Dret ambiental: diferència entre les revisions

Al llarg de la història es troben primers exemples d’actesd'actes legals dissenyats per preservar conscientment l’entorn, per compte propi o per a gaudir del propi ésser humà. En el [[dret anglosaxó]] (o ''common law'', és a dir, llei comuna), la protecció primària es trobava en la llei de molèstia, però això només permetia accions privades per danys o perjudicis si hi havia perjudici a la terra. Així ho serien les olors que emanen la cort de porcs,<ref>''Aldred's Case'' (1610) 9 Co Rep 57b; (1610) 77 ER 816</ref> la responsabilitat objectiva contra l’abocament d’escombraries,<ref>''R v Stephens'' (1866) LR 1 QB 702</ref> o danys d’explosió de preses.<ref>''Rylands v Fletcher'' [1868] UKHL 1</ref> L'aplicació privada, tanmateix, es va limitar i es va trobar que era insuficientment adequada per afrontar les amenaces mediambientals més importants, especialment les amenaces de recursos comuns. Durant el "Great Stink" (en català: "Gran Pudor") del [[1858]], l'abocament de clavegueram al riu [[Tàmesi]] va començar a fer una pudor tan forta durant l'estiu d'aquell any que el [[Parlament anglès|Parlament]] va haver de ser evacuat. Irònicament, la Llei de [[1848]] de la "Metropolitan Commission of Sewers" (en català: "Comissió Metropolitana del Clavegueram") havia permès a aquesta comissió tancar [[Pou cec|pous cecs]] al voltant de la ciutat en un intent de "neteja", però això simplement va portar a la gent a contaminar el riu. En 19 dies, el Parlament va aprovar una altra Llei per construir el sistema de clavegueram de Londres. [[Londres]] també patia una terrible contaminació de l’aire i això va culminar amb el “Great Smog” (en català: "Gran Contaminació") de [[1952]], que al seu torn va desencadenar la seva pròpia resposta legislativa: la "Clean Air Act", és a dir, la "Llei de l'Aire Net" de [[1956]]. L’estructura reguladora bàsica era establir límits a les emissions per a les llars i les empreses (sobretot cremar [[carbó]]) mentre que una inspecció aplicaria el compliment.

Malgrat anàlegs anteriors, el concepte de "llei ambiental" com a organisme jurídic separat i distint és un desenvolupament del [[segle XX]].<ref>See generally R. Lazarus, [http://www.press.uchicago.edu/ucp/books/book/chicago/M/bo3629140.html The Making of Environmental Law (Cambridge Press 2004)]; P. Gates, [http://www.arkansasresearch.com/HistReprints/GatesLandBook.htm History of Public Land Law Development].</ref> El reconeixement de que el medi natural era fràgil i necessitava proteccions legals especials, la traducció d’aquestd'aquest reconeixement en estructures legals, el desenvolupament d’aquestesd'aquestes estructures en un cos més gran de “llei ambiental” i la forta influència del dret ambiental sobre les lleis de recursos naturals, no es van produir fins cap als [[anys seixanta]]. Aleshores, nombroses influències, incloent una consciència creixent de la unitat i la fragilitat de la biosfera; augment de la preocupació pública per l’impacte de l’activitat industrial sobre els recursos naturals i la salut humana; la força creixent de l’estat regulador; i més àmpliament, l’adveniment i l’èxit de l’ambientalisme com a moviment polític, que es va combinar per produir un enorme cos de dret en un període de temps relativament curt. Si bé la història moderna del dret ambiental és una contínua controvèrsia, a finals del segle XX la llei mediambiental s’havia establert com a component del panorama legal a totes les nacions desenvolupades del món, moltes en desenvolupament i el projecte més gran de llei internacional.

Les lleis de qualitat de l’aigua regulen l’alliberament de contaminants als recursos hídrics, inclosos l’aigua superficial, l’aigua subterrània i l’aigua potable emmagatzemada. Algunes lleis sobre la qualitat de l’aigua, com ara les regulacions d’aiguad'aigua potable, poden dissenyar-se només amb referència a la salut humana. Moltes altres, incloses les restriccions a l’alteració de les característiques químiques, físiques, radiològiques i biològiques dels recursos hídrics, també poden reflectir els esforços per protegir els ecosistemes aquàtics de manera més àmplia. Els esforços normatius poden incloure la identificació i classificació de contaminants de l'aigua, la dictada de concentracions acceptables de contaminants en els recursos hídrics i la limitació de les descàrregues de contaminants de les fonts dels efluents. Les àrees reguladores inclouen el tractament i abocament d'aigües residuals, la gestió d'aigües residuals agrícoles i industrials, i el control de l'escorrentia superficial dels llocs de construcció i entorns urbans.

L’avaluació d’impacte ambiental (EA) és l’avaluació de les conseqüències ambientals (positives i negatives) d’un pla, política, programa o projectes reals abans de la decisió d’avançard'avançar amb l’acció proposada. En aquest context, el terme "avaluació d'impacte ambiental" (EIA) s'utilitza normalment quan s'apliquen a projectes reals per part de particulars o empreses i el terme "avaluació ambiental estratègica" (SEA) s'aplica a polítiques, plans i programes més sovint proposats per òrgans d'estat.<ref>MacKinnon, A. J., Duinker, P. N., Walker, T. R. (2018). The Application of Science in Environmental Impact Assessment. Routledge.</ref><ref>Eccleston, Charles H. (2011). [https://www.amazon.com/Environmental-Impact-Assessment-Professional-Practices/dp/1439828733/ref=sr_1_2?ie=UTF8&qid=1486945778&sr=8-2&keywords=charles+eccleston Environmental Impact Assessment: A Guide to Best Professional Practices]. Chapter 5. {{ISBN|978-1439828731}}</ref> Les avaluacions ambientals es poden regir per normes de procediment administratiu sobre la participació pública i la documentació de la presa de decisions i poden ser objecte de revisió judicial.