Infinitiu: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Es desfà la revisió 23579559 de 85.56.92.125 (Discussió) Etiqueta: Desfés |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 1:
L''''infinitiu''' és una de les [[verboide|formes nominals]] o no finites (no personals) del [[verb]]; es defineix tradicionalment com un [[mode]].
En llengua catalana les formes nominals inclouen l'infinitiu, el gerundi i el participi passat però en altres llengües aquesta classificació pot no tenir lloc atès que l'infinitiu pot derivar-se i conjugar-se. També existeixen llengües que no tenen infinitiu. A les llengües llatines, l'infinitiu té propietats lèxiques properes al [[substantiu|nom]] i no poden formar una [[oració simple]] llevat que estigui dins d'una [[perífrasi verbal]].
Línia 102:
== L'infinitiu en llengua hel·lènica ==
=== En grec antic ===
En grec antic l'infinitiu expressa temps i veu (hi ha infinitius de present activa i mitjana, d'aoristoactiva, mitjana i passiva, etc.) però no expressen manera, persona o nombre. Equivalen sempre a un neutre singular. Poden rebre l'article i ocupen en l'oració totes les posicions característiques d'un substantiu.
=== En grec modern i les llengües sense infinitiu ===
Línia 108:
== L'infinitiu a les llengües germàniques ==
L'infinitiu en les llengües germàniques té un caràcter proper al romànic, fruit de l'avantpassat comú indoeuropeu. Tot i això, en anglès, per exemple, l'infinitiu es forma a partir de la partícula "to" perquè la manca de flexió a les conjugacions, i en la llengua en general, n'impedeix la formació de verbs flexionats. Així doncs en anglès es diferencia les formes d'infinitiu "completes" (les anomenades ''full infinitive'') que equivalent a l'infinitiu català, i les formes d'infinitiu "bare" que són les quals es fan servir per a conjugar.
En efecte, a les llengües germàniques en general, l'infinitiu és utilitzat tal qual per a conjugar de forma que a la frase "Jo jugo al futbol" el verb jugar (en anglès to play) no es veu alterat: "I play football". Per aquest motiu són llengües que necessiten un aglutinant, en el cas de l'anglès la partícula "to", per a formar l'infinitiu. Aquest mateix procediment es pot trobar en el noruec que afegeix la partícula "å" per a formar l'infinitiu: å gå (anar).
| |||