Filosofia renaixentista: diferència entre les revisions

Al món hispànic, on triomfaria la Contrarreforma, es va practicar un aristotelisme molt teològic, amb autors com Francisco de Vitoria i la seva [[Escola de Salamanca]]. En aquests pensadors la metafísica prenia pes per sobre de les explicacions sobre el món material, pel lloc central que Déu ocupava en les explicacions sobre com estava feta la Creació. [[Francisco Suárez]] és un dels màxims exponents d'aquesta corrent. A Itàlia, el [[neoplatonisme]] de Ficino i els seus successors es pot emmarcar en la mateixa tendència.

 

En l'epistemologia es va conrear un averroisme tardà, entenent que [[Averrois]] era el millor comentarista aristotèlic. [[Paulus Venetus]] va afirmar que la raó era universal i que era la via per conèixer el món,<ref>Entrada "Renaissance Philosophy" a la Internet Encyclopedia of Philosophy [http://www.iep.utm.edu/renaissa/]</ref> és a dir que els secrets de l'entorn eren accessibles a tothom amb un correcte guiatge. Aquest afany universalitzador s'ha de lligar al context que va pemetre la proliferació de les universitats i l'aparició de la impremta com a via per a divulgar la cultura. [[Pietro Pomponazzi]] va participar en la polèmica sobre la relació entre aquesta raó (lligada a l'ànima) i el cos. Afirmava, però, que existia una doble veritat: una provinent de l'intel·lecte i una altra de la fe, perquè el cristianisme i la teologia medieval continuaven marcant la recerca epistemològica: l'home no podia contradir les veritats de la revelació però sí que podia plantejar-se allò que havia rebut dels ensenyaments anteriors, accedint a les fonts del saber per si mateix. La divisió del cristianisme a partir del [[protestantisme]] va esperonar aquesta mirada crítica, present als escrits, entre d'altres, de [[Philipp Melanchthon]].