Déu: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Plantilla |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 6:
== Etimologia ==
[[Fitxer:Creation of the Sun and Moon face detail.jpg|miniatura|Déu segons [[Miquel Àngel]]|280x280px]]
En [[català]], com en les altres llengües romàniques, la paraula «Déu» ve directament del llatí ''deus'', deïtat, déu; la locució llatina prové del [[grec antic]], en què és idèntica en pronunciació al grec Διός (''deus''), forma del genitiu de Ζέυς ([[Zeus]]) (nom del déu principal dels grecs). Encara que també és molt plausible que sigui una simple variació fonètica de θεός (theós), que significa igualment "deïtat, déu" segurament provinent del [[protoindoeuropeu]]. En les llengües precolombines, ''teotl'' significa déu, aquest terme també és similar a la forma llatina ''deus''. El llatí ''deus'', en altres llengües romàniques, va derivar en ''deus'' ([[gallec]] i [[portuguès]]), ''dios'' ([[castellà]]), ''dieu'' ([[francès]]) i ''dio'' ([[italià]]).
Hi ha una sèrie de noms de Déu a les [[llengües indoeuropees]] que s'interpreten com a derivades d'una única forma original, [[Protoindoeuropeu|protoindoeuropea]], ''Dyeus''. Aquest hauria estat el nom del Déu dominant del [[Panteó (mitologia)|panteó]] protoindoeuropeu. Trobem una forma pròxima a l'original en el [[sànscrit]] antic: ''deiw-us''. El nom apareix sistemàticament associat en la majoria dels casos a ''p'ter'', que significa pare. En el sànscrit tardà aquesta forma ha evolucionat a ''Dyaus Pitar''. Entre les diverses derivacions tenim el grec ''Zeus Pater'' la forma del qual llatinitzada és ''Iu Piter'' (Júpiter), i també l'expressió llatina tardana, novament derivada del grec, ''Deus Pater'', que en català evoluciona a ''Déu Pare''.
Línia 22:
[[Fitxer:Tetragrammaton scripts.svg|miniatura|El [[tetragrammaton]] ('quatre lletres') Yhwh en [[fenici]] (des del [[1100 aC]] fins a [[300 dC]]), en [[arameu]] (des del {{segle|X|-|s}} fins al [[segle I dC]]) i en [[hebreu]] modern|200x200px]]
* [[Al·là]] (en àrab '''اﷲ''' ''Al·lāh'') en l'islam. Encara que se sol creure el contrari, no és un nom propi sinó la paraula «déu» en àrab. Amb aquesta paraula, els araboparlants (siguin musulmans, cristians o jueus) es refereixen al Déu únic de les religions monoteistes.<ref>"Allah". [[Encyclopædia Britannica]]. 2007. Encyclopædia Britannica</ref><ref>Encyclopedia of the Modern Middle East and North Africa, Allah</ref><ref>Columbia Encyclopedia, Allah</ref> És la versió àrab del nom semític El, que ha donat lloc també a l'[[hebreu]] [[Elohim]].
* [[Cao Đài]] (vietnamita), en el [[caodaisme]]
* [[Jahvè]] o Jahveh ('''יהוה''' ''yhwh'' en [[hebreu]]) és el nom original del déu creador, revelat per ell mateix al profeta [[Moisès]]. Primerament usat per les comunitats jueves i després per les cristianes. Sol traduir-se com 'el que és' o 'el que viu'. Aquesta grafia hebrea '''יהוה''' és coneguda pel vocable grec tetragràmmaton. En el culte jueu aquest nom mai no es pronuncia encara que aparegui escrit en els texts religiosos, dient-se al seu lloc [[Adonai]], que significa 'el Senyor'. Pel fet que en el text hebreu no hi ha vocals, no se sap com pronunciar exactament el Nom (que els Savis Hebreus transmetien oralment als seus alumnes) i per això n'hi ha que usen la transcripció de Jahvè mentre que d'altres utilitzen el nom Jehovà, juxtaposant les vocals d'Adonai a les consonants de YHWH. La pràctica jueva de substituir el nom diví per títols com es va adoptar en còpies posteriors de la [[Septuaginta]] grega, la [[Vulgata]] llatina i en moltes altres traduccions, antigues i modernes, pel que hi ha traduccions al català de la [[Bíblia]] que substitueixen el nom hebreu per 'Senyor'. El [[1611]], la versió anglesa de la Bíblia del rei [[Jaume I d'Anglaterra i VI d'Escòcia|Jaume]] feia servir quatre vegades el nom de [[Jehovà]].
Línia 30:
* '''Amè minakanushi''' ('senyor déu pare celestial') en el [[xintoisme]] antic, encara que el [[xintoisme]] no posseeix textos sagrats, ni una deïtat única ni predominant.
* '''Avalokiteshvara''' (en [[sànscrit]] '''अवलोकितेश्वर''') segons alguns budistes.
* '''Waheguru''' és el terme del [[sikhisme]] per a Déu.
* '''Teotl''' significa 'déu' en [[náhuatl]] (encara que s'ha de recordar que eren politeistes).
* [[Anu]] és el déu suprem de la [[Mitologia sumèria|religió sumèria]].
Línia 67:
** el [[déu del cel]].
** déus lligats a diversos fenòmens atmosfèrics (el tro, el llamp i el vent són els més comuns; la pluja pot pertànyer a una divinitat específica o lligar-se a la fertilitat, la vida o l'agricultura).
** [[déu de la nit]].
* Déus relacionats amb la terra:
** déu de la terra (sovint en forma femenina).
** déu de les aigües.
** déu de l'[[inframón]].
* Déus relacionats amb l'home:
Línia 89:
* Al principi, en temps de la [[antiga Grècia|Grècia]] i [[antiga Roma|Roma]] clàssiques, se suposaven uns éssers sobrenaturals totpoderosos als quals feien referències en el seu art ([[literatura]], [[escultura]], [[arquitectura]], etc.).
* El [[cristianisme]] va introduir el concepte de Déu observador com per fora del nostre món (a manera maqueta per a Ell), al qual mirava des de les altures i es comunicava de vegades directament.
* [[Galileo Galilei|Galileu]] va concretar el concepte per segona vegada en postular que no érem el centre de l'Univers, sinó que giràvem entorn del Sol. A partir de Galileu ens vam veure com dins d'un sistema complex, i no com el centre de la Seva atenció.
* Més tard quan es va comprovar l'existència de més cosmos i la seva immensitat, sorgeixen nous enfocaments més cosmopolites com el [[naturalisme]], el [[deisme]] i l'abstenció de religiositat o [[espiritualitat]].
* L'últim concepte de Déu seria aquell que neix amb el nou mil·lenni: Déu ho és Tot. Des dels [[àtoms]], les seves [[energia|energies]] i tota la [[caos|varietat d'esdeveniments]] estan controlats en la Seva perfecció.
Línia 162:
=== Corrents filosòfics ===
* L'[[agnosticisme]] (del grec ''a'': 'no' i ''gnosi'': 'coneixement') és una postura religiosa o filosòfica sobre la religió d'acord amb la qual l'existència o no d'un déu o una mitologia de deïtats, és desconeguda. En algunes versions (agnosticisme feble) aquesta falta de certesa o coneixements és una actitud personal relacionada amb l'escepticisme. En altres versions (agnosticisme fort) s'afirma que el coneixement sobre l'existència o no d'éssers superiors no solament no és coneguda sinó que no és cognoscible. Finalment hi ha versions (apateísme) en les quals s'afirma que l'existència o no d'éssers superiors no solament no és coneguda sinó que és irrellevant o supèrflua.
* El [[deisme]] és la postura que es basa en la creença filosòfica en un déu, ser suprem, o principi establert per la raó i l'evidència, sense acceptar la informació addicional suposadament revelada, tant la continguda a determinats llibres, com la Bíblia o l'Alcorà, com la rebuda a través de determinades persones. El deista sol creure en un ésser creador o que ha establert l'Univers i els seus processos, però que no es comunica amb el ser humà i a qui no es poden elevar pregàries.
* L'[[ateisme]] no es fa servir per designar qui no creu en un déu particular però sí en alguna força sobrenatural o principi generador. El terme ateisme es pot referir a dues actituds diferents: la indiferència per l'existència de les divinitats o els seus preceptes, i la no creença en la possibilitat o en la realitat de la seva existència.
| |||