Enric Granados i Campiña: diferència entre les revisions

[[Fitxer:El pelele.jpg|miniatura|''El pelele'' de [[Francisco de Goya y Lucientes]], obra que inspirà la peça homònima per a piano, sovint interpretada com a últim número de ''Goyescas''.]]

Granados va conèixer el pianista estatunidenc [[Ernest Schelling]] l'any 1912 a Barcelona. Aquest va ser un entusiasta admirador de la música de Granados i en el seu retorn a Nova York després de quatre anys de gira per Europa, va estrenar la suite ''Goyescas'' al [[Carnegie Hall]] de [[Nova York]] el 26 de març de 1913.{{sfn|Perandones Lozano|2009|p=285}} L'èxit va ser recollit pel [[New York Times]] i l'[[New York Evening Post|Evening Post]], obrint-li camí al seu amic. Poc després Schelling va estrenar-la a [[Londres]] el 12 de desembre de 1913 i va fer una adaptació per a ballet anomenada ''Del amor y de la muerte''. Un cop el nom de Granados va ser conegut, Schelling li va proporcionar l'accés comercial als Estats Units en posar-lo en contacte amb [[Rudolph E. Schirmer]], l'editor especialitzat en música, qui el setembre de 1913 li va fer un contracte de producció per dos anys, pel qual Granados guanyava 6.000 francs anuals com a bestreta dels [[drets d'autor]] de la música que produís en aquest període.{{sfn |Clark|2006|p=141}}

L'èxit de la suite pianística ''Goyescas'' a l'[[Òpera de París]], el 1914, va fer créixer el seu prestigi com a compositor fins a fer-li valorar treballar en l'evolució de la suite per a convertir-la en òpera, un moviment que fou encoratjat per [[Fernando Periquet]], qui al seu torn li va proporcionar una línia argumental del [[llibret]].{{sfn|Clark|2006|p=142}} Granados va començar a treballar en l'adaptació del material pianístic de ''Goyescas'' en obra lírica i, ràpidament, va encarregar a Fernando Periquet el text, que evidentment s'havia d'encaixar en la música ja escrita. Periquet va desenvolupar un poema narratiu amb mètrica de ''[[romanç (música)|romanç]]'' i ''[[seguidilla]]''.{{sfn|Clark|2006|p=142}}