Deflació: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Plantilla |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 4:
Quan es parla de deflació, sense especificar, es parla implícitament de la variació a la baixa de l'[[Índex de Preus al Consum]] (IPC). Però també es pot parlar per exemple de deflació sectorial, referit als preus d'un sector en particular.
En general, la causa més habitual d'un procés deflacionista és una caiguda important de la [[demanda agregada]], derivada, per exemple, de l'esclat d'una [[bombolla d'actius]], una [[crisi financera]] o un augment d'[[incertesa]] per motius [[geopolítics]]. La caiguda de l'activitat que provoca aquesta contracció de la demanda tendeix a reduir la taxa d'[[inflació]], que es pot tornar negativa, en especial si parteix de nivells no gaire allunyats de zero.<ref name="Caixa">[http://www.lacaixa.comunicacions.com/se/ieimon.php?idioma=cat&llibre=200903&cap=Conjuntura+internacional&sbc=Deflaci%F3%3A+un+risc+que+cal+tenir+en+compte La Caixa.Informe Mensual, núm 322 - Març 2009]</ref>
== Efectes nocius ==
Línia 18:
== Història ==
Tot i que la gran preocupació de les últimes dècades ha estat la inflació, en èpoques anteriors sí que es van registrar etapes de descens de preus, alternades amb períodes inflacionistes. De fet, inflació i deflació són fenòmens d'origen monetari. En els temps del patró metàl·lic ([[or]] o [[plata]]), l'abundància o l'escassetat de moneda en circulació, relativa al nivell de producció de l'economia, determinava en bona part la pujada o la baixada de preus.
Al segle XIX, els preus es van mantenir globalment estables, sobretot si es comparen amb els del {{segle|XX}}, però, de fet, es van produir davallades dels preus en nombrosos anys, i no necessàriament vinculades a reculades de l'activitat.<ref name="Caixa història">[http://www.lacaixa.comunicacions.com/se/ieimon.php?idioma=cat&llibre=200903&cap=Conjuntura+espanyola&sbc=Hi+ha+risc+de+deflaci%F3+a+l%27Espanya+del+segle+xxi%3F Informe La Caixa. Conjuntura espanyola - Hi ha risc de deflació a l'Espanya del segle XXI?]</ref>
Amb la substitució del patró metàl·lic per la [[moneda fiduciària]], amb el suport d'un banc central nacional, el volum de moneda en circulació es va desvincular de les reserves metàl·liques. La discrecionalitat de la gestió monetària permetia ajustar l'oferta monetària a les oscil·lacions de la producció agrària i industrial, però, al mateix temps, constituïa una forta temptació per als estats àvids de fons per gastar. El banc central, que, en última instància, era el banquer de l'estat, sovint no tenia altre remei que expandir més del compte la seva oferta monetària. D'aquesta manera, el fenomen de la inflació es va generalitzar, les expectatives inflacionistes es van consolidar a la ment dels agents econòmics i, durant una bona part del {{segle|XX}}, les pujades de preus van ser una de les principals preocupacions de la política econòmica.
Pel que fa a Espanya, des del final de la [[Guerra Civil espanyola]], només en dos anys, el [[1943]] i el [[1952]], el nivell dels preus de consum es va col·locar per sota de l'exercici anterior.<ref name="Caixa història" />
Línia 38:
==== Japó (1990-2000) ====
El [[Japó]] és l'única de les grans economies que ha experimentat recentment un període de deflació entre en els anys [[1990]] i [[2000]]. Va seguir a la fallida borsària i immobiliària del [[1991]], conseqüència de la [[bombolla especulativa]] japonesa. Les explicacions econòmiques d'aquesta deflació són múltiples i no unànimes.
Fins al final dels anys vuitanta, l'economia japonesa es basava en dos pilars bàsics:
Línia 51:
La deflació japonesa va ser motivada per:
* la pèrdua del valor dels [[actius]], financers i no financers
* l'acceptació, en especial per part de les empreses no financeres, que els descensos serien duradors.
* el decreixement demogràfic japonès i la proximitat dels països emergents d'Àsia que van fer abaixar els [[preus]] de producció
| |||