Basileu: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap font important no considera l'usurpador legítim |
m Espai dur |
||
Línia 29:
Es considerava que el basileu obtenia la seva autoritat de Déu i no del seu predecessor. [[Joan II Comnè]], per exemple, deia que "l'encàrrec de l'imperi li havia estat confiat per Déu". Aquesta intervenció divina té més força quan l'emperador és un usurpador, com en el cas de [[Nicèfor I]] i de [[Basili el Macedoni]], els quals assumien que Déu els havia concedit de regnar sobre els cristians per la generació present.
En tant que individu, el basileu no és més que una aparença i tots els seus actes depenen de manera estreta de la voluntat divina. Aquesta concepció es troba essencialment en les operacions militars: [[Aleix
Aquesta concepció divina de la funció imperial portà com a conseqüència que, revoltar-se contra l'emperador era una revolta contra Déu; el rebel contra el basileu era un enemic de Déu ({{polytonic|θεομάχος}}) o un sacrilegi ({{polytonic|καθοσίώσίς}}, terme utilitzat per [[Miquel Attaliata]] en el moment de la revolta de [[Constantí X Ducas]] contra [[Nicèfor I]]).
Línia 36:
==== Els símbols del poder ====
L'emperador estava envoltat d'un decòrum que simbolitzava l'origen diví de la seva funció; la seva força divina s'imposava a qui es presentava davant d'ell. Aquest tema de l'emperador-sol és utilitzat en la cort de [[Lleó VI de Bizanci|Lleó VI]], d'[[Aleix
El símbol més important del poder imperial continua sent tanmateix el color porpra: l'emperador era revestit amb aquest color, i en particular el calçat de botes, el ''kampagia'', que eren per excel·lència el signe del poder imperial. Només l'emperador, delegat de Déu, podia usar la porprada imperial: vestit, diademes i camals.
| |||