Història del petroli a Veneçuela: diferència entre les revisions

Veneçuela té a més a més les més grans reserves de petroli brut cru lleuger en tot l'hemisferi occidental.<ref name=Wilpert>{{ref web|nom=Gregory|cognom= Wilpert|títol=The Economy, Culture, and Politics of Oil in Venezuela|editor=Venezuelanalysis.com, |url=http://venezuelanalysis.com/analysis/74|consulta= 20 de juny de 2017}}</ref> L'any 2008, la producció de petroli brut crua Veneçuela va ser la desena més alta del món amb 2.394.000 de barrils diaris, convertint el mencionat país en el vuitè exportador net de petroli més gran del món.<ref>US Energy Information Administration, “Country Energy Profiles: Venezuela,” US Energy Information Administration, http://www.eia.gov/countries/cab.cfm?fips=VE.</ref>

 

Els pobles originaris de Veneçuela, a l'igual de moltes societats antigues, ja utilitzaven petroli cru i [[asfalt]], que traspuen naturalment a través del terra a la superfície, en els anys anteriors a la colonització espanyola. El líquid negre i espès, conegut com ''mene'', s'utilitzava principalment per a fins medicinals, com a font d'il·luminació, i per al calafatament de canoes.<ref name=Martinez/>

 

A la seva arribada a la fi del segle XV, els conqueridors espanyols van aprendre dels pobles indígenes l'ús de l'asfalt present de manera natural per calafatejar els vaixells, i per a tractament de les seves armes. La primera tramesa de petroli documentat en la història de Veneçuela va succeir el 1539, quan un sol barril va ser enviat a Espanya per alleugerir la [[gota (malaltia)|gota]] del pretendent carlí al tron d'Espanya [[Carles Maria Isidre de Borbó]].<ref name=Martinez>{{ref llibre | títol=Chronology of Venezuelan Oil | any=1969 | editorial=Purnell and Sons LTD | nom=Aníbal |cognom=Martínez}}</ref>

Al 1799 [[Alexander von Humboldt]] va trobar un pou de petroli a la península d'Araya ([[Estat Sucre]]).<ref>{{ref web |url=http://www.saber.ula.ve/bitstream/123456789/24654/2/articulo14.pdf |títol=Alexandrede Humboldt, 1799-1800. El primer geòleg a Veneçuela |consulta=20 de juny de 2017 |llengua=castellà}}</ref> Ja per el 1839 el govern encomana al metge José Maria Vargas perquè investigués sobre el petroli. Una vegada fetes les respectives indagacions, va opinar que aquesta matèria era més rica que la plata per la gran possibilitat d'ús que tenia. En aquesta només s'utilitzava el petroli per a coses molt senzilles i la seva extracció era força rudimentària i no s'explotava en forma industrial. El primer pou que es va explotar en forma industrial en el món va ser el 1859 a [[Pennsilvània]], els [[Estats Units]], i el seu propietari va ser [[Edwin Drake]]. Però a Veneçuela es comença a explotar el petroli a partir de 1875, després d'un [[terratrèmol]] comença a sortir petroli en grans quantitats per una de les esquerdes produïdes pel moviment tel·lúric en la hisenda «La Alquitrana» de l'estat [[Táchira]] pertanyent a Manuel Antonio Pulido. A propòsit d'aquest fet Pulido forma la primera empresa petroliera Veneçolana que es va dedicar a explotar industrialment al petroli. L'empresa es va nomenar "Compañía Petrolera del Táchira". Més tard es va construir la primera [[refineria]] la qual es produïa mensualment 60 galons de [[gasolina]], 165 de [[querosè]], 150 de [[gas-oil]] i 220 de residus. D'aquests derivats del petroli, el querosè era el de major utilitat, s'utilitzava per a l'enllumenat i per a les primeres cuines. El 1880 els veïns de les poblacions de Rubio i de San Cristóbal, animats per la novetat, acudeixen a la instal·lació d'aquells estranys equips de perforació que havien viatjat per vaixell, barcasses i mules des de [[Nova York]] fins «La Alquitrana». Però no va ser sinó tres anys més tard quan a seixanta metres de profunditat, l'anomenat «pou Eureka» va començar a produir 230 litres diaris d'un petroli una mica verdós que seria refinat en un petit alambí per produir [[querosé]] i proveir d'aquesta font d'il·luminació a Rubio i San Cristóbal. Això dóna l'inici d'explotació del petroli a Veneçuela.<ref>{{ref web |url=http://www.youtube.com/watch?v=vo44GM9tqO0 |títol=Los inicios de la producción petrolera en Venezuela - Reventon 1 y 2 |consulta= 20 de juny de 2017 |llengua=castellà}}</ref>

 

El sorprenent creixement de la indústria petroliera nord-americana genera nous emporis econòmics. Destaca la [[Standard Oil]], capitanejada per [[John D. Rockefeller]]. Paral·lelament, empreses angleses i holandeses troben petroli en el llunyà Orient i [[Rússia]] mantenint un ritme d'exploració permanent en [tots els continents. És en aquest context de recerca de nous jaciments quan el geòleg Ralph Arnold i part del seu equip per l'abril de 1913 arriben al camp petrolier La Alquitrana, a l'estat [[Táchira]]. Allà escriu que la refineria local porta trenta anys en servei, constatant que a Veneçuela ja es produïa petroli.

 

[[Fitxer:Juan Vicente Gómez, 1911.jpg|miniatura|Juan Vicente Gómez-]]

Malgrat el coneixement de l'existència de petroli a Veneçuela des de feia segles, aquest recurs va cobrar real transcendència amb l'arribada del segle XX i els primers pous de importància no es van perforar sinó fins a la dècada de 1910. L'aleshores el president [[Cipriano Castro]] va aprovar un nou Codi de Mines per a la Nació el 23 de gener de 1904, establint així un principi que marcaria dramàticament el curs de la indústria petroliera fins a la seva nacionalització el 1976. El president de la República obtenia facultat plena per administrar i atorgar concessions petrolieres sense necessitat del consentiment del Congrés. Durant el seu govern, es van arribar a atorgar quatre concessions per explorar, produir i refinar petroli, les quals van ser sol·licitades amb l'evident propòsit d'ésser negociades amb inversionistes estrangers.<ref>{{ref web|nom=Simón Alberto|cognom= Consalvi|url=http://runrun.es/historia/43036/las-primeras-concesiones-petroleras-en-venezuela-por-simon-alberto-consalvi.html |títol=Las primeras concesiones petroleras en Venezuela|llengua=castellà|consulta= 20 de juny de 2017}}</ref>

Quan es va descobrir petroli en el camp La Rosa a la Costa Oriental del Llac]de Maracaibo el 1922, el dictador de Veneçuela, Juan Vicente Gómez va permetre als nord-americans fer la llei petroliera de Veneçuela.<ref>Daniel Yergin, ''The Prize: The Epic Quest for Oil, Money, and Power'' [Simon and Schuster, 1990], pp. 233–236 i 432</ref>

 

 

[[Fitxer:Opec Organization of the Petroleum Exporting Countries countries.PNG|miniatura|Països de l'OPEP.]]

 

{{AP|OPEP}}

 

A la dècada de 1970, els països productors de petroli del [[Golf Pèrsic]] van iniciar negociacions amb les empreses petrolieres en un intent per augmentar la seva participació de propietat. El 1972 s'obté ràpidament una participació del 25%, i menys d'un any més tard es va revisar els acords per obtenir fins a un 60% de participació en la propietat de les empreses.<ref name=Coronel/> Al 1973, els Estats del Golf Pèrsic membres de l'OPEP van decidir augmentar els seus preus un 70% i col·locar un embargament sobre els països amics de [[Israel]] (els Estats Units i [[Països Baixos|Holanda]]) a conseqüència de la [[Guerra de Yom Kipur]]. Aquest esdeveniment es coneix com la crisi mundial del petroli de 1973. Després de la culminació dels conflictes a l'Orient Mitjà els països petroliers del [[Golf Pèrsic]] ja no exportaven als Estats Units i els preus del petroli van augmentar considerablement, Veneçuela va experimentar un increment significatiu en les utilitats per concepte de producció de petroli. Entre 1972 i 1974, els ingressos del govern veneçolà s'havien quadruplicat.<ref name=Wilpert/> Amb un nou sentit de confiança, el president veneçolà, [[Carlos Andrés Pérez]] va prometre que Veneçuela es desenvoluparia significativament en uns pocs anys<ref name=Wilpert/> mitjançant la substitució d'importacions, els subsidis i els aranzels proteccionistes. Planejava usar els beneficis del petroli per augmentar l'ocupació, combatre la pobresa, augmentar els ingressos i diversificar l'economia. Malauradament, els membres de l'OPEP havien estat violant les quotes de producció i els preus del petroli van caure dràsticament novament en la dècada de 1980, empenyent a Veneçuela més profundament en deute i recessió.

[[Fitxer:Venezuela petrol 1972.jpg|miniatura|Mapa del petroli de Veneçuela, 1972]]

 

Molt abans de 1976, Veneçuela havia pres diverses mesures en la direcció de la [[nacionalització]] de la seva indústria petroliera. A la llei de reversió promulgada el 1971 s'afirmava que tots els béns, instal·lacions i equips pertanyents a les concessionàries dintre o fora de les àrees de concessió revertiria a la nació sense compensació a l'expiració de la concessió.<ref name=Coronel/> El moviment cap al nacionalisme es va viure una vegada més sota el decret 832 on s'estableix que tota l'exploració, producció, refinament, i programes de vendes de les companyies petrolieres havien de ser aprovats prèviament pel Ministeri de Mines i Hidrocarburs.<ref name=Coronel/>

 

No es va fer oficial tanmateix, fins a la segona presidència de [[Carlos Andrés Pérez]], el pla econòmic del qual, "La Gran Veneçuela", preveia la nacionalització de la indústria del petroli i la diversificació de l'economia mitjançant la substitució d'importacions. El país oficialment va nacionalitzar la indústria petroliera l'1 de gener de 1976, sota la gestió ministerial de Valentín Hernández Acosta, i al costat seu va venir el naixement de [[Petróleos de Venezuela]] (PDVSA), que és l'empresa estatal veneçolana de petroli. Totes les companyies petrolieres estrangeres que una vegada van fer negocis a Veneçuela, van ser reemplaçades per empreses veneçolanes filials de PDVSA que controla l'activitat d'explotació d'hidrocarburs a Veneçuela. El 1980, [[Petróleos de Venezuela| PDVSA]] va comprar l'empresa dels Estats Units [[Citgo]], i actualment és una de les empreses petrolieres més grans del món.<ref>[http://www.rnv.gov.ve/noticias/?act=ST&f=4&t=27687 Radio Nacional de Venezuela]</ref>

 

Després de la crisi del petroli de 1973, el període de prosperitat econòmica de Veneçuela va ser relativament de curta durada. Aquest va ser |especialment el cas durant l'excès de petroli de 1980. Els països membres de l'OPEP no s'estaven adherint estrictament a les quotes assignades, i novament es van desplomar els preus del petroli. A la dècada de 1990, els símptomes de la «malaltia holandesa» van ser una vegada més evidents. Entre 1990 i 1999, la producció industrial de Veneçuela es va reduir de 50% a 24% del producte intern brut del país en comparació amb una disminució de 36% a 29% per a la resta de l'[[Amèrica Llatina]].16 Se totes aquestes qüestions, l'eficiència de [[Petróleos de Venezuela|PDVSA]] venia en dubte en els últims anys. De 1976 a 1992, l'import dels ingressos de PDVSA, que es va destinar a despeses de l'empresa va ser en una mitjana del 29% deixant una resta de 71% per al govern. De 1993 a 2000, tanmateix, aquesta distribució va ser gairebé completament revertit on el 64% dels ingressos de PDVSA van ser mantinguts per PDVSA deixant una resta de solament el 36% per al govern.<ref>{{ref llibre | títol=Venezuelan Oil Politics at the Crossroads | any=2001 | editorial=Oxford Institute for Energy Studies, Monthly Commentary | nomr=Bernard |cognom=Mommer}}</ref>

 

== Segle XXI i futur ==

 

Ara com ara, Veneçuela és el cinquè país exportador de petroli del món, amb la primera reserva més gran de petroli brut cru pesant. Veneçuela tenen un gran potencial per a l'expansió de la capacitat, podria augmentar la capacitat de producció en un 2,4 MMbbl / d des dels nivells de 2001 (3,2 MMbpd) a 5,6 MMbpd l'any 2025 18 - encara que això requeriria una significativa inversió de capitals per part de PDVSA companyia nacional de petroli. Per a l'any 2010, la producció veneçolana de fet va baixar a ~ 2,25 MMbbl / d. PDVSA no ha demostrat cap capacitat per desenvolupar nous jaciments de petroli des de la nacionalització dels projectes de petroli pesant en la Faja Petroliera de l'Orinoco, abans operades per empreses internacionals com ExxonMobil, ConocoPhillips, Chevron i Total. L'any 2005, [[Petróleos de Venezuela|PDVSA]] va obrir la seva primera oficina a [[la Xina]], i va anunciar plans per gairebé triplicar la seva flota de vaixells petroliers en aquesta regió. Actualment, Estats Units representa el 65% de les exportacions de Veneçuela.<ref>{{ref web | url=http://www.radionetherlands.nl/specialseries/mrli/080408-li-oil-venezuela | títol="Oil Chinese" in Venezuela are treading carefully |nom=Marijke |cognom=van den Berg|urlarchivo=http://web.archive.org/web/http://www.radionetherlands.nl/specialseries/mrli/080408-li-oil-venezuela|data=30 de novembre de 2015}}</ref>