Hipòcrates: diferència entre les revisions

Un altre concepte important en la medicina hipocràtica és el de crisi, un moment en el curs de la malaltia en què o bé la malaltia començava a triomfar i el pacient sucumbia a la mort, o bé passava tot el contrari, i els processos naturals permetien la recuperació del pacient. Després d'una crisi es podia produir una recaiguda, i després una nova crisi decisiva. Segons aquesta doctrina, les crisis tendeixen a produir-se en dies crítics, que se suposava que eren un temps fix després de contreure la malaltia. Si la crisi es produïa lluny d'un dia crític, es podia esperar una recaiguda. Galè creia que aquesta idea començà amb Hipòcrates, tot i que és possible que el precedís.<ref name="jones464859"> {{Harvnb|Jones|1868|p=46,48,59}} </ref>

 

La medicina hipocràtica era humil i passiva. L'enfocament terapèutic es basava en el poder curatiu de la natura (''[[vis medicatrix naturae]]'' en [[llatí]]). Segons aquesta doctrina, el cos conté dins seu el poder de tornar a equilibrar els quatre humors i curar-se a si mateix (''physis'').<ref name=garrison99/> La teràpia hipocràtica es concentrava simplement en facilitar aquest procés natural. Per fer-ho, Hipòcrates creia que el repòs i la immobilització eren de gran importància.<ref name="margotta73"> {{Harvnb|Margotta|1968|p=73}}</ref> En general, la medicina hipocràtica era molt gentil amb el pacient; el tractament era suau i destacava la importància de mantenir el client net i estèril. Per exemple, només es feia servir aigua neta o vi per les ferides, tot i que un tractament sec era preferible. A vegades es feien servir [[liniment]]s balsàmics.<ref name="garrison98"> {{Harvnb|Garrison|1966|p=98}} </ref>