Carcassona: diferència entre les revisions

 

== Geografia ==

L'any [[1990]] tenia una població de 44.911 habitants. Està situada a 90 quilòmetres de [[Tolosa]], a l'àrea compresa entre els [[Pirineus]] i el [[Massís Central]], i està banyada pel riu Aude i el [[Canal del Migdia]].

 

 

=== Ciutat fortificada ===

La [[Ciutat fortificada de Carcassona]] va arribar a uns extrems tals d'estat ruïnós que el Govern francès va considerar seriosament de demolir les muralles. A tal efecte, es va fer un decret oficial el [[1849]], però se'n va derivar un gran rebombori: l'historiador [[Jean-Pierre Cros-Mayrevieille]] i l'escriptor [[Prosper Mérimée]] van liderar una campanya per preservar la fortalesa com a monument històric. Durant aquell mateix any es va encarregar a l'arquitecte [[Eugène Viollet-le-Duc]] el projecte de renovació de la ciutat alta.

 

 

=== Els projectes i el procés de restauració. ===

L'any 1840 l'església de Sant Nazari és declarada Monument Històric per la Comissió de Monuments Històrics, la qual n'administra i supervisa les tasques de restauració. [[Prosper Mérimée]] ja havia notificat l'estat malmès de l'edifici, mentre que Jean-François Champagne, arquitecte local, també en realitzà un informe dels danys i la manca de manteniment. Com a resposta, el Ministeri de l'Interior francès assigna a Champagne un pressupost de 1.000 francs per a l'estimació de la restauració de la capella de Radulphe, una petita capella i mausoleu adjacent i anterior al transsepte meridional de la catedral .<ref>González-Varas, 2008, pàgs. 156-157</ref>

 

Les entrades al castell són protegides per obres avançades en el terreny, essent murs previs a la muralla o al castell. Així, es deixava un espai emprat com a pati d'armes, permetent en la defensa de la ciutat, la disposició d'una primera tropa que rebria un primer atac enemic. Aquests espais podien ser lleugerament més elevats, amb fossat i tanques, restant les portes als laterals, de tal manera que s'obligava a l'enemic a restar enfront del mur.

 

|412px]]

 

=== El problema de la clonació arquitectònica<ref name="Hernández">Hernández Martínez, A., 2007.</ref> ===

L'any 1899 La Societat Local de les arts i les ciències inicià els primers informes sobre les cobertes que es realitzaren en la restauració de Carcassona.En aquests es condemnà decisió de [[Eugène Viollet-le-Duc|Viollet-le-Duc]] optant per a les pissarres negres en lloc de la ceràmica que s'emprava habitualment. No obstant, altres opinions favorables a l'elecció al·legaven que aquesta decisió era correcta, ja que en un dibuix de Carcassona datat l'any 1462 s'hi observaven cobertes amb una inclinació que s'adequaria millor a la pissarra en lloc de la ceràmica. A més, una altra raó era l'existència d'altres usos de pissarra a menys de vint quilòmetres de la ciutat, havent fins i tot una regió que contenia en abundància aquest material. Aquesta discussió fa palesa la problemàtica de la restauració estilística d'[[Eugène Viollet-le-Duc]], el qual apostava per a l'actualització dels edificis segons les noves funcions i modes. Plantejava així una restauració que recuperés un estat concret de l'obra d'art, en tant que aquesta era considerada objecte d'estudi científic, i és que considerava que els monuments restaven impregnats per la pàtina del temps.

 

En els seus plantejaments no es pot discernir entre teoria de la restauració i teoria arquitectònica, inseparable des dels seus postulats sobre la història de l'art. Per tal de restaurar una obra incompleta calia obrar a raó d'una unitat d'estil, és a dir, recuperar l'estat primitiu, eliminant els afegits posteriors. D'aquesta manera s'obtenia un estat ideal, encara que caigués en l'error del fals històric, però guanyava en aspecte complet i perfecte, acostant-se així a un origen més pur que l'autèntic, obtenint un monument ideal. Contemplava l'opció de fer novament una obra incomplerta segons la unitat de l'estil, de tal manera que es podia recuperar l'estat primitiu de l'obra d'art, i fins i tot, un estat més idealitzat, obviant la petjada del transcurs del temps. Es tractava de la paradoxa de la restauració estilística, cercant l'estat originari de l'obra, tal com fou plantejada pels primers artífexs, es podia fer un pas més per tal d'aconseguir-la tal com hauria d'haver estat. Prèviament a la restauració proposava iniciar un estudi complet i personal, segons els plantejaments de les generacions anteriors, és a dir que requeria el coneixement de les arquitectures antigues.