Gioachino Rossini: diferència entre les revisions

=== Els primers anys ===

==== Infantesa ====

Rossini va néixer en plena època de la [[Revolució Francesa]], quan les tropes de la República gal·la havien penetrat i s'havien estès per moltes ciutats d'Itàlia. La seva família era d'extracció humil i es dedicava a la música: el seu pare, Giuseppe, de malnom «Vivazza» per la cordialitat i bon humor del personatge, era originari del poble romanyès de [[Lugo (Itàlia)|Lugo]]. Va arribar a Pesaro cap a la fi de 1788, però no s'hi va establir de forma permanent fins al 1790, després d'una breu estada a [[Ferrara]].<ref name=ROF>{{ref-web|url=http://www.rossinioperafestival.it/?lang=eng&IDC=9|títol=Biografia a Rossini Opera Festival}}</ref> Era un fervent admirador de la Revolució Francesa i exercia les funcions de ''tubatore'' o trompetista de la banda local,<ref name=Guardiet>{{ref-llibre|cognom=Guardiet i Bergalló|nom=M. Antònia|títol=Guillermo Tell de G. Rossini (Petit Liceu - La Baldufa) Guía didáctica}}</ref> treball que compaginava amb el d'inspector d'escorxadors. La seva mare, Anna Guidarini, havia nascut a [[Urbino]], filla d'un forner,<ref name=prourbino>{{ref-web|url=http://www.prourbino.it/UrbinatiIndimenticabilii/GuidariniAnna/GuidariniAnna_home.htm#_ftn5|títol=Biografia de Guidarini Anna Rossini|editor=prourbino.it}}</ref> i era cantant d'òpera de segona línia<ref name=Guardiet /> que, com que no sabia llegir partitures, havia de memoritzar els seus papers operístics. Anna es va quedar embarassada de Giuseppe i es van casar l'octubre de 1791, el nuvi tenia trenta-dos anys i la núvia vint.<ref name=Planeta>{{ref-llibre|títol=La Gran Ópera|lloc=Barcelona|editorial=Planeta-De Agostini|isbn=84-395-1304-6}}</ref> Les presses es van fer evidents quan quatre mesos després va néixer Gioachino.<ref name=prourbino /> Va ser batejat el mateix dia del naixement i tingué dos nobles com a padrins, fet que demostra les bones relacions que el seu pare havia aconseguit. Gioachino sempre va sentir un gran afecte pels seus pares, morts el 1827 (la mare) i el 1839 (el pare).<ref name=Planeta />

Els pares de Rossini li van transmetre la seva escassa formació musical, i a l'edat de sis anys va començar a tocar el triangle en el grup musical del seu pare. Les idees de llibertat i d'igualtat obertament entre la joventut local, i Giusseppe n'era un d'ells. Però els seus anhels aviat es van haver de calmar amb la restauració pontifícia i en ser acomiadat de l'ajuntament.<ref name=Planeta /> Els pares de Gioachino sentien una gran passió pel teatre musical, i Giuseppe va arribar a fer d'empresari i director d'orquestra la temporada 1798-1799 en la qual Anna fou protagonista de l'òpera ''[[La capricciosa corretta]]'' de [[Vicent Martin i Soler]], a [[Jesi]].<ref>{{ref-web|url=http://www.comune.jesi.an.it/pergolesi/inteno_storia.htm|títol=Història del Teatro Pergolesi}}</ref> No es tractava d'un esdeveniment de poca importància, ja que l'òpera inaugurava el teatre, i perquè era la primera vegada en què es veia una dona a sobre l'escenari, prohibides abans de la Revolució en els pobles petits.<ref name=Planeta />

 

 

==== Bolonya: primers estudis musicals ====

L'any següent, la família Rossini es desplaça a Lugo,<ref>{{ref-web|url=http://www.teatrorossini.it/english/rossini.php|títol=Biografia de Rossini|editor=Teatro Rossini de Lugo}}</ref> on s'envia Gioachino sota la tutela de [[Giuseppe Malerbi]], qui li ensenyà el [[baix continu]] i composició.<ref name=ROF /> Amb Malerbi i [[Estanislau Mattei]],<ref name="Enciclopèdia EspasaTT">[[Enciclopèdia Espasa]] ''Volum núm. 33.pàg. 1155'' ({{ISBN|84-239-4533-2}})

</ref> els estudis musicals van progressar ràpidament, aquesta vegada amb la plena col·laboració del noi. D'altra banda, a casa de Malerbi va poder escoltar per primera vegada la música de [[Haydn]] i [[Mozart]], els dos grans clàssics que més endavant estudiaria a fons i que en aquells moments a Itàlia era poc menys que desconeguts. El coneixement d'aquests autors austríacs va ser decisiu en la posterior composició musical de Rossini perquè va ser el primer compositor format a Itàlia que va integrar els instruments de fusta en el llenguatge orquestral, en lloc d'emprar-los només en funcions decoratives.{{sfn|Alier|1992}}

 

Ja des del primer moment es va distingir com a compositor. L'estiu del 1804, mentre estava fent vacances a [[Conventello]], prop de [[Ravenna]], a casa del contrabaixista aficionat Agostino Triossi, va escriure sis ''Sonate a quattro'' per a corda, i que redescobertes a mitjan {{segle|XX}} han passat a formar part del repertori de moltes formacions de cambra.{{sfn|Alier|1992}} Gioachino tenia molt bona veu. Des de molt jove va mostrar notables aptituds musicals. De la mà de la seva mare va poder accedir a multitud de representacions operístiques. En un espectacle a [[Imola]] del mateix 1804, també hi va actuar Gioachino, aquest cop com a cantant a duo amb la seva mare, que tenia, també, una veu sensible.<ref name=prourbino /> L'any següent actua com a Adolfo a ''[[Camilla ossia il sotterraneo]]'' de [[Ferdinando Paër]], realitzat durant la temporada de tardor al Teatre del Corso, de Bolonya.<ref name=ROF /> El mateix any, Anna va patir una infecció a la gola i va haver de retirar-se dels escenaris.

La família va decidir llavors establir-se definitivament a [[Bolonya]].<ref name=Planeta /> Per al jove fou una decisió que va definir la seva activitat. A Bolonya, la segona ciutat dels Estats Pontificis, hi havia molta oferta operística, concertista i la música sacra era molt intensa. Amb tres teatres públics, el Comunale el del Corso i el Contavall, i la famosa [[Capilla de San Petronio]].<ref name=Planeta /> El gran novel·lista francès [[Stendhal]], en la seva biografia de Rossini, deia que Bolonya era la caserna general de la música a Itàlia.<ref>{{ref-llibre|títol=La opera italiana|pàgines=35|editorial=Aguado|any=1851}}</ref>

Als catorze anys (1806) es va inscriure al Liceo Musicale de Bolonya, acabat de crear feia dos anys.<ref name=Planeta /> Allà va rebre classes de [[piano]] i [[violoncel]] de [[Vincenzo Cavedagna]], i posteriorment contrapunt d'[[Angelo Tesei]],<ref name=Planeta /> un alumne de [[Stanislao Mattei]], que finalment també acabaria sent un dels seus professors més qualificats.<ref name=ROF /> Al Liceo va estudiar intensament i amb passió les obres de [[Franz Joseph Haydn|Haydn]] i [[Wolfgang Amadeus Mozart|Mozart]], fet que li va permetre millorar les seves nocions de llenguatge musical. Era l'únic lloc d'Itàlia on es podien trobar les partitures dels dos músics alemanys.<ref name=Guardiet /> En aquesta època va ser anomenat «il tedeschino» - el petit alemany-. També és acceptat com a cantor a l'[[Acadèmia Filharmònica de Bolonya|Acadèmia Filharmònica]] de Bolonya, creada pel [[pare Martini]], i allí coneix per primera vegada a [[Isabella Colbran]],<ref name=ROF /> cantant lírica que el sobrepassava en edat, amb la qual contraurà matrimoni uns anys més tard i de la que se separarà el 1830.

 

 

A Bolonya també s'havia format en literatura. Havia fet classes amb l'escriptor [[Jacopo Landoni]] i va llegir i comentar la ''[[Divina comèdia]]'', ''[[Orland furiós]]'' i ''[[Jerusalem alliberada]]''.<ref name=Planeta />

El 1810, amb Rossini que tot just havia deixat el Liceo, van arribar a [[Bolonya]] dos vells amics de la família: el compositor i director d'orquestra [[Giovanni Morandi]] i la seva esposa, la cantant Rosa Paolina Morolli coneguda com a [[Rosa Morandi]] i després anomenada el cigne de l'[[Òpera de París]].<ref>{{ref-llibre|cognom=Stark|nom=Rita|títol=Rosa Morandi: the swan of the Paris Opera, a biography|editorial=Professional Press|any=1998}}</ref> Els Morandi es dirigien a [[Venècia]] per unir-se a la companyia que havia d'actuar aquella tardor al [[Teatro San Moisè]]. Rossini i els seus pares varen explicar a la parella els desitjos del jove compositor de debutar amb una obra. Casualment, quan els Morandi van arribar a Venècia, l'empresari de l'òpera, el marquès de Cavalli, es trobava en dificultats per completar la temporada després que un compositor alemany li havia fallat.<ref name=Alier /> Aquest va escriure amb tota celeritat la música per al llibret que [[Gaetano Rossi]] havia escrit també ràpidament. El Teatro San Moisè va estrenar l'òpera bufa d'un sol acte: ''[[La cambiale di matrimonio]]'' el 3 de novembre de 1810 i el resultat no va ser espectacular, però sí bo: es va representar dotze vetllades. Morandi va cantar el paper principal. De Venècia se'n va anar a [[Pàdua]] i [[Trieste]], i també va arribar a algunes ciutats no italianes, la primera de les quals va ser [[Barcelona]], al [[Teatre de la Santa Creu]], el 26 d'abril de 1816.{{sfn|Alier|1992}}

 

 

Venècia era una plaça entesa i als oients els hi va causar impressió algunes novetats, començant per la simfonia de l'[[Obertura (música)|obertura]], una obra concertant que havia escrit l'any anterior per al Liceo, i que al seu torn serà utilitzat per ''[[Adelaide di Borgogna]]''. Aquest recurs posa de manifest el que seria un costum rossinià, i que donaria peu a la seva fama de "mandrós". La veritat és que des del començament de la seva carrera, es va veure obligat a lluitar en contra del temps. D'altra banda, en la majoria de casos, la recuperació no constitueix una mera repetició sinó un mitjà per a ulteriors desenvolupaments.<ref name=Planeta /> Després d'estrenar-se a diverses ciutats italianes, ''La cambiale'' també va arribar a l'estranger, i es va estrenar abans que a cap més lloc no italià a Barcelona, el 26 d'abril de 1816.<ref name=Alier />

L'èxit va propiciar un nou contracte per escriure una nova òpera còmica, ara per al [[Teatro del Corso]], de Bolonya. Als seus 18 anys, començava la seva carrera professional com a compositor d'òperes. En la temporada de tardor del 1811 el Teatro del Corso el contractà com a primer clavicèmbal i director de cor per l'òpera ''Ser Marcantonio'' de [[Pavesi]] (21 de setembre). El seu ''[[dramma giocoso]]'' ''[[L'equivoco stravagante]]'', en dos actes, s'estrenà el 26 d'octubre i fou ben rebuda pel públic. La música era brillant i animada, però un argument massa atrevit per l'època va provocar que fos retirada després de la tercera actuació a causa de problemes de censura. Després de retirar-se, l'òpera va desaparèixer fins a representacions modernes.<ref name=Alier /> Durant aquesta mateixa temporada també portà a terme ''Ginevra di Scozia'' de [[Johann Simon Mayr|Mayr]] i ''Quinto Fabio'' de [[Domenico Puccini]], en el qual va inserir una ària que ell mateix havia compost per a [[Marietta Marcolini]]. Durant l'assaig general d'aquesta última (8 de novembre) es va ficar en un altercat amb els coristes, als quals va amenaçar amb el seu bastó, i va acabar a la presó.<ref name=ROF />

 

 

A partir d'aquest moment, les peticions d'obres per a Rossini queien per tot arreu. Rossini va començar a compondre sense descans. El següent encàrrec tornava a ser del San Moisè de Venècia, i era una altra farsa cimarosiana ''[[La scala di seta]]''. La primera cosa que crida l'atenció en aquesta òpera és la qualitat musical de l'obertura, en la qual Rossini demostra el gran domini dels instruments de vent, que en alguns fragments funcionen com una veritable harmonia germànica, que en canvi no es podia trobar en cap obra de Cimarosa. El públic venecià va detectar les qualitats germanitzants de la música de Rossini, però va valorar també les seves melodies italianitzants, i d'aquí va néixer el que començava a ser la gran popularitat del compositor. En aquesta òpera, alguns personatges reuneixen les seves veus per cantar concertants d'una gran vistositat, com el quartet ''I voti unanimi, la tenerezza'', formant combinacions amb una clara influència germànica. Tot plegat va fer que amb el temps se l'anomenés "Il tedeschino" ("L'alemanyet"). ''La scala di seta'' va tenir menys èxit que les anteriors, però també Barcelona va ser la primera i de les poques ciutats italianes que van poder veure aquesta òpera, l'any 1823.{{sfn|Alier|1992}}

 

Els èxits obtinguts per Rossini en la farsa breu van propiciar que [[La Scala]] de [[Milà]] li encomanés una òpera bufa de grans dimensions, en dos actes, titulada ''[[La pietra del paragone]]'', amb llibret de [[Luigi Romanelli]] (26 de setembre). Aquesta obra fou remunerada amb 600 lires, tres vegades més del màxim que Rossini havia cobrat fins aquell moment.{{sfn|Alier|1992}} Amb l'enorme èxit que va arribar a tenir es va guanyar l'exempció del servei militar.<ref name=ROF /> Aquesta òpera és des de llavors considerada pels crítics com la pedra de toc del geni rossinià. Va ser representada cinquanta-tres vegades, amb el públic que acudia de Parma, Piacenza i les principals ciutats llombardes. Es creu que la clau de l'èxit va ser l'actuació de la famosa contralt [[Marietta Marcolini]], que ja havia cantat ''L'equivoco stravagante'' i ''Ciro in Babilonia''. Es comentà també que entre ambdós hi va haver una relació íntima. Després de l'èxit a La Scala i saltar a la fama, Rossini fou més cobejat per les dones. Segons explica Stendhal, una bonica dama llombarda hauria oblidat els seus deures d'esposa i va prendre-li públicament el ja cèlebre músic a la Marcolini. Marietta va tornar a cantar com a ''prima donna'' en altres tres òperes rossinianes, el que fa suposar que va quedar en bons termes amb el compositor.<ref name=Planeta />

La carrera de Rossini continua pel nord d'Itàlia: el fiasco clamorós d'''[[Il signor Bruschino]]'' (Teatro San Moisè, Venècia, 27 de gener) està més que compensat poc després pels triomfs de ''[[Tancredi]]'' (Teatro La Fenice, Venècia, 6 de febrer) i ''[[L'italiana in Algeri]]'' (Teatro San Benedetto, Venècia, 22 de maig).<ref name=ROF /> Potser el llenguatge instrumental, cada vegada més dens, va sorprendre el públic, així com l'expressió sentimental ja molt propera al Romanticisme. Els espectadors es varen posar segurament nerviosos ja des de l'obertura amb la novetat rítmica que ofereixen els violins picant sobre la llauna dels llums d'oli, actuant com a instrument de percussió. I en general, als venecians, els va poder disgustar el realisme còmic utilitzat per Rossini, amb uns personatges que representen una veritable sàtira dels costums de la vida burgesa de l'època.<ref name=Planeta />

 

''[[Tancredi]]'', ''opera seria'', no va compensar plenament els contratemps que Rossini va haver de suportar. Malgrat el dramatisme del tema, el compositor va transformar la història a través de la música, convertint-la en una faula bucòlica i amorosa. Marca un punt d'inflexió en la seva carrera: en efecte, Rossini abandona els llargs recitatius, tradicionalment utilitzats en l'òpera ''seria'' en profit d'una declamació lírica. A més a més, el compositor va canviar el final tràgic de l'obra de [[Voltaire]] per un final feliç, segons els gustos de l'època.<ref name=Planeta /> Sembla que una de les protagonistes, la contralt [[Adelaide Malanotte-Montresor]], tot i gaudir d'una gran fama o justament per aquest fet, va rebutjar una ària, la de l'entrada de la prima donna. Rossini, temerós que no agradés al públic per una possible mala actuació de la diva, va fer una segona cavatina, la segona part de la qual, ''[[Di tanti palpiti]]'', es va convertir en un dels cavalls de batalla de l'òpera. Stendhal sostenia que en el seu temps fou el passatge més cantat del món.<ref name=Planeta /> L'èxit de l'òpera va anar creixent gradualment en el total de quinze representacions, i amb el temps va arribar a comptar amb entusiastes fanàtics.<ref name=Planeta />

 

[[Fitxer:Stendhal par Ducis.jpg|miniatura|esquerra|[[Stendhal]] per [[Louis Ducis]]. Stendhal va escriure la primera gran biografia de Rossini]]

Al cap d'un mes, Rossini torna a Venècia. El seu ritme de vida és frenètic. Entre 1810 i 1816 visitarà, per motius de treball, un nombre increïble de ciutats, detenint-se no més de dos o tres mesos en cada una d'elles. Amb aquest enrenou, el temps del qual disposava Rossini per compondre era molt escàs. Stendhal descriu com es produïen aquestes estades. En arribar, el primer eren els homenatges i festejos que podien durar fins a quinze dies. Després primer contacte amb el llibret i prova de les veus dels cantants. I per últim, i uns vint dies abans de l'estrena, Rossini començava a compondre en mig de les xerrades amb els nous amics. Després de sopar, cantussejava les seves melodies i, de matinada, les idees més brillants les transcrivia a corre-cuita, sense piano, sobre trossets de paper. L'endemà feia els ajustos i la instrumentació. Anys més tard va haver de pagar un alt preu per aquest ritme de vida, amb un deteriorament físic i psicològic.<ref name=Planeta />

En aquest ordre de coses, l'empresari venecià [[Cesare Gallo]] li va demanar una òpera urgentment per al [[Teatro San Benedetto]]. [[Carlo Coccia]] havia fallat en la seva promesa de lliurar-li una nova òpera.<ref name=Boyden>{{ref-llibre|cognom=Boyden|cognom2= Kimberley|nom=Matthew |nom2= Nick|títol=The Rough Guide to Opera|pàgines=171|editorial=Rough Guides|any=2002|isbn=9781858287492}}</ref> La nova composició rossiniana, ''[[L'italiana in Algeri]]'', dues hores i quart de ''[[dramma giocoso]]'', fou composta en només vint-i-set dies, amb Gallo al seu costat donant-li pressa. Amb la [[Marietta Marcolini|Marcolini]] com a ''prima donna buffa'', va tenir un èxit espatarrant. La representació es va interrompre continuadament pels aplaudiments entusiastes. El rondó del segon acte ''Pensa alla patria'', que va gaudir d'un particular fervor i que el públic interpretava amb esperit patriòtic, Rossini va declarar haver-lo compost perquè en aquesta època la Legió Italiana s'havia cobert de glòria a la campanya de Rússia.<ref name=Planeta /> El resultat va ser la primera obra mestra còmica de ple dret de Rossini, la primera manifestació del geni còmic de Rossini<ref>{{ref-llibre|cognom=Osborne|nom=Richard|títol=Rossini|pàgines=207|editorial=Oxford University Press|any=2007|isbn=9780199724406}}</ref> o com la va descriure [[Stendhal]] «la perfecció en l'estil de l'òpera bufa».<ref name=Blackburn /> Rossini va buidar el sac de la inventiva en aquesta òpera amb brillantíssims concertants. El grandiós ''finale'' devia causar un impacte inenarrable en el públic.<ref>{{ref-llibre|cognom=Alier|nom=Roger|títol=Guía universal de la ópera|pàgines=687|editorial=Ediciones Robinbook|any=2007|isbn=9788496924031|enllaçautor=Roger Alier}}</ref>

 

=== Rossini a Nàpols ===

==== Nàpols i la reforma rossiniana ====

L'estiu de 1815, es traslladà a [[Nàpols]], contractat per [[Domenico Barbaia]], l'empresari operístic més gran del moment i encarregat dels teatres reials. Rossini fou contractat com a director musical dels seus teatres.<ref name=Gallo /> La ciutat comptava amb diversos teatres lírics, el Fondo, el Nuevo i, fins al 1820, el dei Fiorentini. El més important era el San Carlo, considerat el més gran d'Europa, amb un conjunt instrumental d'uns setanta-cinc músics i un cor ben preparat, sota la direcció d'un dels més famosos directors del moment, [[Giuseppe Festa]].<ref name=Planeta />

 

Els termes del contracte amb Barbaia foren els següents: Rossini assumia la direcció musical dels teatres San Carlo i Fondo, amb poders també administratius, i havia de compondre dues òperes a l'any. Es podia absentar de la ciutat per a complir els compromisos que volgués, prèvia resta de les retribucions proporcionals. L'import era de 8.000 francs a l'any, més un percentatge dels ingressos. Rossini podia allotjar-se a casa de l'empresari. Per tant la retribució era elevada però també el treball que havia de fer.<ref name=Planeta />

A Nàpols va coincidir amb la que seria la seva futura esposa, [[Isabella Colbran]],<ref name=Gallo /> per a qui va compondre el paper principal d{{'}}''[[Elisabetta, regina d'Inghilterra]]''. S'estrenà el 4 d'octubre de 1815 al [[Teatro San Carlo]]. El clamorós èxit obtingut per l'òpera li va obrir les portes a una nova veta de creativitat que explotarà al màxim a Nàpols. Tot va funcionar de meravella i l'èxit ja es va començar a albirar en l'obertura, que no era una altra que la d'''[[Aureliano in Palmira]]'' reforçada amb més orquestració. Altres fragments provenien també de ''[[Ciro in Babilonia]]''.

 

 

==== L'èxit més grandiós: ''El barber de Sevilla''====

El contracte amb Nàpols li atorgava uns mesos de llibertat, durant els quals Rossini s'habituà durant uns anys a desplaçar-se a Roma i estrenar-hi altres òperes seves. Fou en una d'aquestes escapades que buscant un argument que pogués ser musicat amb molta pressa, sense entrebancs de censura i per tancar la temporada del Teatro di Torre Argentina, va decidir convertir en una nova òpera el [[llibret]] de ''[[Il barbiere di Siviglia]]'', comèdia francesa del gran i revolucionari [[Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais|Pierre de Baumarchais]] que [[Giovanni Paisiello]] ja havia utilitzat per a l'òpera i en la qual molts altres compositors també s'havien inspirat, com per exemple [[Mozart]] en ''[[Les noces de Figaro]]''.{{sfn|Alier|1992}}

 

Composta en 13 dies, va arribar el dia de l'estrena, al Teatro Argentina de Roma el 20 de febrer, amb el títol d'''Almaviva''. El teatre estava pleníssim, la tensió palpable. Molts espectadors havien viatjat des de Nàpols. La companyia de cant no tenia un nivell homogeni. En qualsevol cas es comptava amb la presència del gran tenor [[Manuel del Pópulo Vicente García|Manuel García]] i un bon bufo, [[Luigi Zambini]], encara que al final de la seva carrera. La part de Rosina fou confiada a [[Geltrude Righetti-Giorgi]], amiga de Rosini. Va rebre una acollida particularment negativa. Potser van convergir diversos factors en el fracàs de l'estrena: la novetat de la música, els incidents escènics (guitarres desafinades, cantant que cau i comença a sagnar pel nas, irrupció d'un gat sobre l'escenari...) i sobretot la presència a la sala de nombrosos enemics de Rossini, confabulats per provocar un escàndol a base de xiulits i crits. El dia de l'estrena hi va haver una tempesta de bramuls i crits, rialles i desqualificacions que no jutjaven l'obra, sinó l'actitud "irreverent" de Rossini d'haver gosat tocar un tema tan entranyable pel públic del moment.{{sfn|Alier|1992}}

 

El 1823, Righetti-Giorgio va fer una famosa resposta a un article de Stendhal, titulat ''Cenni di una donna già cantante, sopra il Maestro Rossini...''. En aquest treball tira per terra diverses anècdotes relacionades amb Rossini i dóna informació interessant sobre ell i les seves obres.<ref>{{ref-web|url=http://www.treccani.it/enciclopedia/gertrude-righetti-giorgi_%28Enciclopedia-Italiana%29/|títol=Biografia de Righetti-Giorgi|editor=treccani.it}}</ref> També inclou la seva explicació de per què l'estrena d'''El barber de Sevilla'' fou un fracàs. Explica que els problemes van començar quan el tenor García va començar amb una serenata composta pel mateix cantant i autoritzada per Rossini. Inexplicablement mentre García afinava l'instrument el públic va començar a riure. El tenor, molest, va cantar amb poc entusiasme, provocant encara més reacció en el públic. Tampoc va agradar que la soprano responia breument al tenor en comptes de l'acostumada [[cavatina]]. L'apoteosi negativa va arribar quan tots els cantants canten una frase còmicament lenta. Des d'una llotja es va sentir: els funerals del duc Cesarini!, cosa que va provocar una irrefrenable hilaritat general.<ref name=Planeta />

 

=== L'etapa grisa ===

==== Preromanticisme: ''La donna del lago'' ====

Basada en un poema de [[Walter Scott]], ''[[La donna del lago]]'' albira ja una època preromàntica que després de passar per la literatura i la pintura, arriba a la música: a Itàlia amb Rossini i, de l'altre costat dels [[Alps]], amb [[Beethoven]], [[Carl Maria von Weber |Weber]] i [[Franz Schubert]]. A principis de setembre ja la tenia acabada,<ref name=Osborne>{{ref-llibre|cognom=Osborne|nom=Charles|títol=The Opera Lover's Companion|pàgines=386|editorial=Yale University Press|any=2007|isbn=9780300123739}}</ref> però no s'estrenà al San Carlo fins al 24 de setembre de 1819. Van participar [[Isabella Colbran]], [[Benedetta Rosmunda Pisaroni]] i [[Giovanni David]]. La primera representació va passar amb indiferència, però a partir de la segona nit el públic la va gaudir i l'òpera va anar esdevenint popular.<ref name=Osborne />

 

 

==== Última etapa romana: ''Matilde di Shabran'' ====

L'última visita de Rossini a Roma fou el 1821 i està marcada per l'estrena de ''[[Matilde di Shabran]]'' ([[Teatro Apollo]], 24 de febrer). De nou amb les presses provocades per l'endarreriment del llibret, va haver de recórrer a l'habitual tràmit d'utilitzar música no del tot original i acceptar l'ajuda del seu jove col·lega [[Pacini]]. També hi va haver contratemps amb el director de l'orquestra, [[Giovanni Bollo]], que va caure malalt aquells dies. Aprofitant casualment l'estada a Roma en aquell moment del gran violinista [[Niccolò Paganini]], Rossini el va proposar com a primer violí, i aquest va acceptar amb molt de gust.<ref name=Planeta /> Dins del gènere de l'òpera semiseriosa, va tenir molt bona acollida i va ser popular a Europa durant tot el {{segle|XIX}}.

 

A partir de desembre de 1821, Barbaia va començar a gestionar dos teatres vienesos. L'empresari va fer comprometre a Rossini per a una gira per la capital austríaca, Londres i París.<ref name=Planeta /> La fi del període napolità està arribant, per causes econòmiques, polítiques i un desencís important del compositor en veure que durant tot l'any 1821 el San Carlo no li havia estrenat cap obra. Barbaia va esperonar a Rossini a escriure una òpera per a Viena. L'agraïment de Rossini cap a Nàpols, la Cort i el seu públic, va concloure amb l'estrena de l'òpera que va escriure per a Viena, una fabulosa ''[[Zelmira]]'', que en la nit de la seva estrena (Teatro San Carlo, 16 de febrer) va ser acollida triomfalment. En l'última de les deu representacions (el 6 de març), el rei va assistir per homenatjar al compositor i a la fantàstica companyia de Barbaia, amb la Colbran, a punt del seu total declivi, assumint el rol de Zelmira, [[Andrea Nozzari]] com a Antenore, [[Giovanni David]] com a Ilo, [[Michele Benedetti]] com a Leucippo, [[Antonio Ambrosi]] com a Polidoro i [[Teresa Cecconi]] com a Emma. Al [[clavicèmbal]] el mateix Rossini i com a primer violí i concertador [[Giuseppe Festa]].

 

Amb ''Zelmira'', Rossini es va esforçar a crear números nous de qualitat i a instrumentar la partitura amb una cura especial per tal de dissipar la mala impressió que causaven les seves òperes fetes de «retalls» de les temporades anteriors.{{sfn|Alier|1992}} Amb ''Zelmira'', Rossini no va regatejar esforços per reconquerir la part del prestigi perdut i així es tanca el període obscur del compositor.<ref name=Alier /> De fet, aquesta òpera ja fou composta pensant en el públic [[vienès]]. Les crítiques, entusiastes, varen destacar l'estructura sòlidament clàssica del llibret, amb una individualització més gran de les peces i pel final feliç.<ref name=Planeta />

 

''Zelmira'' suposa la fi de la prodigiosa i fructífera estada del compositor a Nàpols, on amb l'empresari Barbaia i sota la protecció de la Cort dels Borbons, va estrenar deu òperes. Són més de sis anys d'esgotadora activitat, si també tenim en compte que a part de les napolitanes, va estrenar altres nou òperes a Roma, Milà, Venècia o Lisboa. Rossini va començar a alentir la seva feina compositiva a partir d'aquest moment, i aquesta va ser l'única òpera que va escriure el 1822.

 

Rossini es casà amb [[Isabella Colbran]] el 16 de març de 1822 a l'església de la Vergine del Pilar de [[Castenaso]], prop de [[Bolonya]].<ref>{{ref-web|url=http://memoriadibologna.comune.bologna.it/monumento-rossini-colbran-898-opera|títol=Monumento Rossini Colbran a Bolonya}}</ref> Viatjà a Viena amb ella i la companyia d'òpera de San Carlo, Nozzari, David i l'ègida de Barbaia, i el 13 d'abril ''Zelmira'' es tornà a representar al Kärntnertortheater, seguit de reposicions d'altres òperes seves en un festival només dedicat al compositor. L'èxit, malgrat que l'estat vocal de la Colbran va ser grandiós i creixent durant les vint-i-una representacions fins al 20 de juliol. A Viena el rol d'Emma va ser interpretat per [[Fanny Eckerlin]], cantant molt famosa a la capital austríaca i de gran bellesa, per qui Rossini va escriure la bellíssima ària del segon acte ''Ciel pietoso, ciel clemente''.

 

Sembla que Rossini va projectar una o dues òperes que s'havien d'estrenar a la capital anglesa. Una hauria d'haver estat ''Ugo, re d'Italia'', però la fallida de la gestió el 1824 l'obliga a abandonar Londres i tornar a París. No hi ha rastre d'aquesta òpera<ref name=ROF /> i aquest és un dels grans misteris de la producció de Rossini. Com a curiositat, el 9 de juny de 1824, a Londres, va cantar la part de tenor d'Apollo en la seva cantata ''Il pianto delle Muse in morte di Lord Byron''.<ref name=ROF />

 

De retorn a París, Rossini fou festejat per tots costats. Les seves òperes havien arribat al cim de la popularitat. El 26 de novembre de 1824 és nomenat ''Directeur de la musique et de la scène'' del [[Théâtre Italien]] de [[París]].<ref name=ROF /> Es va instal·lar al número 2 del carrer ''Chaussée d'Antin'', on abans hi havien viscut [[Jacob Grimm|Grimm]] i [[Mozart]].<ref name="LV 271292">{{ref-notícia|cognom=Caballero|nom=Oscar|títol=Rossini, el tricentenari d'un vago genial|publicació=La Vanguardia|url=http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1992/01/17/pagina-49/33532878/pdf.html|data=27 de desembre de 1992}}</ref> Hi va viure durant més de vint anys.

Per què es va instal·lar a París, una ciutat en aquell temps poc musical? Si bé no el lligava res a Pesaro, d'on la seva família va marxar quan ell tenia cinc anys, ni a Milà, que va xiular ''[[Il turco in Italia]]'', ni a Roma, que es va carregar totes les seves estrenes, tampoc era molt lògic que es decidís per París. La culpa la va tenir el vescomte [[Sosthène de La Rochefoucauld]], mecenes que li va oferir una suma esbojarrada per l'època, 40.000 francs anuals, per dirigir el Théâtre Italien i estrenar cada any una opereta i una òpera.<ref name="LV 271292" />

 

Però l'extraordinària capacitat de creació de Rossini sembla haver minvat molt. Segurament comença a notar els efectes d'una [[sífilis]] que se li manifestaria amb molta virulència els anys següents. Aleshores va preferir oferir versions en francès millorades i revisades, amb la incorporació també dels ballets de rigor que exigia l'Opéra, d'alguns dels seus èxits italians.{{sfn|Alier|1992}} Així, el 9 d'octubre de 1826 es va presentar al [[Théâtre de l'Académie Royale de Musique]] (l'Opéra), ''[[Le siège de Corinthe]]'', una revisió radical de ''[[Maometto II]]'', que fou rebuda amb entusiasme.<ref name=ROF /> Conserva la complexitat de l'original i el final tràgic. Entre els intèrprets van destacar la soprano [[Laure Cinti-Damoreau]] i el tenor [[Adolphe Nourrit]]. L'orquestra va ser dirigida per [[François-Antoine Habeneck]].

 

Una setmana més tard, acabava el contracte de Rossini com a director del Théâtre Italien i no fou renovat.<ref name=Vitoux /> El rei francès, per assegurar la seva presència a París el nomenà compositor reial i inspector general de cant de les institucions musicals franceses, amb una nòmina de vint mil francs anuals.<ref name=Vitoux /> Això li obre les portes de l'[[Opéra]], que li va oferir un contracte per deu òperes.

 

 

=== Retir ===

Però Rossini va romandre escèptic sobre el camí al qual es dirigia l'òpera. S'havia buidat amb ''Guillaume Tell'', que juntament amb la malaltia l'havia deixat cruixit, i cada vegada se sentia amb menys ànims. Va tenir la certesa d'haver obert les portes a una manera d'enfocar l'òpera i en el qual ell no se sentia del tot segur: el Romanticisme.

 

 

De totes maneres, Rossini s'instal·la de nou a París i retorna al Théâtre Italien on romandrà durant cinc anys. Gràcies a la seva posició, contribueix a l'èxit d'''[[Anna Bolena (Donizetti)|Anna Bolena]]'' de [[Gaetano Donizetti|Donizetti]] i ''[[La straniera]]'' de [[Bellini]], en la que triomfa una nova prima donna: [[Giulia Grisi]]. Mentrestant les seves òperes van desaparèixer del repertori dels grans teatres parisencs.<ref name=Vitoux />

 

A principi de febrer de 1831, emprèn un curt viatge a [[Espanya]] amb el seu amic el banquer Aguado, la pàtria d'Isabella. Durant aquesta estada, Rossini accepta la invitació de l'ardiaca de Madrid, Manuel Fernández Varela, de compondre un ''[[Stabat Mater (Rossini)|Stabat Mater]]''. Un mes després torna a París, sol. Isabella no l'ha seguit. El matrimoni ja feia temps que no s'entenia.<ref name=Vitoux /> Es posa a treballar en l{{'}}''Stabat'' i només és capaç de compondre sis dels deu números, de manera que confià la seva finalització al director musical del Théâtre Italien [[Giovanni Tadolini]]. Aquesta versió de l'''Stabat'' es porta a terme a la capella de San Felipe el Real de Madrid, el Divendres Sant de 1833.<ref name=ROF />

 

Mentrestant, el lloc d'Isabella és ocupat aviat per [[Olympe Pélissier]], semicortesana poc afortunada, estalviadora i una bona mestressa de casa, encantada de poder refugiar-se en l'afecte exclusiu d'un home, malalt i ric, al que cuidarà i protegirà fins a la seva mort amb un afecte maternal.<ref name=Vitoux />

El 1834 torna a fer una breu estada a Bolonya. De retorn a París, ajuda Bellini que ja fa un any que hi viu. Gràcies a ell rep l'encàrrec d'una nova òpera i Rossini li prodiga els seus consells. Finalment el 24 de gener de 1835 s'estrena ''[[I puritani]]'', amb la partitura revisada per Rossini. Bellini escriu a un amic: «A l'estrena hi va assistir tota l'alta societat, sense oblidar al meu estimat Rossini, que m'estima com a un fill». Bellini moriria vuit mesos després en circumstàncies misterioses. Rossini s'encarregaria de preparar-li unes exèquies grandioses.<ref name=Vitoux />

 

 

El 1832 sofreix un atac de lumbago «real o imaginari»<ref>Osborne, p.112</ref> que l'obliga a deixar el ''[[Stabat Mater (Rossini)|Stabat Mater]]'' en mans de [[Giovanni Tadolini]]. El 1835 sembla patir un període de manca d'energia i activitat que el porten a manifestar que «estic al llit mig mort». Després de la seva trobada amb [[Felix Mendelssohn]], aquest manifesta que Rossini havia perdut tota la seva corpulència. El 1838, torna a caure en un altre dels seus cicles depressius «cada vegada més freqüents» en les seves pròpies paraules.<ref>Osborne, p.119</ref> La mort del seu pare, Giuseppe Rossini, va suposar un cop dolorós i els metges li diagnostiquen «problemes glandulars» per als que li recomanaven desplaçar-se a un balneari de Nàpols per prendre «banys de fang, banys de mar i altres cures medicamentoses».<ref>Osborne, p.120</ref> El 1839 manifesta que no pot dormir ni menjar. A partir de 1848 i fins al 1855, es poden detectar múltiples períodes d'excitació i depressió amb crisi il·lusòria i s'arriba a murmurar que està boig.<ref>Osborne, p.131</ref> És conegut que Rossini sofria d'una [[gonorrea]] crònica,<ref name="O'Shea">{{ref-llibre|cognom=O'Shea|nom=John|títol=Musica e medicina. Profili medici di grandi compositori|pàgines=94|editorial=EDT|any=1991|isbn=9788870631104}}</ref> les seves cartes i les de Pélissier documenten les doloroses complicacions d'aquesta malaltia. Donat l'èxit que, segons Stendhal, té Rossini entre les dones i l'extensió d'aquest tipus de malalties durant el {{segle XIX}}, és difícil pensar, avui dia, que aquesta malaltia li fos contagiada per una prostituta. El començament de la simptomatologia d'aquesta malaltia és desconegut però els seus biògrafs citen l'any 1816, després de l'estrena d'''El barber de Sevilla''. Assenyalen que encara estava amb la salut intacta, en cert moment de la seva carrera operística comença la gonorrea que en les seves manifestacions més cròniques li implica els sofriments que tindria a les dècades de 1830 i 1840.<ref>Osborne, p.50</ref>

Hi ha un informe mèdic realitzat el 1842 per un metge anònim de Bolonya del qual només se'n coneix una part del contingut, sembla promogut per Olympe Pellisier al seu amic Hector Couvert, que tenia com a finalitat sol·licitar una consulta amb [[Jean Civiale]],<ref name="Senici">{{ref-llibre|cognom=Senici|nom=Emanuele|títol=The Cambridge Companion to Rossini|pàgines=22|editorial=Cambridge University Press|any=2004|isbn=9780521001953}}</ref> l'[[uròleg]] més prestigiós a l'Europa de la seva època. A través d'aquest, se sap que Rossini, com a conseqüència d'aquesta afecció va patir una [[estenosi uretral]] que li obstruïa el flux normal de l'orina.<ref name="O'Shea" /> Per disminuir aquesta complicació, ens explica l'informe, els set o vuit anys anteriors, Rossini el mitigava introduint per la uretra, cada dia, durant un mes i per un període de 15 a 20 minuts, un catèter que permetia la seva dilatació i per consegüent el buidatge de la bufeta i la temuda obstrucció al flux urinari. Aquest tractament es complementava amb rentats amb solucions d'ametlla dolça, malva, goma, flor de sofre barrejada amb crema de tàrtar.<ref>Osborne, p.121</ref> Això comporta el desplaçament a París i que al juny Pélissier manifesti que «Tot marxa bé: la introducció de bugies va gradualment i després de 10 dies res ens recorda l'estat de la malaltia, tot va caminant progressivament».<ref>{{ref-publicació|nom=Bruno |cognom=Riboli|article=Profilo medico-psicologico di G. Rossini|llengua=italià|publicació=La Rassegna Musicale|volum=24 |data=1954|pàgines= 292-303}}</ref>

 

 

És evident que Rossini patia de molts disturbis que dificultaven la seva condició física. Era evidentment [[obès]], el 1824 un dels seus contertulians el defineix com «una persona adiposa d'aspecte jovial amb una mena indefinida de malícia a la mirada»,<ref>Osborne, p. 86</ref> l'obesitat augmenta fins a ser patològica el 1865,<ref>O'Shea, pàg. 95</ref> i que li dificultava caminar i li produïa un intens cansament, que limitava el seu espai vital només al seu domicili. El 1856 sofreix una [[trombosi]] que dificulta el moviment i del qual sembla recuperar-se sense seqüeles.<ref>Osborne, p. 150</ref> Mostra signes de [[bronquitis]] crònica i [[emfisema]] i els refredats semblen ser una infecció freqüent durant els últims anys de la seva vida. Els escassos retrats de l'època final de la seva vida ens mostren mans i cames que ens poden orientar cap a altres mals. Les mans estaven inflades i doloroses, les cames febles i molt doloroses quan caminava eren degudes a una malaltia vascular perifèrica, conseqüència possiblement de les transgressions alimentàries, tan consubstancials amb la seva personalitat, i del tabac, un altre dels «vicis» que patia Rossini.<ref>O'Shea, pàg. 96</ref>

El 1868 comença a tenir pèrdues de sang i dolor en el [[recte]]. El 26 de setembre se li va diagnosticar una [[fístula]] rectal.<ref>Osborne, p. 151</ref> En una visita posterior del seu metge, per controlar l'evolució del pacient, es corregeix el diagnòstic: es fa evident que Rossini patia un [[carcinoma]] de recte o del canal anal que creixia ràpidament, una intervenció quirúrgica podria salvar i es contacta amb [[Auguste Nélaton]], professor de Cirurgia a l'Hospital de St Louis i pioner de la cirurgia abdominal, que programa la intervenció per al 3 de novembre.<ref name="Senici" /> Dos dies després, Nélaton, alarmat per l'aspecte de la ferida, decideix una segona intervenció. Després d'aquesta segona intervenció, les condicions físiques de Rossini comencen a deteriorar-se progressivament, pateix una infecció de la ferida, probablement una [[erisipela]], causada per l'ús d'un bisturí no estèril.<ref>O'Shea, pàg. 97</ref> La infecció s'estén ràpidament a la paret abdominal, i comença a delirar amb febre intensa, dolor i finalment cau en coma, mor el 13 de novembre del 1868.