Reial Audiència de Catalunya (borbònica): diferència entre les revisions

El [[Decret de Nova Planta]] de la Reial Audiència establí que seria el [[capità general de Catalunya]] el que presidiria la Reial Audiència. Malgrat això aquesta presidència no és efectiva tot al llarg del [[{{segle |XVIII]]|s}}, i qui realment exercí la direcció de la Reial Audiència fou el regent d'aquesta. La Reial Audiència assumí mateix tasques governatives, facultats que a nivell teòric corresponien al Capità General de Catalunya: aquesta bicefàlia i dualitat en les tasques de govern es va denominar «''Real Acuerdo''» (Reial Acord). La intenció del Reial Acord fou d'una banda la de limitar la total concentració de poders que la Nova Planta havia conferit al Capità General, que únicament recorrien a la Reial Audiència a manera d'òrgan de consell i a estricta petició d'aquell, i de l'altra i aprofitant que la Reial Audiència era l'única institució existent, donar entrada al poder civil en les decisions de govern. Aquesta bicefàlia i dualitat generà disputes i enfrontaments entre ambdues institucions, sobretot perquè les atribucions d'una i altra institució no estaven delimitades. El govern absolut dels Capitans Generals de Catalunya es moderava tan sols en funció del caràcter personal més o menys autoritari d'aquest.

Pel que fa als nomenaments dels magistrats, i en virtut de l'abolició dels [[privilegi]]s d'estrangeria de Catalunya, pel qual només podien exercir els càrrecs públics de [[Catalunya]] els que gaudien de la condició de catalans, el tribunal va quedar obert a tots els súbdits del sobirà borbònic. Al quedar tots els súbdits de [[Felip V d'Espanya|Felip V]] sotmesos al mateix ordenament jurídic castellà, i per tant tots igualats en tot als nacionals castellans, ja no hi va haver cap impediment legal que reservés el nomenament dels magistrats de Catalunya als catalans. En un primer moment es va debatre la possibilitat de fixar una proporcionalitat entre catalans i forans, però finalment es va evitar el deixar regulat legalment aquest assumpte, per bé que es va imposar el criteri pràctic de disposar d'alguns magistrats catalans. D'aquesta manera en la seva primera constitució van ser nomenats 9 castellans, 7 catalans i 2 aragonesos, per a les 12 places d'oïdors -jutges del civil- i les 6 d'alcalde del crim -jutges del criminal-, per bé que amb el transcurs del temps el requeriment de reservar places pels "nacionals catalans" s'acabà obviant. Malgrat tot però, i tot i mo haver-hi ja diferències jurídiques entre catalans i castellans, el rei Felip V va disposar que el Regent de la Reial Audiència de Catalunya havia de ser un castellà; així i tot al llarg del [[{{segle |XVIII]]|s}} tan sols hi hagué un Regent català, el destacat botifler [[Josep Francesc d'Alós i Rius]]. Els requeriments per a esdevenir magistrat es limitaren al fet d'haver cursat estudis universitaris de dret -doctors, llicenciats o tan sols batxillers-, valorant-se l'haver exercit l'advocacia. La plaça d'entrada era normalment la de fiscal o la d'alcalde del crim, i el següent esglaó -i generalment l'últim- era el càrrec d'oïdor en una de les sales del civil.