Alzina: diferència entre les revisions

La capçada és ampla i densa, fulles de 3 a 7 cm el·líptiques o oblongues, subenteres (tenen lòbuls) o amb dents poc espinoses (són més espinoses les que estan a prop del terra); de color verd fosc a l'anvers i grisenques i piloses al revers amb de 7 a 11 parells de nervis laterals.

L'alzina és, com la resta de les espècies del gènere ''Quercus'', una planta [[monoica]], encara que presenta certa tendència a la dioècia (peus amb preponderància de flors masculines o femenines). Les seves [[flor]]s masculines apareixen en [[ament]]s, densament agrupats en les branquetes de l'any, primer erectes i finalment penjants, que prenen un color groguenc, després ataronjat i, al final, a la maduresa, marró. Es donen per tota la copa, encara que preferentment en la part inferior i en alguns exemplars amb més abundància que les femenines, per la qual cosa aquests peus són poc productors de [[fruit]]s. Les flors femenines són petites; surten aïllades o en grups de dos, sobre els brots de l'any i en un peduncle molt curt, presentant en principi un color vermellós i a la maduresa un groc ataronjat. La floració es produeix entre els mesos de març a maig, quan la temperatura mitjana aconsegueix els 20 °C i 10 hores de sol diàries, després d'un període d'estrès. La dispersió del [[pol·len]] és principalment [[anemòfila]], i en menor mesura [[entomòfila]], durant entre 20 i 40 dies segons les condicions meteorològiques. L'[[al·logàmia]] és el tipus de reproducció més freqüent, entre diferents individus, encara que també és possible l'autopolinització amb flors masculines del mateix individu [[autogàmia]]. És freqüent que es produeixi [[Híbrid (biologia)|hibridació]] produïda per factors com l'[[al·logàmia]], la separació de les flors i les condicions climàtiques.

Viu des del nivell del mar fins a 1.400 m d'altitud.<ref>{{Ref-web|url = http://biodiver.bio.ub.es/bdbc/Citation?action=map&taxon=+Quercus+ilex+subsp.+ilex|títol = Banc de dades de biodiversitat de Catalunya|consulta = 23-2-2016|llengua = Català}}</ref> Fa [[boscos]] densos, els [[alzinar]]s, a les contrades mediterrànies marítimes humides o subhumides. La seva distribució als [[Països Catalans]] es circumscriu a una ampla franja costanera, des de les [[Corberes]] a la [[Catalunya Nord]], fins a l'[[Alt Maestrat]] al [[País Valencià]], i a les [[Illes Balears]], tot i que pot trobar-se puntualment en altres indrets fins a [[Alcoi]].

Tradicionalment s'ha fet servir la seva fusta com a [[combustible]], sent un dels recursos més importants pel [[carboneig]] a [[Catalunya]].

La [[mel monofloral]] d'alzina, que és bastant apreciada comercialment, s'obté en realitat de les plantes amb flors de l'alzinar, ja que les flors de l'alzina no donen nèctar sinó només pol·len. Alguns paràsits de l'alzina, concretament uns [[àfids]], secreten una substància ensucrada que les abelles també recullen i en fan mel. És un tipus que s'anomena [[mel de melada]] (per diferenciar-la de la mel de flors obtinguda del [[nèctar]] de flors).

La [[fusta]] de l'alzina és molt dura, i per això mateix sempre ha estat emprada en fusteria (eines agrícoles, rodes de carro, etc.). També s'utilitza la fusta d'alzina en els bastons que utilitzen els balladors de bastons precisament, ja que aquestes eines estan sotmeses a cops constants de molta força i requereixen una resistència com la de l'alzina o el roure. Un altre àmbit d'ús és la química (destil·lació). De l'escorça hom extreu tanins, d'interès en adoberia. Sovint, l'home cultiva l'alzina com a arbre ornamental.