Renaixença: diferència entre les revisions

 

== Renaixença catalana ==

Sovint s'ha discutit l'oportunitat del terme '''''Renaixença''''' perquè comporta el seu antecessor, la ''[[Decadència]]''; s'ha proposat la necessitat d'aprofundir en l'estudi d'aquesta mal anomenada ''Decadència''; d'altra banda s'ha negat que sigui entesa com una època i se subratlla que és un moviment cultural que disposa d'estímuls inicials a la dècada compresa entre 1830 i 1840, però que es desenvolupa entre 1840 i 1880. Cada cop és més evident la urgència d'establir el moment en què s'empra de manera sistemàtica el mot ''Renaixença''.<ref name="JMP">Joan Manuel Prado i d'altres, ''Història de la Literatura Catalana'', Fascicles de l'AVUI, Edicions 62, 1989, vol I, {{ISBN|84-8332-596-9}}</ref>

 

 

=== Context històric ===

L'[[absolutisme]] tindrà el darrer dels seus episodis durant el regnat d'[[Isabel II d'Espanya|Isabel II]]. Els conflictes se succeeixen durant tot el segle XIX. Les tres guerres [[carlisme|carlines]], els [[Bullanga de 1835|fets de 1835]] amb la primera crema massiva de convents i la insurrecció de la Ciutat Comtal envers [[Espartero]] el 1843, la [[Jamància]], en són els episodis més tràgics.

Fou el preludi del nacionalisme que es va fer visible a finals del [[segle XIX]].<ref name="MPM">M Pilar Molina i d'altres, ''Catalunya: història i memòria'', Fascicles de l'AVUI, Enciclopèdia catalana, 1995, {{ISBN|84-412-2482-X}}</ref>

 

==== La diglòssia (1833 - 1859) ====

En aquesta etapa es consoliden les editorials catalanes i valencianes; a voltes, amb seu a Madrid.

La llengua catalana disposa de manifestacions de caràcter popular, com obres de teatre, [[goigs]] i col·loquis, però la burgesia adopta el costum aristòcrata d'escriure en castellà. La majoria de la literatura és de temàtica catalana, però s'escriu en castellà. Es promulga la [[Llei Moyano]], de 1857, que estableix l'obligatorietat de l'ensenyament primari. Cal interpretar aquí alfabetització com a sinònim de castellanització.<ref name= JMP />

 

==== Els Jocs Florals (1859 - 1877) ====

El programa de la Renaixença s'articula al voltant d'algunes institucions i societats que adquireixen un paper més o menys secundari i d'altres que prenen més protagonisme. Dins del primer grup podem citar la [[Sociedad Filosófica]], el [[Centre Excursionista de Catalunya]], el [[Círcol Literari de Vic]], La [[Sociedad Savigny]] o La [[Jove Catalunya]] i amb un paper més preponderant la [[Universitat de Barcelona]], l'[[Acadèmia de Bones Lletres]], l'[[Ateneu Barcelonès]], però sobretot els '''[[Jocs Florals]]'''.<ref name= JM />

 

 

== Renaixença valenciana ==

La '''Renaixença''' al [[País Valencià]] del [[segle XIX]] sorgeix de la voluntat de fer renàixer el [[valencià]] com a llengua literària i de [[cultura]] després de segles de [[diglòssia]] respecte del [[castellà]] (període anomenat genèricament [[Decadència]]).

 

 

=== Orígens: Etapa inicial (1833-1859) ===

Els orígens sobre la Renaixença al País Valencià s'han centrat en la discussió de considerar la Renaixença o bé com una filla o una conseqüència de la [[Renaixença a Catalunya]], o bé com un moviment nascut autòcton.

 

 

=== Lideratge de Llorente i el seu grup conservador (1859-1874) ===

A partir de la celebració del certamen poètic en commemoració del IV centenari de la mort d'[[Ausiàs March]] (el 1859), la Renaixença al País Valencià entra en una nova etapa hegemònica per un nou grup d'escriptors que s'incorporen al moviment renaixentista a partir de la dècada dels cinquanta i que reconeixen en [[Teodor Llorente]] com a líder. A banda el mateix Teodor Llorente, es tracta de [[Vicent Wenceslau Querol i Campos|Vicent W. Querol]], [[Jacint Labaila]], [[Rafael Ferrer i Bigné]] i [[Fèlix Pizcueta i Gallel|Fèlix Pizcueta]].

 

 

=== Constantí Llombart i el seu grup progressista (1874-1909) ===

L'aparició de [[Constantí Llombart]] fa donar un tomb a la Renaixença valenciana per la seua tasca d'ajuntar i cohesionar primer el grup [[Populisme|populista]] o [[Esquerra|progressista]], i posteriorment als dos grups: el conservador de Llorente i el seu grup progressista.

En efecte, el [[1874]] Llombart trau al carrer la revista «Lo Rat-Penat: Calendari llemosí», la primera revista valenciana cultural escrita en català (molt diferent de les anteriors i coetànies revistes satíriques i polítiques) i més important encara, actuà de primer nucli catalitzador dels renaixentistes valencians.<ref>''Lo Rat-Penat: Periòdich lliterari quincenal (1884-1885)''], Ricard Blasco, «Estudis Romànics», XVI, Barcelona, 1971-1975, pàg 186</ref> La revista era elaborada amb les col·laboracions dels escriptors del País Valencià, Catalunya i les Illes. Posar en pràctica des de València una revista amb concepció cultural de [[Països Catalans]] era ja un bon símptoma que la situació començava a canviar.<ref name="descargas"/> Al voltant d'aquesta revista hi aglutina els integrants del grup progressista: Josep M. Puig Torralva, [[Josep Bodria i Roig]], [[Josep Francesc Sanmartín i Aguirre]], [[Antoni Palanca i Hueso]], [[Víctor Iranzo i Simon]], [[Lluís Cebrián Mezquita]], Ricard, [[Francesc Barber i Bas]] i [[Ramon Andrés i Cabrelles|Ramon Andrés Cabrelles]]. Tots ells, a diferència del grup conservador-llorentí, eren d'extracció social humil i el valencià era la llengua quotidiana de relació familiar i social.