Guerra de Successió Espanyola: diferència entre les revisions

El [[1700]], [[Carles II d'Espanya|Carles II de Castella i d'Aragó]] va morir reconeixent com a hereu universal [[Felip V d'Espanya|Felip de Borbó, duc d'Anjou]], net de [[Lluís XIV de França]], qui, d'aquesta manera, esdevingué Felip V de [[Corona de Castella|Castella]] i IV d'[[Corona d'Aragó|Aragó]]. La guerra va començar perquè l'emperador [[Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic|Leopold I]] va reivindicar els drets de la seva nissaga a les corones hispàniques; a més, a mesura que Lluís XIV es va anar mostrant cada vegada més imperialista i agressiu, d'altres potències europees, com ara, principalment, [[Anglaterra]], [[Portugal]] i les [[Províncies Unides|Set Províncies Unides dels Països Baixos]] van aliar-se amb l'[[Sacre Imperi Romanogermànic|Imperi]] per oposar-se a l'expansionisme francès, com també, en el cas anglès, per assegurar la successió al seu tron de prínceps protestants; de fet, la Guerra de Successió Espanyola s'inscriu dins d'allò que alguns historiadors anglesos denominen la [[Segona Guerra dels Cent Anys]], concepte que designa la constant rivalitat anglofrancesa que existí en tots els conflictes europeus que es donaren entre [[1689]] i [[1815]].

 

 

Dins dels regnes hispànics, la [[Corona de Castella]] va donar suport a [[Felip V d'Espanya|Felip de Borbó]] mentre que, després de [[1705]], els estats de la [[Corona d'Aragó]] s'alinearen amb el pretendent [[Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles d'Àustria]], que oferia mantenir les llibertats tradicionals. Per això, el triomf de Felip de Borbó, hereu del centralisme francès, va significar la fi dels drets i privilegis dels regnes de la [[Corona d'Aragó]], que foren uniformitzats segons les lleis de [[Castella]]; a la Península, la guerra va durar fins al [[1715]], amb la capitulació de [[Mallorca]] davant de les forces de [[Felip V d'Espanya|Felip V]]. Entre el [[1702]] i el [[1715]] van morir més d'1.200.000 combatents.<ref name="s1714"/>

La fi de la [[Guerra dels Segadors]] havia significat una retallada del poder de les institucions, car, després de la rendició de Barcelona a les tropes de [[Joan Josep d'Àustria]] el [[1652]], la corona havia assumit el control de la [[Insaculació]], és a dir, el procés mitjançant el qual s'elegien els consellers de les institucions. Per altra banda, si el [[1641]] les tensions entre [[Felip IV de Castella|la corona]] i les institucions havien dut [[Pau Claris]] a proclamar [[Lluís XIII de França]] [[comte de Barcelona]], cap a la fi del {{segle|XVII|s}} hi havia a Catalunya un fort sentiment antifrancès motivat pel record del [[Tractat dels Pirineus]] i dels intents de Lluís XIV de completar el seu domini de Catalunya amb l'annexió del Principat, objectiu que no abandonà fins a la signatura del [[Tractat de Ryswick]] ([[1697]]), poc després que els francesos haguessin arribat a ocupar Barcelona. Durant el darrer terç del {{segle|XVII|s}}, al Principat de Catalunya havia aparegut una nova classe social, semblant a la valenciana, composta per productors i exportadors, els quals aspiraven a desenvolupar un capitalisme comercial inspirat en el model d'[[Províncies Unides|Holanda]]. Aquest grup havia elaborat un projecte de recuperació, amb el qual Catalunya es recuperaria del període d'atonia i decadència que havia viscut des de la fi del segle XV. L'objectiu d'aquest sector, conegut com a regeneracionista, era usar les [[Constitucions catalanes|Constitucions]] i les tradicionals institucions catalanes (la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], les [[Corts Catalanes|Corts]], el [[Consell de Cent]]) per promoure una regeneració social i econòmica del país. Una persona representativa d'aquest corrent regeneracionista fou [[Narcís Feliu de la Penya]], autor del llibre ''Fènix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medios para renovarlas'', publicat el [[1683]].

 

[[Fitxer:Carles-III-de-Catalunya.jpg|miniatura|Carles d'Àustria, és a dir, [[Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles III de Castella i d'Aragó]]]]

 

==== La Revolta dels Maulets ====

{{AP|Guerra de Successió en el Regne de València}}

 

 

La ciutat de València va obrir les portes a l'exèrcit maulet sense resistència. Més aviat al contrari, l'entusiasme popular fou immens. Alhora arribaven notícies de l'alçament austracista al Principat, on les ciutats havien foragitat l'exèrcit "filipista", i de Barcelona, on el mateix Carles III havia desembarcat triomfalment. Això ajudà a escampar la revolta des de [[Vinaròs]] i [[Benicarló]] a [[Vila-real]] i [[Castelló de la Plana|Castelló]], on els maulets es feren forts. Un cop Basset es va establir a València, on exercí de virrei en la pràctica, i amb la major part del regne sota el control dels maulets (çò és, camperols armats), la seua primera mesura va ser abolir tots els tributs senyorials.

 

==== Carles d'Àustria a Barcelona ====

 

La flota de l'arxiduc, formada per 180 vaixells amb 9.000 soldats anglesos, holandesos i austríacs i 800 cavalls sota el comandament de [[Charles Mordaunt|lord Peterborough]], l'holandès Schrattenbach i Jordi de Darmstadt, arribà a Barcelona el [[22 d'agost]] de [[1705]].

 

 

Entre [[1705]] i [[1706]], Carles III va celebrar unes Corts catalanes a Barcelona en les quals va concedir moltes de les reivindicacions dels regeneracionistes, entre elles el control de les insaculacions. A més, hom havia proclamat Carles III rei del Principat i comtats de Rosselló i Cerdanya, indicant així una clara voluntat de recuperar els [[Catalunya del Nord|territoris]] perduts en el [[Tractat dels Pirineus]]. Per la seva banda, a Castella, els cercles borbònics van presentar les concessions atorgades per Carles III a les corts de Barcelona com si fossin un projecte de sotmetre tota la corona espanyola al domini de Catalunya.

 

 

=== Guerra de Successió a Mallorca ===

{{AP|Guerra de Successió a Catalunya}}

=== Context ===

 

En el mateix moment d'entrar a València, poc després de la batalla d'Almansa, el duc de Berwick ja havia proclamat l'abolició dels [[furs de València]], car, com a càstig per la seva rebel·lia, a partir d'aleshores els únics furs i privilegis que tindrien els valencians serien aquells que al rei li semblés bé concedir-los, amb la qual cosa es va suprimir de cop l'[[Regne de València|estat valencià]] que [[Jaume el Conqueridor]] havia creat després de la [[Conquesta de València|Conquesta]]. El [[29 de juny]] de [[1707]], Felip V promulgà els [[Decrets de Nova Planta]], que definien el nou règim que imposà als regnes d'[[Regne d'Aragó|Aragó]] i de [[Regne de València|València]].

{{cita|''Ara ojats, se fa saber á tots generalment, de part dels tres Excms. Comuns, pres lo parer dels Senyors de la Junta de Govern, personas asociadas, nobles, ciutadans y oficials de guerra, que separadament estan impedint lo internarse los enemics en la ciutat; atés que la deplorable infelicitat de esta ciutat, en què avuy resideix la llibertat de tot lo Principal y de toda Espanya, está esposada al ultim extrem, de sujectarse á una entera esclavitud. Notifican, amonestan y exhortan, representant pares de la patria que se afligiesen de la desgracia irreparable que amenaza lo favor e injust encono de las armas gali-spanas, feta séria reflexió de l'estat en què los enemichs del Rey N.S., de nostra libertat y patria, estant apostats ocupant todas las bretxas, cortaduras, baluarts del Portal Nou, Sta. Clara, Llevant y Sta. Eulalia. Se fa á saber, que si luego, immediatament de ohit lo present pregó, tots los naturals, habitan<!--sic-->s y demés gents habils per las armas no se presentan en las plassas de Junqueras, Born y Plassa de Palacio, á de què unidament ab tots los Senyors que representan los Comuns, se poden retxassar los enemichs, fen lo ultim esfors, esperant que Deu misericordias millorará la sort. Se fa també á saber, que essent la esclavitud certa y forzosa, en obligació de sos empleos, explican, declaran y protestan als presents, y donan testimoni als veniders, de què han executat las últimas eshortacions y esforsos, protestant de tots los mals, ruinas y desolacions que sobrevinguen á nostra comuna y afligida patria, y extermini de tots los honors y privilegis, quedant esclaus amb los demés enganyats espanyols y tots en esclavitud del domini francés; pero com tot se confía, que tots com verdaders fills de la patria, amants de la llibertat, acudirán als llochs senyalats á fi de derramar gloriosament seva sang y vida, per son Rey, per son honor, per la patria y per la llibertat de tota Espanya, y finalment los diu y fan saber, que si després de una hora de publicat lo pregó, no compareixen gent suficient per ejecutar la ideada empresa, es forsós precis y necessari fer llamada y demanar capitulació als enemics, antes de venir la nit, per no esposar á la mes lamentable ruina de la Ciutat, per no esposarla a un saco general, profanació dels Sants Temples, y sacrifici de noys, donas y personas religiosas. Y pera que á tots sia generalment notori, que ab veu alta, clara e intelligible sia publicat per tots los carrers de la present ciutat. Donat en la casa del la Excma. Ciutat, residint en lo portal de S. Antoni, presents los dits senyors Excms. Y personas asociadas, a 11 de Setembre, á las 3 de la tarde, de 1714''|}}

 

 

=== El Decret de Nova Planta de Catalunya ===

|publicació= Cuadernos de Historia del Derecho|lloc= |volum= |exemplar= 15 |pàgines= pp. 45-127|issn= 1133-7613|data=2008}}

* {{ref-publicació |ref=GARCIA-2010|cognom= García-Badell Arias|nom= Luis María |enllaçautor= |article= Luis XIV ante la sucesión de la Monarquía Española: Los Presupuestos de la Embajada de Amelot. 1705-1706|url= http://revistas.ucm.es/der/11337613/articulos/CUHD1010120147A.PDF|publicació= Cuadernos de Historia del Derecho. Vol. Extraordinario|lloc= |volum= |exemplar= |pàgines= |issn= 1133-7613|data= 2010}}

* {{ref-llibre |cognom= Hernàndez Cardona |nom= Francesc Xavier |enllaçautor=Francesc Xavier Hernàndez Cardona |títol= Història militar de Catalunya. Vol III: La defensa de la terra| pàgines= |edició=1a ed.|editorial= Rafael Dalmau Editor |isbn= 84-232-0664-5 |data= 2003 |ref=}}

* {{ref-publicació |cognom=León Sanz |nom=Virginia |article=Jornada a Barcelona de Isabel Cristina de Brunswick, esposa del archiduque Carlos (1708) |url= |llengua=castellà |consulta= |publicació=Estudis |volum= |exemplar=n.33 |data=2007 |pàgines= |ref=harv }}

* Martí Escayol, Maria Antònia. Cronologia Guerra de successió 1705-1714, Generalitat de Catalunya. Departament de Presidència, Barcelona, 2006, {{ISBN|84-393-7015-6}}.