Art abstracte: diferència entre les revisions

[[Hilma af Klint]] va pintar en [[1906]] una sèrie de pintures abstractes, tot i que potser en va fer altres abans, i es considera la primera pintora abstracta.<ref>[http://cultura.elpais.com/cultura/2013/03/03/actualidad/1362327525_302300.html «La mujer que inventó la abstracción».] ''[[El País]]'', 3 de març de 2013.</ref><ref>[http://www.vanguardia.com.mx/articulo/la-artista-que-creo-la-abstraccion#.V1HGLLz6ZVo.facebook La artista que creó la abstracción] ''[[La Vanguardia]]'', 20 de març de 2016</ref> L'obra de [[Vassili Kandinski]] il·lustra l'anomenada abstracció lírica. Va arribar, entre [[1910]] i [[1912]], a una abstracció impregnada de sentiment, idealment representativa de les aspiracions dels artistes del grup expressionista de [[Munic]] [[Der Blaue Reiter]], del que ell mateix en formava part. A França, [[Robert Delaunay]] va elaborar, des de [[1912]], a partir de les teories de [[Chevreul]] sobre el contrast simultani dels colors, les seves finestres i les seves primeres Formes circulars còsmiques abstractes, mentre que [[Frank Kupka]] exposava en el Saló de Tardor de [[1912]] ''Amorfa, fugida de dos colors'' i el [[1913]] ''Plans verticals blaus i vermells''.

L'abstracció de [[Piet Mondrian]] es va elaborar a partir del reticle [[cubisme|cubista]], a la qual progressivament va reduir a traços horitzontals i verticals que tanquen plans de color pur. Per la seva simplificació, el llenguatge del [[neoplasticisme]], nom que va donar a la seva doctrina artística, satisfeia les exigències d'universalitat de l'artista ([[De Stijl]]).

A [[França]], l'abstracció de [[Fernand Léger]] (''Contrastos de forma'', [[1913]]-[[1914]]) i la de [[Francis Picabia]] van utilitzar formes cubistes sense renunciar a la intensitat cromàtica. A [[Ucraïna]] (a l'[[imperi Rus]] i després [[Unió Soviètica]]), després d'haver estat el principal representant del cubisme-[[futurisme]] o cubo-futurisme, [[Kazimir Malévytx]] va trencar radicalment amb totes les anteriors concepcions de l'art al pintar el [[1915]] el seu ''Quadrat negre'' donant lloc al [[Suprematisme (art)|suprematisme]]. Paral·lelament, [[Vladímir Tatlin]] va crear amb els seus relleus abstractes una de les primeres formulacions del que s'anomenaria constructivisme.

[[Aleksandr Ródtxenko]], després d'haver pintat els seus tres monocroms (''Groc pur'', ''Blau pur'', ''Vermell pur'', [[1918]]), i [[El Lissitzky]], van aprofitar el seu coneixement de la forma per a anar avançant cap a una concepció utilitària de l'art que va triomfar també a la [[Bauhaus]] a [[Alemanya]], sota l'impuls d'artistes com l'hongarès, [[László Moholy-Nagy]] o l'alemany, [[Josef Albers]].

En el període de entreguerres, [[Theo van Doesburg]], després d'haver estat un dels principals defensors del [[neoplasticisme]], va renovar de manera decisiva l'art abstracte al mantenir que la creació artística només havia d'estar sotmesa a regles controlables i lògiques, excloent així qualsevol subjectivitat. El [[manifest de l'art concret]], que va publicar a [[París]] el [[1931]], va donar lloc a la tendència del mateix nom que va tenir un gran desenvolupament a [[Suïssa]] amb [[Max Bill]] i de [[Richard Paul Lose]], a [[França]] amb [[François Morellet]], i en totes les formes d'art sistemàtic nascudes després de la guerra.

Aquestes tendències van entrar llavors en competència amb noves corrents gestuals ([[Jean Bazaine]], [[Maurice Estève]], [[Jean Le Moal]], [[Alfred Manessier]], [[Pierre Soulages]] i [[Georges Mathieu]], entre d'altres) que el crític [[Michel Tapié]] va reagrupar sota la denominació d'[[art informal]] [[(Laurent Jiménez-Balaguer)]].

La tradició abstracta va conèixer un important renéixer als [[Estats Units]] a partir de la fi de la [[dècada de 1940]] amb l'[[Action Painting]] ([[Jackson Pollock]], [[Willem de Kooning]], [[Franz Kline]]) i amb el [[Colour-Field Painting]] ([[Barnett Newman]], [[Mark Rothko]], [[Clyfford Still]]). Aquestes tendències van ser desbancades a partir de [[1960]] per l'aparició de l'[[minimalisme|art minimalista]], que va marcar un nou període d'interès per la geometria i l'estructura mentre que a [[Europa]] i [[Llatinoamèrica]] l'[[Op Art]] i l'[[art cinètic]] coneixien les seves hores de glòria ([[Yaacov Agam]], [[Jesús Soto]], [[Carlos Cruz-Díez]], [[Victor Vasarely]], [[Nicolas Schöfer]] i [[Bridget Riley]], entre d'altres).