Théâtre-Italien de París: diferència entre les revisions

Això no obstant, els italians no havien dit encara la seva última paraula: Marguerite Brunet (Mademoiselle Montansier), que ja havia fet construir diversos teatres, va muntar el 1801 una nova companyia anomenada ''Opera-Buffa'', ràpidament rebatejada com d{{'}}''els italians'', al Teatre Olympique, al carrer de la Victòria. El 1802, [[Napoleó Bonaparte]], llavors [[Consolat francès|primer cònsol]], va decidir traslladar-lo a la Sala Favart (que acabava de ser abandonada per la companyia de l{{'}}''Opéra-Comique'' després de la seva fusió amb la del Teatre Feydeau), considerant-la més prestigiosa. Amb tot i això, només hi va romandre dos anys, deixant-la el 1804 durant els treballs de restauració, per fusionar-se amb la companyia del [[Théâtre Louvois]] sota la direcció de Louis-Benoît Picard i convertir-se en el Théâtre de l'Impératrice (Teatre de l'emperadriu). La seva subsistència fou oficialment garantida el 1807 per un decret que limitava el nombre de sales parisenques a vuit (incloses l'Opéra, l'Opéra-Comique, la Comédie-Française i el Théâtre de l'Impératrice, que es va instal·lar a l'[[Théâtre de l'Odéon|Odéon]]) però només podien representar òperes bufes, un teatre de cairecaràcter privat creat per Napoleó amb el privilegi de l'''[[Opera seria|òpera seria]]'' concedit a les Teuleries o a Saint-Cloud.