Imperi Otomà: diferència entre les revisions

El seu primer governant otomà ben documentat és [[Orhan]], fill d'[[Osman I]]. El [[1326]] els otomans conqueriren [[Bursa]] que convertiren en la seva capital.<ref name=lewis>{{ref-llibre|cognom=Lewis|nom=Bernard|títol=El Próximo Oriente|lloc=Barcelona| editorial=Crítica|any=1996|isbn=84-7423-801-3}}</ref> Orhan arrabassà a l'emperador [[Andrònic IV Paleòleg|Andrònic]] Nicea, [[İznik|İzniq]], [[İzmid]] i [[Nicomèdia]] i s'emparà de diversos principats d'[[Anatòlia]]; així, guanyà la sortida a la [[mar Egea]] i inicià les incursions marítimes a les costes europees, on conquerí definitivament [[Península de Gal·lípoli|Gal·lípoli]], el [[1354]].<ref>{{Ref-llibre |cognom=Nicolle |nom=David |cognom2=Hook |nom2=Adam |títol=Ottoman Fortifications 1300-1710 |url= http://www.google.com/books?hl=ca&lr=&id=C9UVaLyo4UEC&oi=fnd&pg=PA8 |llengua=anglès | editorial=Osprey Publishing |data=2010 |pàgines= |isbn=1846035031}}</ref> Poc després, el 1361, el fill d'Othman [[Murat I]] (1360-1389) va conquerir [[Edirne|Adrianòpolis]] que va passar a ser la principal base dels otomans a Europa<ref name=lewis/> i inicià una sèrie de campanyes militars que posaren la totalitat dels [[Balcans]] sota el seu control derrotant els serbis i búlgars a les [[batalla del riu Maritsa|batalles de Maritza]] i [[Batalla de Kosovo Polje|de Kosovo]].<ref name=lewis/>

 

Murat va nomenar el primer [[visir]] de l'Imperi otomà: Kara Halil Paşa, dels Candarli, família que va monopolitzar el lloc durant el segle següent. L'emperador bizantí es va comprometre a pagar tribut regularment als otomans i a enviar contingents militars per al seu exèrcit, a causa del fet que no podien enfrontar-se a la pressió turca sobre [[Constantinoble]]. Va ser un dels soldans més importants de l'Imperi otomà per la seva triomfal campanya militar a [[Regió de Tràcia|Tràcia]] i als [[Balcans]], que va acompanyar amb tacte i prudència pactant amb l'[[Església Ortodoxa|Església ortodoxa]]. També va ser el primer a ser nomenat [[sultà|soldà]], ja que els anteriors ostentaven el títol d'[[emir]]s. L'organització del naixent imperi dividí el territori en ''sangaqs'' ('banderes') i obligà els nous súbdits a un impost tributari i a participar en les empreses d'expansió (creació de la infanteria i la cavalleria [[genísser]]).

 

Per defensar Europa de l'amenaça turca, el papa va proclamar una [[butlla]] cridant d'una manera formal a la [[croades|croada]] cap al [[1366]], que va ser un fracàs en «la ruta dels serbis». Els otomans van seguir la política islàmica tradicional de tolerància cap als [[Dhimma|dhimmís]], o 'gent del llibre', que tenien dret de protecció sobre les seves vides, propietats i creences religioses sempre que acceptessin un govern musulmà i paguessin els tributs (''[[Jizya|cizye]]'') que els eximien del servei militar. Per això, no es va fer cap esforç per a la conversió en massa de la població. Durant el seu regnat, també es va crear el cos dels [[genísser]]s, una peça clau en el desenvolupament posterior de l'imperi.

Les amenaces es multiplicaven, i al seu veí Karamar es va unir l'expansió mongola de [[Tamerlà]]. Va ser en la decisiva [[Batalla de Kosovo Polje]] ([[1389]]) quan la victòria otomana va permetre realitzar noves conquestes al sud del [[Danubi]]; va acabar amb l'última defensa organitzada a l'àrea dels [[Balcans]] i va deixar [[Hongria]] com a únic oponent seriós al sud-est d'Europa. En aquesta batalla, un pres serbi va assassinar Murat I (l'únic soldà assassinat en una batalla), i el va succeir el seu fill [[Baiazet I]] (1389-1402), que es refermà en la victòria.

 

Els problemes amb els veïns [[turcmans]], sobretot amb [[Beylik de Karaman-oğlu|Karaman]], el principat turc més fort d'Àsia Menor, va obligar el soldà a combatre a l'est. El resultat va ser l'annexió d'aquests petits estats fins que l'oest va tornar a reclamar l'atenció de Baiazet. Moltes de les zones ja conquerides es van voler alliberar del poder otomà, però el soldà va reconquerir ràpidament el que s'havia perdut i va continuar endavant: van irrompre a [[Estíria]], van ocupar [[Grècia]] i el [[1397]] van dur a terme la conquesta d'[[Atenes]]. Es van dirigir llavors cap a l'est, on es van trobar amb un enemic molt més poderós: [[Tamerlà]]. El [[1402]], Tamerlà va guanyar la [[Batalla d'Ankara]], la qual cosa va suposar l'enfonsament de l'hegemonia otomana a l'Àsia Menor. Els otomans es van reconèixer vassalls de Tamerlà i Baiazet va trobar la mort a la presó el [[1403]].<ref name=lewis/>

 

L'autoritat otomana va entrar en crisi durant onze anys. Ni Tamerlà ni els seus successors no van imposar-hi cap domini durador i el panorama va quedar obert per a les lluites de poder entre els membres de la família otomana i els senyors territorials. La situació no era fàcil, ja que eren quatre els prínceps otomans que es disputaven el tron. Després d'un període de lluites fratricides, va ser-ne [[Mehmet I]] (1413-1420) el guanyador. Amb aquest soldà i, sobretot amb [[Murat II]] (1421-1451), el govern otomà va tornar a recuperar la unitat. Com que Mehmet havia vençut gràcies al suport de l'aristocràcia turca, se li va donar èmfasi al passat turc de la dinastia regnant, i per primera vegada es van encarregar unes cròniques de la seva història.<ref name=lewis/> Va donar prioritat a potenciar el comerç amb els països europeus i va signar un tractat amb [[Venècia]] el [[1416]]. La infanteria genísser va quedar com a guàrdia personal del soldà, i l'aristocràcia va tornar a controlar la seva quota de poder. El seu exèrcit va creuar el [[Bòsfor]], va prendre [[Edirne]] i va començar el primer dels grans setges a [[Constantinoble]] ([[1422]]), no tant per conquerir-la, sinó per castigar els bizantins per la seva deslleialtat en haver donat suport als rivals del soldà.

 

A més d'això, Murat va desenvolupar el famós sistema del ''devhirme'', amb el qual reclutava periòdicament els millors joves cristians de les províncies dels Balcans per convertir-los a l'islam, amb la finalitat de donar el seu servei a l'imperi per tota la vida. A aquests, se'ls va afavorir al principi perquè adquirissin poder, i així equilibressin el poder que acumulava l'aristocràcia turca. Després de la signatura de dos tractats de pau, Murat va cedir el tron voluntàriament al seu fill [[Mehmet II|Mehmet]], de la joventut del qual van intentar aprofitar-se els seus enemics. Volent treure partit de la situació, es va fer una crida a una croada per expulsar els otomans d'Europa; semblava que ho anaven a aconseguir, però Mehmet va cedir el tron una altra vegada al seu pare, que amb els seus exèrcits va aconseguir una devastadora victòria en la [[Batalla de Varna]]. Després d'això, l'Imperi otomà va establir un control directe sobre [[Macedònia (regió)|Macedònia]], [[Regió de Tràcia|Tràcia]], [[Bulgària]] i gran part de [[Grècia]].

 

[[Mehmet II|Mehmet el Conqueridor]] (1451-1481) es va recolzar en el ''devhirme'' durant el seu govern, pel fet que necessitava una victòria militar per plantar cara a l'oposició, liderada pel seu propi gran visir, Candarli Halil. El famós setge (6 d'abril - 29 de maig del [[1453]]<ref>{{Ref-llibre |cognom=Philippides |nom=Marios |cognom2=Hanak |nom2=Walter K. |títol=The Siege and the Fall of Constantinople in 1453: Historiography, Topography, and Military Studies |url= http://books.google.cat/books?id=qvvdVXckfqQC&pg=PA266&dq=29+May+1453+Constantinople&hl=ca&sa=X&ei=n5LdUIigHM2KhQeZt4CYBg&ved=0CDgQ6AEwAQ#v=onepage&q=29%20May%201453%20Constantinople&f=false |llengua=anglès | editorial=Ashgate Publishing, Ltd. |data=2011 |pàgines=p.xiii |isbn=1409410641}}</ref>) i la conquesta de la Constantinoble de l'emperador [[Constantí XI]] va suposar el principi del final de la influència de l'aristocràcia turca. A poc a poc, els otomans es van anar apoderant de totes les poblacions properes a la ciutat, i davant del temor a una invasió, l'emperador bizantí va demanar ajuda als regnes europeus, però pocs van acudir a la seva crida. El 29 de maig del 1453, els [[genísser]]s van entrar a la ciutat després d'un sagnant setge de 8 setmanes. La caiguda de Constantinoble va posar fi a l'[[Imperi Bizantí|Imperi romà d'Orient]] i va consolidar el gran Imperi otomà, que va traslladar la seva capital a Constantinoble, a partir d'aquest moment anomenada ''[[Istanbul]]''. Després d'aquesta victòria, [[Bòsnia]] i [[Sèrbia]] van [[Guerra turcoveneciana (1463-1479)|passar a ser províncies]] otomanes i, [[Albània]], després de sufocar la [[revolta de Skanderbeg]], va quedar incorporada a l'imperi el [[1468]]. Arriba fins a [[Itàlia]], i per fi els venecians reconeixen la sobirania otomana i els paguen un tribut. També els [[mamelucs]] deixen de ser un enemic, ja que la seva decadència interna no els permet dur a terme l'enfrontament entre els dos imperis més importants del [[Orient Pròxim|Pròxim Orient]].

 

Per evitar la desintegració de l'imperi com els havia ocorregut als estats turcs, que dividien l'imperi entre diversos successors, Mehmet i als seus descendents van establir el principi d'indivisibilitat del poder, amb tots els membres de la classe dirigent subjectes a la voluntat del governant. Es va establir el principi, que seguirien tots els governants fins al {{segle|XVII|s}}, d'executar tots els germans immediats a fi d'eliminar les disputes dinàstiques. Com a governant, el pare elegia el més capaç entre els seus fills. Finalment, Mehmet va començar el procés pel qual aquestes disposicions van ser codificades en el Kanunname, tasca acabada per [[Solimà I el Magnífic|Solimà el Magnífic]]. L'actuació econòmica, tanmateix, va resultar desastrosa al final, ja que els impostos i la inflació provocaven cada dia major descontentament en la societat. Tot això va desembocar en una guerra civil i, a la mort de Fatih, els problemes i les crítiques a l'administració es van aguditzar encara més.

 

[[Fitxer:Nuremberg chronicles - CONSTANTINOPEL.png|miniatura|Dibuix de [[Constantinoble]] del 1493 a les ''Cròniques de Nuremberg'']]

Mehmet va morir enverinat pel seu metge Yakup Paşa, que portava treballant per als venecians des de feia temps i que va ser linxat pels geníssers. Per evitar una situació d'enfrontament entre els dos fills de Mehmet, el ''sadrazam'' els va enviar missatges comunicant-los que qui hi arribés primer seria el soldà. El seu enemic, Ishak Paşa, va matar el missatger de [[Gem]], el favorit de tots, per la qual cosa [[Baiazet II|Baiazet]] va aconseguir el tron. El ''sadrazam'' va ser linxat i Ishak Paşa fou nomenat nou gran visir. Els geníssers també van saquejar tota la ciutat aprofitant-se del poder adquirit, ja que cada vegada eren més incontrolables.

Li succeí el seu fill [[Baiazet II]] (1481-1512), el període del qual pot considerar-se com un temps d'assossec per a l'imperi, en el qual es van consolidar les accions de Mehmet i es van resoldre les reaccions econòmiques i socials que havia causat la seva política interna. Les relacions amb l'exterior es van caracteritzar per la prudència, a causa sobretot dels problemes interns que havia deixat el seu pare. A més, va haver d'enfrontar-se a la revolta promoguda pel seu germà [[Gem]], que es va instal·lar a la ciutat de [[Bursa]] i es va proclamar ''padişah''. Amb un augment de sou, va aconseguir el suport dels geníssers, però va ser derrotat en una batalla contra el seu germà i va haver de retirar-se a [[Egipte]]. El segon intent no li va anar millor, per la qual cosa va decidir quedar-se a l'[[illa de Rodes]] ([[1495]]).

 

 

Baiazet va tenir vuit fills, i la lluita per la successió es feia cada dia més latent. Va voler enganyar els seus fills per matar-los a tots menys un, però tres d'ells no es van deixar enganyar. Efectivament, va desencadenar al final una lluita per la successió. Obligat pels geníssers, va haver de cedir que el seu fill [[Selim I|Selim]] fos el seu successor, i enfrontar-se a aquest davant de les seves exigències perquè abdiqués en el seu favor. L'altre candidat, Ahmed, es va casar amb una filla del [[xa]] de [[Pèrsia]]. A causa de l'alçament dels geníssers, Baiazet es va veure obligat a cedir el tron a [[Selim I]] el [[1512]].

Selim I (1512-1520) era un home d'estat coherent, organitzador i un extraordinari dirigent. Va manar eliminar els seus germans i cosins després de la mort del seu pare, per la qual cosa va rebre el sobrenom del'' Cruel''. El primer objectiu que es va imposar va ser consolidar l'estat i es va dirigir cap a l'est, contra els [[xiisme|xiïtes]] de l'[[Iran]]. Va guanyar la batalla després d'una llarga campanya, però no va acabar definitivament amb l'amenaça. Selim va ser un fervent [[sunnisme|sunnita]] i va manar aniquilar molts xiïtes d'[[Anatòlia|Àsia Menor]].