Escultura: diferència entre les revisions

L{{'}}'''escultura''' (del [[llatí]] ''sculptura'') és una de les [[belles arts]]. A diferència de la [[pintura]], la qual es crea en un pla –un espai fictici de dues dimensions–, l'escultura ho fa en un pla [[Tridimensionalitat|tridimensional exempt]] o en [[relleu (escultura)|relleu]], tot utilitzant l'espai real. L'escultor actua sobre diferents materials que transforma mitjançant processos de talla i modelatge, que són els mètodes tradicionals. L'ús de diferents combinacions de materials i mitjans ha originat un nou repertori artístic que comprèn processos com el [[constructivisme (art)|constructivisme]] i l'[[assemblatge]]. En un sentit genèric, s'entén per escultura l'obra d'[[arts plàstiques|art plàstica]] feta per l'[[escultor]].

Des dels temps més remots l'home ha tingut la necessitat d'esculpir. Al principi ho va fer amb els materials més simples i que tenia a mà: la [[pedra]], el [[fang (geologia)|fang]] i la [[fusta]]; després va emprar el [[ferro]], el [[bronze]], el [[plom]], la [[cera]], el [[guix]], la [[plastilina]], la [[resina|resina de polièster]] i els [[plàstic]]s amb reforç de [[fibra de vidre]], el [[formigó]], la [[energia cinètica|cinètica]] i la [[reflexió|reflexió de la llum]], entre d'altres. L'escultura va tenir al principi una única funció, el seu ús immediat; posteriorment s'hi afegí una funció ritual, màgica, funerària o religiosa. Aquesta funcionalitat va anar canviant amb l'evolució històrica, adquirint una finalitat principalment [[estètica]] o simplement [[ornament]]al i podent arribar a constituir-se com un element durador o efímer.<ref name="SurISurI191">[[#SurI|Sureda 1988 Vol. I]]: pàg.26</ref>

Les primeres manifestacions escultòriques es remunten al [[Paleolític inferior]], quan l'home tallava el [[sílex]] tot percudint-lo contra una altra pedra; posteriorment fa servir el [[gravat]] i el relleu en [[pedra]] i en [[os]]sos d'animals. Fa uns 27.000 i 32.000 anys apareixen representades unes exuberants figures humanes femenines de pedra, en una exaltació artísitica de la [[fertilitat]];<ref name="Graen">''[[#Graen04|La Gran enciclopèdia en català 2004]]''</ref> són les «[[venus prehistòrica|venus prehistòriques]]», com la ''[[Venus de Willendorf]]'' i la ''[[Venus de Lespugue]]''.<ref name="Graen"/> Durant el període [[magdalenià]] es van fer servir bastons i propulsors amb motius ornamentals. Al [[Paleolític superior]], els exemples més abundants són talles o objectes gravats que van evolucionar des d'una fase més primitiva, amb decoracions més esquemàtiques, fins a arribar a la representació de figures [[animalística|animalístiques]] que s'adaptaven a l'estructura de l'os.<ref name="SurISurI191"/> L'[[argila]] també va ser un material habitual. Les primeres peces escultòriques que es coneixen procedeixen d'[[Egipte]], la [[Xina]], l'[[Índia]] i l'[[Orient Mitjà]], llocs on cap al [[4000 aC]] ja existien forns per a fabricar objectes de [[terrissa]].<ref name="Mid32"/>

A [[Mesopotàmia]], degut a causa de l'escassetat de [[pedrera|pedreres]], l'escultura es va realitzar fonamentalment amb [[argila]]; a les excavacions d'[[Ur]] ([[4000 aC]]) s'han trobat nombroses petites estàtues d'aquest material. Els [[art sumeri|sumeris]] van desenvolupar i difondre a altres civilitzacions l'ús del [[maó]], en el qual s'esculpia un relleu i després s'[[esmalt]]ava. Alguns exemples ben representatius són els que adornen els palaus, així com les superfícies sepulcrals perses del palau de [[Persèpolis]] i el ''[[Fris]] dels arquers'', una obra en maó esmaltat que hi ha al Palau Reial de [[Susa (Iran)|Susa]] ([[404 aC|404]]-[[359 aC]]).<ref name="Boz94">[[#Boz83|Bozal 1983]]: pàg.94-97</ref> A l'[[antic Egipte]] s'empraren materials més duradors, com la pedra. Els egipcis van arribar a realitzar escultures altament perfeccionades que van romandre inalterables durant molts segles.<ref name="Mid118">[[#Mid82|Midgley 1982]]: pàg.118</ref> Hi representaven divinitats, [[faraó|faraons]] i altres personatges importants; també realitzaren, però, petites peces de figures en les quals quedaven reflectits els treballs domèstics. Moltes d'aquestes obres s'han trobat a les cambres sepulcrals.

L'estatuària arcaica va ser principalment religiosa. Els temples es decoraven amb imatges dels déus, de les seves gestes i batalles, i les figures eren poc realistes. Les ''[[korai]]'' o ''[[koúroi]]'' no són retrats de persones concretes; als rostres se'ls posava un somriure fictici, un gest facial conegut en el món de l'art com «somriure arcaic». D'aquest període destaquen el ''[[Cap de Dipiló]]'', fragment d'una estàtua colossal de marbre del {{segle|VI|-|s}}, i el ''[[Cap de Rampin]]'' (c.[[560 aC]]) obra posterior que presenta un tractament més proper al naturalisme.<ref name="Bar90">[[#Bar87|Bozal 1987]]: pàg.90-92</ref> L'[[escultura grega]] assolí un elevat grau de perfecció, qualitat que venia impulsada per la recerca d'una millor expressió de la [[bellesa]] de la figura humana; arribaren a establir un [[Cànon estètic|cànon]] amb unes proporcions considerades "perfectes". Malauradament, l<nowiki>{{'</nowiki>}}''[[Auriga de Delfos]]'', la parella dels ''[[Guerrers de Riace]]'' junt amb la del ''[[Déu del cap Artemísion]]'' formen part de les poques escultures gregues en bronze que es conserven completes.<ref name="Boz1126">[[#Boz83|Bozal 1983]]: pàg.126-127</ref> Un dels artistes més significatius del període clàssic fou [[Praxíteles]], autor de l’l'''[[Hermes amb Dionís infant]]''. Durant el període hel·lènic s'observa que en la creació d'escultures hi ha una clara intenció d'intensificar el moviment i accentuar les emocions, tal com es pot observar al conjunt escultòric de ''[[Laocoont i els seus fills]]''.<ref name="Boz141">[[#Boz83|Bozal 1983]]: pàg.141</ref>

L'[[escultura etrusca]] ([[segle IX aC]]-[[segle I aC|I aC]]) derivava de l'[[art grec]], tot i que també van realitzar obres amb unes característiques pròpies.<ref name="Honour">{{ref-web |url =http://books.google.cat/books?id=qGb4pyoseH4C&lpg=PA1&hl=ca&pg=PA1#v=onepage&q=&f=false|títol =A world history of art | consulta = 23-11-2010 |autor = Honour, Hugh & Fleming, John |data=2005| editor=Laurence King Publishing |llengua =anglès}}</ref> L'estatuària vinculada als contexts fúnebres és, amb diferència, la producció etrusca més abundant; el material d'elecció, per regla general, era la [[terracota]], com en el cèlebre ''[[Sarcòfag dels esposos]]''.<ref>{{ref-llibre |cognom=Grummond |nom=Nancy Thomson |títol=For the Mother and for the Daughter: Some thoughts on dedications from Etruria and Praeneste |url= http://books.google.cat/books?id=jQHyDKEsJ5wC&pg=PA352&dq=%22etruscan+art%22&lr=&as_drrb_is=b&as_minm_is=1&as_miny_is=1970&as_maxm_is=12&as_maxy_is=2009&as_brr=1&hl=pt-BR#v=onepage&q=%22etruscan%20art%22&f=false | consulta=23-11-2010 |llengua=anglès | editorial=In Chapin, Anne Proctor (ed) | any=2004 |pàgines=p. 351-370 |col·lecció=Charis: essays in honor of Sara A. Immerwahr Volum 33 de Hesperia }}</ref> Posteriorment, l'[[escultura romana]] va rebre la influència de l'etrusca i de la grega, i els artistes romans arribaren a realitzar nombroses còpies d'obres gregues. Cal destacar les escultures commemoratives com les de la ''[[Columna de Trajà]]'' ([[114]]), on es narren diverses batalles en una espiral contínua que ocupa tota la superfície de la columna, o l’l'''[[Estàtua eqüestre de Marc Aureli]]''.<ref name="Bar306">[[#Bar87|Bozal 1987]]: pàg.306-311</ref> Un dels tipus d'escultura que més van desenvolupar, però, foren els [[retrat]]s, obres realistes amb un marcat caràcter psicològic que es van realitzar a tot l'[[Imperi Romà]].<ref name="Bar284">[[#Bar87|Bozal 1987]]: pàg.284-285</ref>

L'[[escultura romànica]] ([[segle XI|segles XI]]-[[segle XIII|XIII]]) estava al servei de l'[[arquitectura]]; se'n troben molts exemples al voltant de les grans rutes de [[pelegrinatge]], com la del [[Camí de Sant Jaume]].<ref name="SurIV100">[[#SurIV|Sureda 1988 Vol. IV]]: pàg.100</ref> Els escultors tractaren diverses parts de les esglésies –[[timpà (arquitectura)|timpans]], portades i [[capitell]]s amb històries sobre temes [[bíblia|bíblics]]– amb un gran realisme. El ''[[Maiestas Domini]]'' i el ''[[Judici Final]]'' foren els temes [[iconografia|iconogràfics]] més representats.<ref name="SurIV148">[[#SurIV|Sureda 1988 Vol. IV]]: pàg.148</ref> El material més emprat fou la fusta, que era usada per l'elaboració d'imatges de devoció com les ''[[Sedes sapientiae]]'', molt representades per tota [[Catalunya]] i pel sud de [[França]]. La imatge més important del romànic, però, fou el ''[[Crist Majestat]]''; destaquen el quequal hi ha a [[Santa Faç de Lucca]], a la [[Catedral de Milà]], i també el ''[[Crist de Mijaran]]'' i la ''[[Majestat Batlló]]''.<ref>[[#Bdg1996|Barral; Duby; Guillot, 1996]]: pàg. 91</ref>

La porta de la [[Catedral de Chartres]] ([[1145]]) és un dels primers exemples d'[[escultura gòtica]]: hi ha representats animals fabulosos que donen forma a les [[gàrgola|gàrgoles]]. A [[Alemanya]], tant a l'exterior com a l'interior de la [[Catedral de Bamberg]] ({{segle|XIII|s}}) s'hi troben unes escultures ben significatives; un bon exemple és l’l'''[[Estàtua eqüestre del Cavaller de Bamberg]]''. Una innovació són les escultures sobre temes dramàtics, amb escenes de la ''[[Passió de Crist]]'' i la ''[[Pietà (art)|Pietà]]'' entre d'altres. Al final del període [[art gòtic|gòtic]], a [[Alemanya]] es realitzen uns magnífics retaules a càrrec d'artistes com [[Tilman Riemenschneider]] o [[Veit Stoss]]. Al [[regne de Castella]] hi van treballar els escultors [[Gil de Siloé]] i [[Alejo de Vahía]].<ref name="SurIV370" /> Pel que fa al [[regne d'Aragó]], [[Aloi de Montbrai]] va realitzar el ''[[Retaule dels Sastres]]'' de la [[Catedral de Tarragona]] i [[Pere Moragues]] va esculpir el sepulcre de [[Fernández de Luna]], peça que es troba a la [[Catedral de Sant Salvador de Saragossa]]. També destaca el relleu de [[Sant Jordi]] del [[Palau de la Generalitat de Catalunya]] executat per [[Pere Joan]].<ref name="SurIV370" /> [[Claus Sluter]], artista [[Flandes|flamenc]], va realitzar la portalada de la cartoixa de Champmol ([[Dijon]]) i un pedestal del pou del claustre conegut com el ''[[Pou de Moisès]]''. A [[Itàlia]], [[Pisa]] i [[Siena]] els escultors [[Nicola Pisano]] i el seu fill [[Giovanni Pisano]] van deixar obres d'una gran qualitat en les quals ja anunciaven la transició cap a una nou tipus d'escultura.<ref name="Boz188SurIV370">[[#Boz83SurIV|BozalSureda 19831988 Vol. IV]]: pàg.188370-191372</ref><ref name="SurIV370Boz188">[[#SurIVBoz83|Sureda 1988Bozal Vol. IV1983]]: pàg.370188-372191</ref>

Fitxer:Apollo & Daphne Septembersetembre 2a.jpg|''[[Apol·lo i Dafne]]'' per [[Bernini]]

A partir del {{segle|XIX|s}} els [[mitjans de comunicació]] van tenir un paper cada vegada més important en la difusió de l'art arreu del món. Els estils es desenvoluparen cada cop amb més rapidesa, ja fos convivint, juxtaposant-se o enfrontant-se entre ells. El concepte d'''[[avantguarda]] artística'' es va començar a emprar a finals del segle XIX: així s'identificava als artistes que promovien activitats que hom considerava que revolucionaven l'art amb la intenció de transformar-lo. Es caracteritzaven per la [[llibertat d'expressió]]; les primeres tendències avantguardistes foren el [[cubisme]] i el [[futurisme]]. L'escultura podia deixar d'imitar la realitat i valorar el buit, els jocs de llum o el volum en negatiu, o podia afegir moviment amb accions mecàniques o amb agents atmosfèrics. Cal destacar també l'ús de nous materials com l'[[acer]], el [[ferro]], el [[formigó]] i el [[plàstic]].<ref name="Suv8">[[#SuvIX|Suárez/Vidal 1989]]: pàg.8-10</ref>

Durant el [[romanticisme]] l'artista aspirava a la representació de l'entorn complet de l'home en «l'obra d'art total» que havia imaginat el pintor alemany [[Philipp Otto Runge]]. [[Théophile Gautier]] havia declarat que «de totes les arts, la que menys es presta a l'expressió romàntica és, sense dubtar, l'escultura...». És a [[França]] on van sorgir algunes obres romàntiques, com ''[[La marxa dels voluntaris de 1792]]'' de [[François Rude]] (o ''La Marsellesa''), ubicada a l'[[Arc de Triomf de París]], o [[Antoine-Louis Barye]] amb obres sobre animals.<ref name="Boz260">[[#Boz83|Bozal 1983]]: pàg.260-262</ref> De l'[[impressionisme]] cal destacar-ne les escultures de [[ballet|ballarines]] de [[Degas]] en les quals reflecteix l'instant gestual, o les obres d'[[Auguste Renoir]], que de gran reproduí en [[relleu (escultura)|relleu]]s les seves pròpies pintures. Qui realment fou un innovador, però, va ser [[Auguste Rodin]]; ell, igual que els impressionistes, menyspreava l'aparença externa de l'acabat.<ref name="Gom528">[[#Gom02|Gombrich 2002]]: pàg.528</ref><ref name="Bor366">[[#Bor88|Bornay 1988]]: pàg.366</ref> El [[modernisme]] va sorgir entre el {{segle|XIX|s}} i el {{segle|XX|s}}. L'estil adoptà diferents noms segons els països: [[Art nouveau]] a [[França]], [[Modern Style]] a [[Anglaterra]], [[Liberty (estil)|Liberty]] a [[Itàlia]], [[Sezession]] a [[Àustria]] i [[Jugendstil]] a [[Alemanya]]. A [[Catalunya]], el [[modernisme català]] va tenir un gran apogeu, tot i que va ser a l'arquitectura on més va sobresortir; fou un moviment que englobà totes les arts i es realitzaren escultures tant en monuments públics i funeraris com aplicat a l'arquitectura. Destaquen, entre d'altres, [[Agapit Vallmitjana i Barbany |Agapit]] i [[Venanci Vallmitjana]], [[Marià Benlliure]], [[Miquel Blay]], [[Josep Llimona]], [[Eusebi Arnau]] i [[Josep Clarà]].<ref name="Inf12">[[#Inf86|Suárez/Vidal 1986]]: pàg.12-52</ref> L'italià [[Medardo Rosso]] va aconseguir extraordinaris efectes originals amb les seves figures en [[guix]] recobertes de [[cera]]. [[Aristide Maillol]], considerat escultor [[simbolisme|simbolista]], va realitzar unes obres de nu femení inscrites dintre d'uns volums geomètrics amb una gran vitalitat; aquest tipus d'escultura s'ha anomenat mediterrània. En aquesta mateixa línia mediterrània entra també [[Manolo Hugué]], encara que amb uns inicis més o menys [[cubisme|cubistes]].<ref name="Boz270">[[#Boz83|Bozal 1983]]: pàg.270</ref>

L'expansió de l'escultura fins a esdevenir part del món a través de la [[instal·lació artística]] i les [[art efímer|pràctiques efímeres]] va tenir com a conseqüència l'ús del cos viu de l'artista com a eina de treball.<ref name=segade>{{ref-llibre|cognom=Segade|nom=Manuel|títol=Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se. Històries de l'Espai 10 i l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró|lloc=Barcelona| editorial= [[Fundació Joan Miró]] |any=2014|isbn=978-84-941239-8-6| consulta=25 abril 2014|enllaçautor=Manuel Segade|llengua=català, castellà i anglès|edició=1a ed.|data=2014}} Permís de reutilització CC-BY-SA 3.0 via [https://ticket.wikimedia.org/otrs/index.pl?Action=AgentTicketZoom&TicketNumber=2014040910012802 OTRS]</ref> Ara ja no es tractava del cos com a suport de l'art, sinó com a vehicle de transmissió de la pràctica artística en si mateixa.<ref name=segade/> Els gèneres constituïts per la ''[[performance]]'', el ''[[happening]]'' i el ''[[body art]]'' van fer eclosió al llarg dels vuitanta i els noranta com a pràctiques habituals assumides per les institucions artístiques.<ref name=segade/> La via més personal de l'art, actualitzada a partir de la reivindicació d'una autoria forta en la producció artística que es va produir als anys vuitanta, va tenir en la instal·lació la forma més productiva de mostrar com es podien trencar les fronteres entre l'àmbit públic i el privat a partir de la generació de vincles emocionals amb els espectadors potencials.<ref name=segade/> Alhora, els [[feminisme]]s i, més endavant, la [[teoria queer]] van recollir les posicions filosòfiques crítiques amb la identitat per donar pas a una consciència de la [[subjectivitat]] com a fenomen contingent en contínua construcció.<ref name=segade/> La crítica a les convencions identitàries de gènere, o a la pertinença a un lloc i una classe social, van fer del cos representat un espai productiu per a la desconstrucció de les visions hegemòniques i naturalitzades del cos social.<ref name=segade/> Amb la crisi de la [[sida]] va sorgir un motiu fonamental de reflexió: la malaltia va esdevenir una metàfora d'un camp social més gran que es convertia, precisament per la urgència davant la mort i el dol posterior, en el camp de batalla necessari enfront dels convencionalismes socials.<ref name=segade/>

Al [[Japó]] cal destacar unes petites estàtues religioses o funeràries amb una decoració geomètrica del [[període Jōmon]] ([[segle VII aC]]) i uns ídols de [[terracota]] amb forma animal, anomenats ''haniwa'', trobats en unes tombes del [[període Yayoi]] (finals del {{segle|III|s}}). Durant el [[període Asuka]], sota la influència del [[budisme]], es produeix un desenvolupament de l'escultura de la mà d'un artista xinès, [[Kuratsukuri Tori]], que va entrar al servei de l'emperador. Altres escultors van aportar influències [[Corea|coreanescorea]]nes i tots van realitzar imatges del Buda (''[[Maitreya]]'') amb bronze, fusta i terracota. Al {{segle|XI|s}}, durant el [[període Kamakura]], l'escultor [[Jōcho]] va aconseguir un gran renom i va tenir nombrosos deixebles; s'esculpien divinitats d'aspecte terrible per tal d'espantar les forces malèfiques. L'escultura, però, va quedar relegada a un segon terme i es prioritzà la [[pintura]]. Durant el [[període Azuchi-Momoyama]] destaquen algunes escultures de monjos [[zen]] i màscares per a actors del [[teatre Noh]].<ref name="Mon370">[[#Mon88|Monreal y Tejada 1988]]: pàg.370-383</ref>

Fitxer:20090822 Shanghai Museum 3474.jpg|Antic lleó guardià de pedra al museu de [[ShangaiXangai]]

L'escultura tradicional es divideix en dues grans branques: l<nowiki>{{'</nowiki>}}''estatuària'' –representa la forma humana i expressa les concepcions suprasensibles de l'home– i l<nowiki>{{'</nowiki>}}''escultura ornamental'' –reprodueix artísticament els altres éssers de la natura, animals o vegetals. La primera duu amb propietat el nom d'escultura i té un ideal propi, mentre que la segona ocupa un paper secundari, ja que serveix d'auxiliar per la primera i per l'[[arquitectura]].

| alçada=160

|Fitxer:Belvedere Apollo Pio-Clementino Inv1015.jpg|'''Estàtua en peu''': ''[[Apol·lo del Belvedere]]'' als [[Museus Vaticans]] |Fitxer:KomOmbo 2004-12.jpg|'''Baix relleu''': al temple de [[Kom Ombo]] a [[Egipte]]

Els materials emprats en escultura determinen el resultat de l'aspecte i textura de l'obra així com les seves característiques físiques. Amb l'ús d'una pedra tova és més difícil obtenir un resultat minuciós degut a causa de la seva corrosió; en contraposició, amb un material més dur com el granit es requereix més esforç físic. Els detalls de formes delicades i amb calats s'aconsegueixen millor amb l'ús de la fusta, com ho demostren, per exemple, els retaules gòtics. El treball en argila permet diversos acabaments, des del més fi poliment a deixa les mateixes empremtes dels dits de l'artista. En conclusió, és l'escultor i el seu propòsit el que aconsegueix treure del material la forma i la textura desitjades.

* [[Argila de bola|Argila de «bola»]]: s'utilitza per donar plasticitat en unir-se a un altre tipus d'argila. És de color molt fosc –gairebé negre– i es contreu força durant la seva cocció.

* [[Marbre]]: és una pedra calcària metamòrfica de gra fi i compacte. El tractament de la seva superfície pot ser molt variat, obtenint-se diferents teixidures, amb més finor, aspror, etc. Com que és un material força perdurable, va ser un dels preferits dels grans artistes de l'[[Edat antiga |Antiguitat]] i el [[Renaixement]]. El marbre blanc es va imposar a partir de l'època clàssica, ja que amb un bon polit pot assolir un aspecte translúcid i d'una gran brillantor; a més, és una pedra que no presenta grans fissures, i l'artista pot treballar-lo esculpint amb molta llibertat (els cops en una pedra que no sigui compacta poden arribar a produir-li fractures i obligar a canviar-la).<ref name="Mal24">[[#Mal01|Maltese 2001]]: pàg.24</ref>

* [[Esteatita]]: és una roca metamòrfica formada en una gran part per [[talc]]; de fet, és un [[esquist]] de talc. És molt tova i fàcil de tallar.<ref name="Hartt1989">{{ref-llibre|autor=Frederick Hartt|títol=Arte: historia de la pintura, escultura y arquitectura|url= http://books.google.cat/books?id=4-PE1IzhRiMC&pg=PA145| consulta=21 de novembre de 2010|data= 1 maig 1989| editorial=Ediciones AKAL|isbn=9788476004111|pàgines=145|llengua=castellà}}</ref><ref name="Mayer1993">{{ref-llibre|autor=Ralph Mayer|títol=Materiales y técnicas del arte|url= http://books.google.cat/books?id=xkQqs7-b03wC&pg=PA635| consulta= 21 novembre 2010|any=1993| editorial=Ediciones AKAL|isbn=9788487756177|pàgines=635|llengua=castellà}}</ref> Admet un bon poliment. Exposada a l'exterior, s'endureix amb el temps.<ref>[http://hoysala.in/soapstone-sculptures Esteatita. S'endureix amb el temps.]</ref> Al tacte s'assembla al [[sabó]]; d'aquí el seu nom en [[anglès]], ''soap stone''. Els [[inuit]]s acostumaven a fer talles tradicionals emprant aquest material; també són d'esteatita les capes exteriors del [[Crist Redemptor de Rio de Janeiro]]. A l'Índia hi ha alguns temples amb escultures d'esteatita; per exemple, a [[Belur]].

* [[Quars]]: es tracta d'un mineral d'una gran duresa, difícil de treballar. Malgrat això, hi ha exemples d'obres molt elaborades tallades en quars.<ref name="DoyleDickinson2008">{{ref-llibre|nom=Julian |cognom=Doyle|nom2=Bruce |cognom2=Dickinson|títol=Chemical Wedding|url= http://books.google.cat/books?id=nOhWmImmc1MC&pg=PA40| consulta=21 de novembre de 2010|data=30 de maig de 2008| editorial=Troubador Publishing Ltd|isbn=9781906510909|pàgines=40–|llengua=anglès}}. Crani [[Civilització maia|maia]] tallat en quars</ref>

* [[jade (mineral)|Jade]]: així s'anomenen dues pedres –la jadeïta i la nefrita– molt similars, encara que la nefrita té un aspecte més «orgànic» i la jadeïta més vidriós. Tenen una gamma de colors que va des del verd quasi blanc fins al verd molt fosc, quasi negre. Són minerals molt durs i, per aquest motiu, la seva talla és difícil. Per al seu poliment s'utilitza actualment el [[carborúndum]] i el [[corindó]] com a sorra en barreja aquosa. Les obres amb jade estan datades des de fa més de 5000 anys a la [[Xina]], [[Mesoamèrica]] i [[Austràlia]]; ha estat a la Xina on hi ha hagut més producció.<ref name="Mal78">[[#Mal01|Maltese 2001]]: pàg.78-80</ref> Els [[maoris]] de [[Nova Zelanda]] realitzen amb nefrita unes figures anomenades ''[[Hei tiki]]''.<ref>{{ref-web |url= http://www.maori.info/maori_tiki.htm|títol=Maori of New Zealand:Maori Tiki| consulta=17-11-2010| llengua=anglès}}</ref>

Les planxes de [[coure]], [[bronze]], [[or]] i [[plata|argent]] es poden utilitzar en la tècnica de l'elaboració directa, que es treballa amb un [[martell (eina)|martell]], [[burí|burins]] i [[punxó |punxons]]. En les peces petites o en [[baix relleu|baixos relleus]] s'utilitza el repussat. Per a la realització d'una escultura exempta i d'una mida més gran s'utilitza un cos dur, normalment de [[fusta]]. Aquest cos es cobreix amb [[betum (geologia)|betum]] per a una millor adhesió de les xapes que es fixen amb claus o amb costures mitjançant fils metàl·lics; cal anar copejant el metall i, per poder prosseguir, cal escalfar les làmines per obtenir elasticitat al metall. Després d'aquesta primera fase, l'obra es va retocant amb els burins i els punxons. Antigament aquestes escultures es realitzaven per al seu ús com a [[reliquiari]]s, i es deixava l'interior buit per a la custòdia de [[relíquia|relíquies]].<ref name="Fug158">[[#Fug04|Fuga 2004]]: pàg.158-159</ref> Els metalls més usats són:

La fusta és un material molt apreciat pels escultors, tant per les seves propietats físiques com pels bons resultats que ofereix. Hi ha molts tipus de fusta i en funció de la seva qualitat la peça es pot tenyir amb [[anilina|anilines]] a l'aigua o [[alcohol]], policromar-la o, fins i tot, deixar-la amb el seu color natural, protegint-la amb [[goma laca]]. Les fustes anomenades nobles –[[noguera]], [[roure]], [[faig]], [[cedre]], [[Swietenia mahagoni|caoba]] i altres– se solen deixar amb el seu color natural, protegint-les amb una [[cera]] neutra.<ref name="Med21">[[#Med06|Medina Ayllón 2006]]: pàg.21</ref>

La fusta s'ha de tallar almenys cinc anys abans de realitzar l'obra i a l'hivern, que és quan la [[Saba (biologia)|saba]] es troba a les arrels: d'aquesta manera s'aconsegueix que la fusta estigui ben seca i no s'afavoreix la seva descomposició. Els arbres presenten uns troncs amb diàmetres més o menys determinats i això obliga a preparar peces diferents segons les necessitats de l'obra. Habitualment la fusta s'adquireix en taulons que prèviament a l'encolatge han de tallar-se segons la dimensió de la peça a realitzar; per aconseguir un bloc ample d'un mateix tauló han de disposar-se els diferents trossos un damunt de l'altre en el mateix sentit que el tauló original. Sovint, les escultures de fusta s'alleugereixen fent el buit en el seu interior.<ref name="Med42">[[#Med06|Medina Ayllón 2006]]: pàg.42</ref>

Va tenir un gran desenvolupament a l'època [[escultura romànica|romànica]] en zones d'influència [[[[Art carolingi]] |carolíngia]]. Els treballs en ivori s'aplicaven en objectes [[litúrgia|litúrgics]], en cobertes de llibres o plaques per als frontals dels altars. Els [[olifant]]s eren instruments de vent tallats i elaborats amb ullals d'elefant, i tenien unes delicades miniatures que formaven part dels estris de caça dels cavallers durant l'[[edat mitjana]]. Hom creu que el [[crucifix de don Fernando y doña Sancha]], datat cap a l'any [[1063]], va ser el primer realitzat a la [[Hispània]] que conté la representació de la imatge de [[Crist]].<ref name="Gom162">[[#Gom47|Gómez Moreno 1947]]: pàg.162</ref> Són famoses les talles d'ivori realitzades a [[Malines]]; [[Rubens]] va arribar a dissenyar escultures que van ser tallades en aquest material per Lucas Faydherbe (Malines, 1617-1697), el qual va treballar durant tres anys al taller del pintor.<ref name="Rio31">[[#Rio07|De los Ríos 2007]]: pàg.31</ref>

* [[Cera perduda]]: aquest mètode és el més estès per al treball amb metalls com el [[bronze]], que s'aboca colat dins del motlle en forma líquida i així arriba a tots els racons. Quan se solidifica s'aconsegueix una còpia completament fidel al model del motlle. Històricament es coneix l'ús de la fosa a la cera perduda ja en estàtues de gran mida desd'ençà delel segle II, com s'ha trobat en obres de l'Antic Egipte i Mesopotàmia, i un ús ja sistemàtic desd'ençà delel segle V a Grècia. Des de llavors, l'escultura en bronze s'ha realitzat fent servir aquest mètode, ja que permet la reutilització dels motlles i, per tant, la producció en sèrie d'escultures.<ref name="Mal41">[[#Mal01|Maltese 2001]]: pàg.41</ref>

| alçada=240

El [[Cànon (estètica)|cànon]] és el conjunt proporcions ideals de la figura humana i les seves regles de composició, molt utilitzades pels antics artistes [[antic Egipte|egipcis]] i [[Antiga Grècia|grecs]]. Representa en escultura i en [[pintura]] el que el [[mòdul]] representa en [[arquitectura]].

Els egipcis tenien una norma, anomenada «cànon de perfil», que aplicaven en la representació dels [[cos humà|cossos humans]] que apareixien en els [[relleu (escultura)|relleus]]. El model consistia en la figura en posició dempeus; els mòduls guardaven relació amb la [[mà]] i el [[Braç (anatomia)|braç]], el [[puny]] tancat, l'amplada de la mà i el colze (longitud del [[colze]] fins a l'extrem del [[polze]]). El cos, dempeus, mesurava 18 punys, 4 colzes o 24 amplades de mà. Des del [[front (anatomia)|front]] fins al [[coll (anatomia)|coll]], 2 punys; del coll fins als [[genoll]]s, 10 punys; i dels genolls a la planta dels peus, 6 punys, que era la mida de l'amplada de les [[espatlles]]. Al [[Baix imperi d'Egipte|Baix imperi]] la figura va arribar a mesurar uns 21 punys d'alçada.<ref name="SurI191">[[#SurI|Sureda 1988 Vol. I]]: pàg.26</ref>

Els artistes grecs del segle d'or ([[segle V aC]]) tenien un cànon propi que s'ha atribuït a l'escultor [[Policlet]]; aquest cànon ha anat experimentant variacions al llarg de la història. Destaquen dos autors: [[Albrecht Dürer]] i [[Leon Battista Alberti]]. Dürer, en els seus darrers anys de vida, redactà el ''Tractat de les proporcions del cos'' –editat pòstumament el [[1528]]–, una recopilació dels estudis teòrics que existien sobre el cànon humà.<ref name="SurVI356">[[#SurVI|Sureda 1988 Vol. VI]]: pàg.356</ref> Alberti estigué molt interessat en la recerca de les regles, tant teòriques com pràctiques, que havien d'orientar el treball dels artistes; en les seves obres recull alguns cànons i, per exemple, a ''De statua'' exposa les proporcions del cos humà.<ref name="SurV56">[[#SurV|Sureda 1988 Vol. V]]: pàg.56</ref>

| alçada=140

Les dimensions de les escultures poden ser molt grans, de mides moderades, de mides petites, molt petites i fins i tot microscòpiques. Bons exemples d'antigues escultures colossals en són, entre altres: l'[[Esfinx]], el desaparegut [[Colós de Rodes]], el [[Cavall Blanc d'Uffington]] i el [[Gran Buda de Leshan]]; exemples més moderns són ''[[La Mare Pàtria us crida!]]'', el [[Mont Rushmore]], l'[[Estàtua de la Llibertat]] o el [[memorial a Cavall Boig]], encara en construcció.

* Alguns casos particulars d'escultures molt petites són els [[camafeu|camafeus]]s, la major part de les joies i els ''netsuke'' del Japó. Els ''[[netsuke]]'' són peces que no s'exhibeixen i que estan pensades perquè només el propietari en pugui gaudir.<ref>{{ref-web |url= http://www.weirdasianews.com/japanese-netsuke/| editor= WeirdAsiaNews|títol=Japanese Netsuke:Origins of Netsuke| consulta=3-12-2010| llengua=anglès}}</ref>

* També hi ha escultures petitíssimes que cal observar amb una lupa o microscopi; el nivell de dificultat tècnica en l'elaboració, però, és molt elevat.<ref>{{ref-web |url= http://online.wsj.com/article/SB125426448028050665.html |títol=Major Miniaturist Makes Art That Comes With Its Own Microscope| editor= The Wall Street Journal|autor=Gautam Naik| consulta=3-12-2010|llengua=anglès}}</ref><ref>{{ref-web |url= http://hubpages.com/hub/The-Art-of-Micro-Miniaturists|títol=The Art of Micro Miniaturists|llengua=anglès| consulta=3-12-2010}}</ref>

| alçada=160

Els pobles de la [[prehistòria]] van fer les primeres escultures en argila: eren obres que representaven figures humanes o d'animals. S'assecaven al sol i probablement tenien finalitats [[religió|religioses]] o màgiques.<ref name="Mid32">[[#Mid82|Midgley 1982]]: pàg.32</ref> De vegades eren simples [[amulet]]s o figures votives, peces que en algunes civilitzacions i cultures s'ha observat que es posaven especialment dins de sepultures o que eren dipositades en temples com a [[exvot]]s.<ref name="Mal85">[[#Mal01|Maltese 2001]]: pàg.85</ref>

Les representacions romanes de l'emperador [[August]], més que retrats personals, tenien la funció de presentar-lo davant del poble amb el símbol del poder suprem, com es pot observar en la coneguda escultura ''[[August de Prima Porta]]''; en ella, Augustagost mostra el màxim poder militar. De la mateixa manera, a ''[[August de via Labicana]]'' l'emperador vesteix una toga que li cobreix el cap, cosa que correspon al ''[[Pontifex Maximus]]'' romà.<ref name="Gon">{{ref-web | url= http://books.google.cat/books?id=AkeCF9eAAowC&printsec=frontcover&dq=Introducci%C3%B3n+general+al+arte.&source=bl&ots=4CoZ8UtFLz&sig=rPJYd5NDFxHgzlHTLTNmoVWENfM&hl=ca&ei=sQnwTPnLH9GGhQfqsrGmDA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=3&ved=0CCgQ6AEwAg#v=onepage&q&f=false|títol=Introducción general al arte|cognom=Borrás Gualis|nom=Gonzalo M| llengua=castellà| consulta=26-11-2010| editor=Itsmo| lloc=Madrid|data=1996| id=ISBN 84-7090-107-9|pàgines=p.187}}</ref>

| alçada=160

|Fitxer:Ripoll05.jpg|[[pòrtic de Santa Maria de Ripoll|Pòrtic]] del [[monestir de Santa Maria de Ripoll]] amb la funció de representar la [[Bíblia]] |Fitxer:SeatedBuddhaGandhara2ndCenturyOstasiatischeMuseum.jpg|[[Siddharta Gautama|Buda]] assegut ([[Gandhara]]) amb la funció de representar la imatge del Déu del [[budisme]]

Una altra funció de l'escultura és el [[col·leccionisme]], el qual va començar a esdevenir important a partir del [[renaixement]], quan els nobles adquirien obres d'escultura per a l'adornament dels seus palaus o jardins. Més endavant, a partir del {{segle|XVIII|s}}, l'escultura era una [[inversió (economia)|inversió econòmica]] per a monarques, homes de negoci, burgesos i col·leccionistes, o els aportava prestigi i la pròpia satisfacció de posseir obres d'art.<ref>{{ref-web |url= http://www.revistaarte.com/numero83/enportada.html|títol=Coleccionistas. De Grecia al Siglo XXI | editor=Revistaarte | consulta=2-12-2010|llengua=castellà|}}</ref>

| editorial= [[Editorial Planeta|Planeta]]

| editorial= [[Taschen]]

| editorial= Planeta

| editorial= [[Editorial Teide|Teide]]

| editorial= Planeta

| editorial= [[Carroggio]]

| editorial=Carroggio

| editorial = [[Editorial Sarpe|Sarpe]]

| editorial = [[Edicions 62]]

| editorial= [[Bompiani]]

| editorial= [[Alianza]]-[[Ediciones del Prado]]

| editorial= [[Electa]]-[[Mondadori]]

| editorial= Tandem Verlag

| editorial= [[Columna Edicions]]

| editorial= [[Instituto Gallach]]

| editorial= [[Cátedra]]

| editorial= [[Edicions de Nou Art Thor]]

| editorial= Cátedra

| editorial= Parramón

| editorial= [[Hermann Blume]]

| editorial=Planeta

| editorial= [[Ediciones Akal|Akal]]

| editorial= [[Universidad de Sevilla]]

| editorial= Universitat de Barcelona

| editorial= Planeta

| editorial= Carroggio

| editorial= Planeta

| editorial= Planeta

| editorial= Planeta

| editorial= Planeta

| editorial= Planeta