Diferència entre revisions de la pàgina «Casa de la Caritat de Barcelona»

m
neteja i estandardització de codi
m (Plantilla)
m (neteja i estandardització de codi)
=== Segle XIX ===
[[Fitxer:Conjunt de la Casa de la Caritat (Barcelona) - 1.jpg|miniatura|El pati Manning]]
L'any 1802 el Rei [[Carles IV d'Espanya|Carles IV]] aprovà la independència d'aquell establiment masculí respecte la Casa de la Misericòrdia, erigint-se en una nova institució anomenada Reial Casa de Caritat, que començà les seves tasques assistencials i de beneficència a partir de 1803 per a poder hostatjar ''captaires, fatus, decrèpits, vagabunds, anormals...'', amb l'objectiu de reduir una mica la misèria de la zona. Des de l'ocupació inicial de l'edifici del Seminari i les seves hortes fins a l'agregació progressiva de les finques i solars adjacents, la Reial Casa de Caritat va anar creixent en diverses fases i seguint diversos projectes consolidant un gran recinte de gairebé dues hectàrees de superfície i que acollia gent d'altres indrets del país i, fins i tot, de l'estranger. Entre 1804 i 1832 es procedí a la primera ampliació del conjunt, d'autor desconegut, que avui conforma la gran façana afrontada al Carrer de Montalegre.<ref name="ipac"/>
 
El 1829 varen entrar a treballar les [[Carmelites de la Caritat]] en qualitat de personal d'atenció als acollits. Hi varen romandre fins al 1880, quan varen esser substituïdes per les [[Filles de la Caritat]], arribades un any abans. En aquesta etapa s'hi va afegir l'ensenyament. Aquestes religioses es mantindrien fins a 1994, molt després del trasllat de la casa d'acollida al nou edifici de la [[Vall d'Hebron]] l'any 1957.<ref name="tesi">{{Citar tesi | cognom=García Gargallo | nom=Manuel | capítol=Comunitats femenines per barris | urlcapítol=http://sites.google.com/site/garciman73/femenins-barris-i | títol=L'Ensenyament de l'Església a la ciutat de Barcelona. Directori Estadístic | url=http://sites.google.com/site/garciman73/ | format=html | grau: Doctorat | llengua=català | editorial= UB | lloc= Barcelona | data=2002 | id= DP B. 26249-2006 | isbn=846-89835-43}}</ref>
 
Per poder continuant sent autosuficients, el 1838 van aconseguir la concessió del servei funerari de trasllat de cadàvers al cementiri. També tenien serveis d'[[impremta]] i feien formació en diversos oficis. El 1853 es va publicar la Llei de Beneficència Pública<ref>{{ref-web |url=http://www.bcn.es/arxiu/arxiuhistoric/catala/activitats/congres/10congres/ausintext.pdf |títol=La beneficencia pública en la Barcelona de finales del siglo XIX |consulta=18 febrer 2011 |cognom= Ausín Hervell |nom=Jose Luís |coautors= |data=27-30 de novembre de 2007 |obra= |editor=X Congrés d’Història de Barcelona – Dilemes de la fi de segle, 1874-1901 |llengua=es }}{{pdf}}</ref> la institució va passar a dependre de la [[Diputació de Barcelona]].
 
Al llarg del segle XIX, aquell centre acollia activitats productives d'autoproveïment molt diverses i realitzades pels mateixos asilats. En el marc d'aquestes activitats, la Casa de la Caritat comptava amb uns tallers que servien tant per vestir i alimentar els asilats, com per formar els interns més joves, que hi feien d'aprenents per tal de conèixer oficis a desenvolupar un cop abandonaven la institució. En aquests tallers s'hi produïa, entre d'altres matèries, galetes, pa, fideus, sèmola, xocolata, cotó, agulles, ceràmica, espelmes, espardenyes, roba, [[fusteria]], ebenisteria i serralleria. Un dels tallers més importants i rendibles de la Casa va ser l'escola impremta, que el 1913 obtingué la concessió de l'edició del Butlletí Oficial de la Província i, posteriorment, la Gaseta Municipal, la Revista Jurídica de Catalunya, i els butlletins del Centre Excursionista i de l'Ateneu Barcelonès, com també nombrosos llibres de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Acadèmia de Bones Lletres.<ref name="ipac"/>
1.527.244

modificacions