Guerres de religió a França: diferència entre les revisions

|localitat = [[França]]

|resultat = Victòria Política. L'[[Edicte de Nantes]] de 1598 va concedir als [[hugonots]], certs drets,{{sfn|Knecht|2002|p=86}} no obstant, va ser un acord que no va satisfer a cap dels interessats.

|bàndol2 = '''«[[Politiques]]»:'''<br />[[fitxer:Royal Standard of the King of France.svg|border|25px]] [[Llista de reis de França|França]]

|bàndol3 = '''[[Catòlics]]:'''<br />[[fitxer:Emblem of the Papacy SE.svg|20px]] [[Santa Lliga de París|Lliga Catòlica]]<br />[[fitxer:Flag of New Spain.svg|border|25px]] [[Imperi Espanyol]]<br />[[fitxer:Savoie flag.svg|border|25px]] [[Ducat de Savoia|Savoia]]

||general2 = [[fitxer:Royal Standard of the King of France.svg|border|25px]] [[Enric II de França|Enric II]] <br />[[fitxer:Royal Standard of the King of France.svg|border|25px]] [[Caterina de Mèdici ]]<br />[[fitxer:Royal Standard of the King of France.svg|border|25px]] [[Carles IX de França|Carles IX]]<br />[[fitxer:Royal Standard of the King of France.svg|border|25px]] [[Enric III de França|Enric III]]<br />[[fitxer:Royal Standard of the King of France.svg|border|25px]] [[Enric IV de França|Enric IV]]

||general3 = [[fitxer: Emblem of the Papacy SE.svg|20px]] [[Guisa|Casa de Guisa]] <br /> [[fitxer:Flag of New Spain.svg|border|25px]] [[Felip II de Castella|Felip II]] <br />[[fitxer: Emblem of the Papacy SE.svg|20px]] [[Papa Sixt V|Sixt V]]<br />[[fitxer:Savoie flag.svg|border|25px]] [[Carles Manuel I de Savoia|Carles Manuel I]]

 

=== Principals protagonistes ===

: [[Fitxer:Armoiries ducs de Guise.svg|50px|left]] Els '''[[Guisa]]''' : eren els líders del partit catòlic. Cosins del [[Carles III de Lorena|duc de Lorena]], assoliren el seu ascens polític gràcies a [[Claudi de Guisa|Claudie de Lorena]] i el seu fill [[Francesc de Guisa|Francesc]], els dos primers ducs de Guisa. Gràcies al matrimoni de [[Maria I d'Escòcia|Maria Stuart]] (néta de Claudi i neboda de Francesc) amb l'hereu del tron (el futur [[Francesc II de França|Francesc II]]), els Lorena reforçaren els lligams entre la seva casa i la dinastia Valois. A la família també destacaren [[Carles de Lorena (1524-1574)|Carles, cardenal de Lorena]], [[Enric I de Guisa|Enric, I duc de Guisa]] i [[Carles de Mayenne|Carles de Lorena]]. Si l'hostilitat manifestada pel Guisa en contra de la política de tolerància religiosa de Caterina de Mèdici,<ref group="n."> Déposition de Péricard, secrétaire du duc de Guise, et déposition de Pierre d'Épinac. Information faite par P.Michaud et J. Courtin, conseiller en la cour de Parlement pour raison des massacres commis à Blois sur les personnes du duc de Guise et de son frère le cardinal à la requête de la duchesse de Guise</ref><ref>[[Bibliothèque nationale de France|BnF]], ms. fr. 6549.</ref> de vegades els portà a quedar deixats de banda, dutant el regnat de Carles IX, la intransigència catòlica els permeté cultivar una gran popularitat entre la gent. Lloatss com a campions de la fe, tornaren triomfalment al capdavant de l'escena gràcies a la [[Santa Lliga de París|Lliga]]. El rei [[Enric III de França|Enric III]] tractà d'alliberar-se de les ingerències dels Guisa assassinant-los, però només aconseguí guanyar-se el menyspreu universal dels catòlics. El [[1588]] la Lliga prengué París i expulsà el rei, que es lliurà als protestants i que finalment va ser assassinat per un catòlic fanàtic. Malgrat la seva derrota i la seva submissió final al Enric IV, gaudien de prou poder perquè el rei preferís pactar amb ells a destruir-los.

 

=== La implicació dels països veïns ===

 

=== El regnat de Francesc II (1559-1560) ===

El primogènit d'Enric II de França i Caterina de Mèdici succeí el seu pare als 16 anys. Tot i que ja era major d'edat i podia regnar, abandonà el govern en mans dels oncles de la seva muller, [[Maria I d'Escòcia|Maria Stuart]], els germans Guisa, abanderats del catolicisme. Els Guisa ocuparen les millors estances del [[palau del Louvre]], tenint així l'accés i el control de la persona del Rei. Amb la hisenda arruïnada per les successives derrotes davant els exèrcits castellans i amb la mateixa corona trontollant, la reina vídua Caterina decidí recolzar-se en els Guisa, qui ràpidament coparen tots els llocs clau.{{sfn|Durot|p=39-64}} El duc [[Francesc de Guisa|Francesc]] va obtenir el control dels exèrcits, i el seu germà, el [[cardenal]] [[Carles de Lorena (1524-1574)|Carles de Lorena]], disposà de les finances i dels afers de l'Església. Amb l'objectiu de sanejar la Hisenda reial, la despesa pública va ser dràsticament retallada, la qual cosa generà nombroses protestes, que van ser durament reprimides.<ref>Frieda 2005: 151-152 i 161-162.</ref>

 

 

=== El regnat de Carles IX (1560-1574) ===

Caterina de Mèdici, convertida "de facto" en la governant del regne, s'aplicà a la tasca d'intentar acabar amb les divisions internes, assegurar l'autoritat reial i restaurar el poder de la monarquia francesa. [[Carles IX de França|Carles IX]] només tenia 10 anys, amb la qual cosa la reina disposava d'un mínim de 4 anys per dur a terme els seus plans. En primer lloc, Antoni de Borbó va ser nomenat tinent general del regne, i Condé va ser alliberat. El cardenal de Lorena va ser separat del poder, però Francesc de Guisa va ser confirmat en la comandància de l'exèrcit. Pel seu costat, els Montmorency decidiren que podrien prosperar en el nou regnat. Així, la casa reial i les principals famílies de la noblesa van aconseguir presentar un front unit als Estats Generals convocats el desembre de [[1560]]. Allà hi havia dos punts de vista oposats: els qui volien extirpar l'heretgia per la força per un costat, i aquells que creien que la repressió arruïnaria el regne. No es pogué resoldre la desesperant manca d'ingressos de la Hisenda, però sí acabar amb els abusos judicials, eliminar duanes internes i unificar pesos i mesures. A més, s'acordà la reunió dels Estats com a mínim un cop cada cinc anys.<ref>Frieda 2005: 181-6.</ref>

 

 

==== La Segona Guerra de Religió (1567–1568) ====

Després de quatre anys de pau, el regne es trobava de nou al llindar del conflicte armat. El restabliment de les hostilitats el [[1567]] va tenir tres motius:

# el fracàs de l'aplicació de l'edicte d'Amboise a les províncies

 

==== La Cinquena Guerra de Religió (1574–1576) ====

Mentre que Enric II fugia de Polònia a corre-cuita per tal d'ocupar el tron del seu germà difunt, començà la Quinta guerra de religió, amb la fugida de Condé de la cort, en la que es trobava en llibertat vigilada d'ençà de la nit de Sant Bartomeu. El nou rei va ser solemnement coronat a [[Reims]] el 13 de febrer de [[1575]] amb el nom d'Enric III, i el 15 de febrer es casà amb [[Lluïsa de Lorena]]. Tot i que despertava els recels dels seus coetanis en ser homosexual i summament afeminat, Enric era un polític experimentat que començà a governar amb vigor, adoptant una política de repressió contra els hugonots que, a exemple de La Rochelle, havien constituït un estat independent al Llenguadoc. Malgrat tot, l'aliança dels hugonots amb el partit dels "polítics" resultà desastrosa pel nou monarca. Condé envaí el país des de la frontera amb el Sacre Imperi al capdavant d'un exèrcit mercenari deixat pel [[Comte palatí|comte palatí del Rin]], [[Joan I, Comte Palatí de Zweibrücken|Joan I]], en tant que el mateix germà del rei, Alençon, desertà. La defecció va ser seguida per la fugida d'Enric de Navarra al seus estats. Amb el regne al llindar de la desintegració, la Cinquena Guerra acabà el 6 de maig de [[1576]], quan el rei acceptà signar l'humiliant [[edicte de Beaulieu]] per tal de conservar el tron. Enric III culpà de la catàstrofe a la seva mare i al seu germà, i mai no els perdonà. Els 63 articles del tractat van ser el major triomf dels hugonots fins al moment. Alençon, la deserció del qual havia posat en escac el rei Enric, rebé nombrosos títols i propietats, incloent el [[ducat d'Anjou]]. Es condemnà la matança de Sant Bartomeu, i Coligny i els hugonots morts van ser rehabilitats; les seves vídues i orfes rebrien pensions reials durant 6 anys; els protestants passaven a tenir vuit places fortes; i Enric de Navarra rebé la lloctinença de la [[Guiena]]. França es comprometé a pagar les soldades dels mercenaris de Condé, i el comte palatí del Rin rebé propietats a França i una assignació de 40.000 lliures anuals. Finalment, el rei es comprometé convocar els [[Estats Generals]] no més tard de sis mesos.<ref>Frieda 2005: 375-411.</ref>

 

 

==== La Vuitena Guerra de Religió o "Guerra dels Tres Enrics (1585-1598) ====

La situació encara en complicaria més quan es va fer palès que Enric III no tindria descendència. En morir [[Enric Hèrcules|Anjou]] es produí una terrible crisi dinàstica, car la corona correspondria legítimament a l'hugonot Enric de Navarra, en la seva condició de cosí d'Enric III en vint-i-unè grau i descendent directe de [[Robert de Clermont]], sisè fill de [[Lluís IX de França]]. Enric deixà clar que reconeixia el Borbó com a successor seu (esperant que es reconvertís al catolicisme), però la Lliga Catòlica no va reconèixer els seus drets, sinó els del seu oncle, l'ancià [[Carles I de Borbó (cardenal)|cardenal de Borbó]].<ref>Frieda 2005: 437-438.</ref>

 

 

Enric de Navarra, amb el suport militar del [[Electorat del Palatinat|Palatinat]] i de [[Regne de Noruega i Dinamarca|Dinamarca]], es va convèncer que només mitjançant una victòria decisiva sobre els Guisa podria tornar-li el seu lloc a la successió. L'escala del conflicte augmentà amb l'execució de [[Maria Stuart]] el febrer de 1587. Decidit a acabar amb [[Regne d'Anglaterra|Anglaterra]], [[Felip II de Castella|Felip II]] necessitava una França pacificada per llançar la seva campanya contra [[Elisabet I d'Anglaterra|Elisabet Tudor]]. Malgrat això, les forces catòliques dirigides pels favorits del rei van ser derrotades, i la Lliga exigí l'entrada en vigor d'allò acordat a Nemours, així com la publicació de les [[concili de Trento|disposicions conciliars de Trento]], la introducció de la [[Inquisició]] i la confiscació dels bens dels protestants per sufragar la guerra. Els enfrontaments entre catòlics i protestants es van endurir amb l'aliança entre els protestants i els rebels neerlandesos en lluita contra Castella, i la dels catòlics de la Lliga amb Felip II. Menyspreat per Castella i per la Lliga, Enric III va ser incapaç de mantenir la seva autoritat i hagué de fugir de París després del [[Dia de les barricades (1588)|Dia de les barricades]], el 12 de maig de [[1588]]. Guisa va prendre el control de la capital, amb el suport de la població. Finalment Enric III acceptaria les exigències de la Lliga (5 de juliol de 1588), a canvi que trenqués immediatament la seva aliança amb Castella. L'acta d'Unió publicada el 21 de juliol amnistiava els participants del Dia de les barricades, reconeixia el Cardenal de Borbó com a hereu del regne, nomenava Guisa com a tinent general i concedia terres i beneficis al clan i els seus partidaris.<ref>Frieda 2005: 447-462.</ref>

Però el fracàs de l'[[Armada Invencible]] infongué nous ànims en el rei i el partit dels "polítics", en tant que els Guisa patien un greu revés. Enric III, abraonat, intentà sotmetre la Lliga i ordenà l'assassinat d'Enric de Guisa durant la reunió dels Estats a Blois. Guisa va morir el 23 de desembre de 1588 a mans de la guàrdia reial, i a continuació van ser empresonats el germà del duc, el cardenal [[Lluís de Lorena (1555-1588)|Lluís de Guisa]] (assassinat l'endemà) i tota la seva camarilla. Els cadàvers dels Guisa van ser incinerats a una estufa del castell de Blois, per tal d'evitar que les tombes dels "màrtirs" es convertíssin en lloc de veneració de la Lliga Catòlica. Uns dies després, el 5 de gener de [[1589]], va morir [[Caterina de Mèdici]], la reina mare, i el rei s'alià de nou amb Enric de Navarra per combatre els Guisa. Després de diversos mesos de conflicte, l'1 d'agost [[Enric III de França|Enric III]] va ser assassinat pel [[orde de Predicadors|dominic]] [[Jacques Clément]] mentre que intentava capturar París. El cap dels hugonots, Enric de Navarra, es convertí així en rei de França amb el nom d'[[Enric IV de França|Enric IV]].<ref>Frieda 2005: 462-476.</ref>