Guerra Civil dels Estats Units: diferència entre les revisions

Abans de la guerra civil, la constitució proveïa un mitjà per al debat pacífic sobre el govern futur, i els conflictes causats per la ràpida expansió de la nació s'havien pogut resoldre. Durant dècades, s'havia mantingut un equilibri entre el nombre d'estats "lliures" (on l'esclavatge era il·legal) i estats "esclaus" (on l'esclavatge era permès), perquè el Senat tingués un balanç de poder. L'últim estat esclau que va ser acceptat fou [[Texas]] el [[1845]]; cinc estats lliures van ser admesos a la Unió entre [[1846]] i [[1859]]. L'admissió de Kansas, com a estat esclau va ser bloquejada, i s'esperava la seva admissió com a estat lliure el [[1861]]. Amb una població creixent (la qual cosa significava més poder de massa democràtica) al nord industrialitzat, amb la ruptura del sistema bi-partidista (amb la creació del [[Partit Republicà dels Estats Units]]), i amb la creixent hostilitat d'ideologies, era impossible continuar amb solucions pacífiques als conflictes per tal d'evitar la crisi.

 

El suport a la secessió anava molt lligat al nombre de plantacions de cada regió, i els estats del Sud més profund que tenia una major concentració de plantacions van ser els primers a separar-se. La part més septentrional del Sud formada pels estats esclavistes de Virgínia, Carolina del Nord, Arkansas i Tennessee tenia menys plantacions i inicialment rebutjà la secessió fins que l'esclat de la crisi de [[batalla de Fort Sumter|Fort Sumter]] els va obligar a triar un bàndol. Els estats fronterers tenien encara menys plantacions i mai van arribar a separar-se.<ref>James M. McPherson, ''Battle Cry of Freedom'' 1988, p. 242, 255, 282-83. Mapes de la pàgina 101 (The Southern Economy) i la pàgina 236 (The Progress of Secession) també són rellevants.</ref><ref>David Potter. ''The Impending Crisis'', pp. 503–505</ref><ref name="FreehlingBook1"> William W. Freehling. ''The Road to Disunion: Secessionists at Bay 1776-1854'', pp. 17-19.

Freehling també va dir que a partir de 1850, el 21 per cent dels negres dels estats fronterers eren lliures, en lloc del 2 per cent de la part més meridional del Sud, i que més de la meitat dels béns manufacturats del Sud es van fer en els estats fronterers, mentre que menys d'una cinquena part del total es va produir a la part meridional del Sud.</ref> A partir de 1850, el percentatge de blancs del sud que vivien en famílies que tenien esclaus representaven el 43 per cent en el Sud més meridional, el 36 per cent al Sud més septentrional i el 22 per cent en els estats fronterers que es decantaren sobretot per la Unió.<ref name="FreehlingBook1" /> El 85 per cent dels amos d'esclaus que posseïen 100 o més esclaus vivien a la part meridional del Sud, en comptes de l'1 per cent que vivien en els estats fronterers.<ref name="FreehlingBook1" /> El 95 per cent dels afro-nord-americans vivien al Sud, que comprèn un terç de la població, en lloc d'un 1 per cent de la població del Nord. En conseqüència, els temors d'emancipació final van ser molt més grans al Sud que al Nord.<ref>James McPherson. ''Drawn with the Sword'', p. 15</ref>

=== Tensions polítiques i l'elecció d'Abraham Lincoln ===

La [[dècada del 1850]] les tensions es transformaren ràpidament i augmentaren en intensitat. El [[Partit Republicà dels Estats Units|Partit Republicà]] va ser establert el [[1854]], i s'oposava a l'expansió de l'[[esclavatge]] als territoris de l'oest. Encara que al començament només un petit percentatge de persones del nord volien abolir l'esclavitud vigent al sud, els republicans van rebre el suport de la majoria dels habitants del nord i de l'oest que no volien competir amb un sistema econòmic basat en l'esclavitud si aquest arribava a estendre-se a altres estats. Mentrestant, els enormes guanys de les plantacions de cotó van consolidar la dependència del sistema agrícola a l'existència de l'esclavitud.

La secessió del sud va ser catalitzada amb l'elecció del candidat republicà [[Abraham Lincoln]]. Lincoln, al començament, tenia una posició moderada en relació al tema. S'havia compromès a oposar-se a l'expansió de l'esclavitud a nous territoris –així doncs, prevenint l'admissió dins la Unió de més estats amb esclaus–, però també va admetre que el govern federal no tenia cap poder per a abolir l'esclavitud als estats on existia, i que enfortiria les lleis en contra dels esclaus fugitius. Els estats del sud, però, no confiaven en Lincoln, i eren conscients que altres republicans tenien la intenció d'abolir completament l'esclavitud.

 

 

El desembre de [[1860]], Carolina del Sud va ser el primer estat a sortir de la [[Unió (Guerra Civil dels Estats Units)|Unió]] després la van acompanyar altres cinc estats [[Alabama]], [[Florida]], [[Geòrgia]], [[Louisiana]] i [[Mississipí]]. Aquests estats van elegir a Jefferson Davis, de Mississippi, com a president del nou país.

Després de l'atac a Fort Sumter, [[Abraham Lincoln]] va agrupar tropes per recuperar-lo i això va ser vist per la Confederació com una declaració de guerra. Cinc estats més s'uniren al Sud: [[Arkansas]], [[Carolina del Nord]], [[Tennessee]], [[Virgínia]] i [[Texas]]. Richmond, la capital de Virgínia, va ser escollida com a capital dels [[Estats Confederats d'Amèrica]].

 

[[Fitxer:Robert Edward Lee.jpg|miniatura|esquerra|Robert E. Lee]]

Uns 180.000 afroamericans van formar part de les tropes de la Unió, molts d'ells fugitius del Sud. A més, [[Abraham Lincoln]] va proclamar la Declaració de l'Emancipació, la qual considerava lliures tots els esclaus dels territoris del sud guanyats en la guerra. En canvi els confederats no van permetre que lluitessin els afroamericans fins poques setmanes abans de la fi de la guerra. La discriminació persistia, ja que els afroamericans tenien les pitjors tasques i cobraven la meitat que els blancs.

El "Pla Anaconda" va ser ideat per part del general Winfield Scott de la Unió per bloquejar per terra i per mar la Confederació i va tenir molt d'èxit. Els nordistes en principi pensaven que la guerra duraria només tres mesos però els avanços fins a pocs quilòmetres de Washington dels sudistes van preparar-los per a una guerra llarga i alhora aquest esdeveniment va mantenir elevada la moral dels confederats.

 

 

Un total de 558.052 soldats van morir durant la guerra; sumant els desapareguts, sumaren uns 620.000. Tres cinquenes parts de les morts van ser per malalties, una cinquena per ferides i només una cinquena directament en combat. Aquest va ser un conflicte bèl·lic modern tant en el sentit de l'ús de tota mena de material innovador com en la gran destrucció ocasionada.

 

== Cronologia del conflicte ==