Polytrichum: diferència entre les revisions

Aquest gènere mostra diverses característiques comunes especialment als [[Esporòfit|esporòfitsesporòfit]]s. El nom científic és derivat dels mots en grec antic πολύς (''polús'', "molts") i θρίξ (''thríx'', "pèl" o "cabell"). Aquest nom va ser utilitzat en temps antics per referir a plantes amb parts fines semblants a cabells, incloent molses. No obstant, s'utilitza en aquest gènere en particular per referir-se al semblant pelut produït pels caliptres observables en esporòfits joves. Hi ha '''dues seccions''' importants al gènere ''Polytrichum''. La primera secció, anomenada també ''Polytrichum'', es distingeix per presentar fulles amb marges estrets, dentats i relativament erectes. L'altra secció, ''Juniperifolia'', presenta fulles de marges amples, sencers i pronunciadament corbats cap endins, els quals recullen les lamel·les a la superfície superior de fulla.<ref name="flora">{{citar ref|cognom=Smith Merrill|nom=Gary L.|citació=Polytrichum|any=2007|títol=Flora of North America| editor-last=Flora of North America Editorial Committee, eds. 1993+|volum=27|contribution-url= http://www.efloras.org/florataxon.aspx?flora_id=1&taxon_id=126484|place=New York & Oxford| editorial=Oxford University Press}}</ref><ref>{{citar ref|cognom=Crum|nom=Howard Alvin; Anderson, Lewis Edward|títol=Mosses of Eastern North America|any=1981| editorial=Columbia University Press}}</ref> Les espècies pertanyents a aquest gènere es reprodueixen tant per mètodes vegetatius com sexuals. La vida mitjana d'un individu és d'entre tres i cinc anys, tot i que s'han registrat individus de deu anys. Els individus morts es mantenen intactes i solen formar part de la part inferior de catifa vegetal.

Les molses del gènere ''Polytrichum'' són endohídriques, és a dir, condueixen l'aigua des de la base de la planta. Tot i que les molses són considerades [[Planta no vascular|plantes no vasculars]], les espècies d'aquest gènere presenten un teixit de circulació d'aigua clarament diferenciat. Un exemple de teixit circulatori és l'''hidroma'', un cilindre central dins el teixit de la tija format per cèl·lules amb un diàmetre relativament gran anomenades ''hidroides''. Aquest teixit és anàlog al [[xilema]] de les [[plantes superiors]] o vasculars. D'una manera similar, existeix un teixit anomenat ''leptoma'' que envolta l'hidroma i que conté cèl·lules més petites, anàleg a [[floema]].<ref name="paisley">{{citar ref|cognom=Silverside|nom=A.J.| editorial=University of Paisley|url= http://www-biol.paisley.ac.uk/bioref/Bryophyta/Polytrichum_commune.html|títol=Biodiversity Reference: Polytrichum commune Hedw.|any=2005| consulta=2008-02-16}}</ref>

[[Fitxer:Polytrichum_commune_assimilationslamellen.jpeg|esquerra|miniatura|Secció transversal d'una fulla de ''Polytrichum commune'' mostrant les lamel·les paral·leles fotosintètiques (la barra negra medeix 50 µm). Les cèl·lules verdes contenen [[Cloroplast|cloroplastscloroplast]]s.]]

Una altra característica del gènere són les seves lamel·les paral·leles [[Fotosíntesi|fotosintètiques]] a la superfície superior de les fulles: cèl·lules fotosintètiques (i, per tant, verdes) apil·lades formant fil·leres. La majoria de molses solen tenir una sola capa de cèl·lules a la superfície de la fulla, però el gènere ''Polytrichum'' presenta un teixit fotosintètic altament diferenciat i complex per una molsa. Es tracta d'un exemple d'adaptació xeromòrfica (per a condicions de sequera). La humitat de l'aire queda atrapada entremig de les fil·leres de les lamel·les gràcies a les cèl·lules terminals, més grans, que contenen la humitat i protegeixen les cèl·lules fotosintètiques. Aquesta estructura minimitza la pèrdua d'aigua mentre poc teixit és directament exposat a l'entorn, i sense impedir que hi hagi prou intercanvi de gassos per realitzar la fotosíntesi. A més a més, el microambient entre les lamel·les pot acollir nombrosos microorganismes com [[fongs]] paràsits i [[Rotífer|rotífers.rotífer]]s. Una altrealtra adaptació xeromòrfica és l'empaquetament de les fulles quan les condicions ambientals esdevenen massa seques: les fulles es retorcen cap una direcció i s'emboliquen al voltant de la tija. S'ha especulat que el marge dentat d'algunes espècies ajuda a què això sigui possible, tot i que també s'ha suggerit que té la funció de desincentivar invertibrats que ataquen les fulles.<ref name="paisley">{{citar ref|cognom=Silverside|nom=A.J.|editorial=University of Paisley|url=http://www-biol.paisley.ac.uk/bioref/Bryophyta/Polytrichum_commune.html|títol=Biodiversity Reference: Polytrichum commune Hedw.|any=2005|consulta=2008-02-16}}</ref>