l'escriptor [[Joan Fuster]], d'una ''cultura regional i tradicionalista en cultura nacional i moderna''. Va ser molt més, doncs, que una opció [[estètica]]. Va ser una opció ideològica de fons en el sentit més ampli de la paraula. Els modernistes anhelaven trencar amb les velles nocions que havien arrelat amb la generació anterior. L'objectiu era aconseguir una cultura moderna amb formes i idees noves, superar el positivisme naturalista i, alhora, la [[Renaixença catalana|Renaixença]] i invalidar els valors socials i artístics establerts. Per fer-ho, calia emmirallar-se en les cultures més avançades d'Europa, sobretot la francesa, i crear de nou un art, una [[literatura]] i uns corrents de pensament que, homologats segons els criteris de modernitat, permetessin un canvi global del model de societat.<ref name="literatura">{{citar ref |títol =El modernisme (literatura) |editor =Generalitat de Catalunya |obra =Culturcat |data =2012 |url = |consulta = 21/10/2012 }}</ref>

 

En aquesta etapa havia tingut força influència el sector vitalista i individualista, que capitanejaven Brossa i Cortada, introductors d'[[Ibsen]] i de [[Nietzsche]]. Amb la dispersió, però, van prendre més importància altres maneres d'entendre el modernisme, com ara la de [[Santiago Rusiñol]], deutora del simbolisme decadentista, o la de [[Joan Maragall]], molt més fluctuant, d'ordre vitalista però ni de bon tros tan combativa. A més, Maragall tenia un pes notable dins l'opinió pública de la burgesia conservadora i va poder difondre les seves idees des del ''[[Diario de Barcelona]]''. Per la seva banda, [[Raimon Casellas]] va iniciar un procés de difusió encara més ampli de les idees modernistes des de les pàgines de ''[[La Vanguardia]]'', on exercia de [[crític d'art]]. Les dues tendències més diferenciades compartien la mateixa voluntat d'europeïtzació com a via de regeneració social i cultural, però no deixaven de reflectir una incoherència de fons: mentre que uns propugnaven la intervenció social, els altres optaven pel rebuig de la societat. Aquesta diversificació del moviment posterior al 1893, que té un correlat estètic ben palpable, va propiciar el distanciament, sobretot en les formes: si el sector regeneracionista, dominat per Jaume Brossa, continuava en la línia vitalista de ''L'Avenç'', Santiago Rusiñol i Raimon Casellas vindicaven, cadascú amb els seus mitjans, una opció de caràcter esteticista que desembocava en el concepte de l'Art per l'Art.<ref name="literatura"/>

 

L'art esdevenia, per aquests darrers, una forma d'escapament de les servituds de la societat industrial i un consol contra la mentalitat burgesa, mercantilista i allunyada del refinament. Un dels esdeveniments paradigmàtics d'aquest sector van ser les [[Festes Modernistes]] de [[Sitges]], on la sublimació de l'art venia avalada per noms internacionals de gran pes que ells mateixos introduïen per primera vegada a la Península. D'aquests noms, el més influent va ser [[Maurice Maeterlinck]], dramaturg belga d'expressió francesa que, sobretot amb ''La intrusa'', que es va estrenar en versió catalana, durant la segona Festa Modernista, el 1893, va deixar una petja indeleble en els autors, fascinats per les possibilitats evocadores del teatre simbolista.<ref name="literatura"/>

 

 

=== Poesia ===

Finalment, una figura cabdal dins la poesia modernista va ser [[Joan Maragall]]. El poeta va introduir a Catalunya una bona part de la poesia alemanya ([[Goethe]], [[Novalis]], [[Nietzsche]]) i va renovar plantejaments teòrics i formals. Malgrat que Maragall continuava condicionat per les floritures i el retoricisme de la [[Renaixença catalana|Renaixença]], va fer una defensa de l'espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat. Tot plegat ho va recollir en la seva ''teoria de la paraula viva'', que va crear escola. El poeta rebutjava la grandiloqüència i adoptava una naturalitat que partia de l'experiència personal. El llenguatge, doncs, s'apropava a la parla col·loquial i es deslligava dels jous formals. Maragall tenia un concepte messiànic del poeta i la seva obra va ser un exponent de vitalisme, sobretot després que el simbolisme minimitzés la dimensió social de la poesia. La recuperació de la poesia popular i, també, del [[Jacint Verdaguer]] tardà per part dels modernistes, formava part d'aquesta operació de reconsiderar la força emblemàtica, social i nacional de la paraula.<ref name="literatura"/>

 

== Arts Gràfiques ==

{{AP|Cartellisme modernista català}}

''Atelier Casas and Utrillo. Petite fête flamenca oferte à Vincent d'Indy par ses amis et admirateurs. ''Cartell fet per [[Adrià Gual i Queralt|Adrià Gual]].<ref>{{Ref-web|url = http://colleccions.cdmae.cat/catalog/bdam:214033|títol = Atelier Casas and Utrillo. Petite fête flamenca oferte à Vincent d'Indy par ses amis et admirateurs.|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>

]]