Existencialisme: diferència entre les revisions

Al filòsof danès [[Søren Kierkegaard]] ([[1813]]-[[1855]]), se'l pot considerar ''el pare de l'existencialisme''. Kierkegaard reflexionà sobre la subjectivitat de la veritat i la realitat, ja que per al seu pensament, l'ésser humà només pot entendre's des de l'interior, en termes de la seua experiència i realitat viscuda, i no des de l'exterior, en termes biològics, psicològics o en altres teories de la naturalesa humana. L'existencialisme emfasitza l'acció, la llibertat i la decisió com a fonamentals per a l'existència humana, oposant-se fonamentalment a la tradició [[Racionalisme (filosofia) |racionalista]] i al [[positivisme]], és a dir, argumenta en contra de la definició de l'ésser com a primàriament racional, que es relaciona amb la realitat com amb un objecte de coneixement o l'acció del qual pot o ha d'ésser regulada per principis racionals, definits en termes de la seua conducta. Més en general, refusa tota la concepció occidental de l'ésser com l'objecte central de totes les coses existents. Kierkegaard tendeix a veure l'ésser humà com un subjecte dins un univers indiferent, objectiu, de vegades ambigu i absurd, el significat del qual no li és donat per ordre natural, però tampoc pot crear-se per mitjà d'accions o interpretacions humanes.

 

Kierkegaard creia en l'existència de Déu i les seues teories van influir decisivament en la teologia del {{segle|XX|s}} i en pensadors catòlics de l'època, com [[Karl Jaspers|Jaspers]] o [[Gabriel Marcel|Marcel]], que encunyà el terme ''existencialisme'', que dóna nom global al pensament. La reflexió de Marcel posa especial èmfasi a subratllar els aspectes subjectius de l'ésser humà considerat com a criatura de Déu. Jaspers, per la seua banda, tot i no parlar explícitament de Déu, fa al·lusió a l'encaminament cap a la ''transcendència'' mitjançant la forma d'una ''existència oculta''.