Harmonització: diferència entre les revisions

L''''harmonització''' és una tècnica d'[[arranjament]] i de [[Composició musical|composició]] musical consistent a afegir una sèrie de [[melodia|melodies]] a una de preexistent perquè sonin totes conjuntament, de manera que les que s'afegeixen en el procés d'harmonització constitueixin un [[acompanyament musical|acompanyament]] de la primera. Normalment la melodia principal se situa a la part més aguda, i la resta de melodies afegides, en els [[registre (música)|registres]] inferiors o greus. La tècnica més habitual d'harmonització és -des que es va constituir en la forma canònica d'aprenentatge de la composició en el [[{{segle |XVII]]|s}}- a quatre [[veu (polifonia)|veus]] mixtes; és a dir: [[soprano]], [[contralt]], [[tenor]], i [[Baix (veu)|baix]]. L'harmonització està subjecta a unes lleis i normes que regulen la conducció de cada una de les melodies, així com les distàncies i intervals que és adequat que hi hagi entre elles. Malgrat la denominació, que fa referència a l'[[harmonia musical|harmonia]] i, per tant, a les relacions de simultaneïtat que hi ha entre les diferents veus, una harmonització és, sobretot, un procés de creació melòdica i, per tant, un treball [[polifonia|polifònic]] que es regeix per les normes del [[contrapunt]].