Existencialisme
L'existencialisme és un moviment filosòfic que situa l'existència humana en el centre de la reflexió. No pas l'existència entesa en sentit abstracte, ni tampoc l'existència de les coses o realitats no humanes, sinó l'existència humana concreta. Entre les tesis fonamentals del pensament existencialista, troba la supremacia de l'existència sobre l'essència humana, la consideració de l'ésser en el drama immediat de l'existència dins un mateix i amb els altres, l'anàlisi dels sentiments que revelen la immersió limitada i individual de la persona en el món, o la consideració de la persona com a responsable del seu ésser, per damunt de creences deterministes. L'existencialisme es planteja la consciència de la mateixa existència humana i, en certa manera, el sentit d'aquesta, el sentit de la vida, atenent principalment a la finitud del món humà: la mort, la fragilitat, la responsabilitat, la llibertat…
L'existencialisme és present en el pensament de filòsofs com ara Søren Kierkegaard, Friedrich Nietzsche, Martin Heidegger, Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir o Karl Jaspers. Figura també en la literatura de Franz Kafka, Fiodor Dostoievski o Albert Camus, entre d'altres.
Història Modifica
Origen del pensament: Kierkegaard Modifica
Al filòsof danès Søren Kierkegaard (1813-1855), se'l pot considerar el pare de l'existencialisme. Kierkegaard reflexionà sobre la subjectivitat de la veritat i la realitat, ja que per al seu pensament, l'ésser humà només pot entendre's des de l'interior, en termes de la seua experiència i realitat viscuda, i no des de l'exterior, en termes biològics, psicològics o en altres teories de la naturalesa humana. L'existencialisme emfasitza l'acció, la llibertat i la decisió com a fonamentals per a l'existència humana, oposant-se fonamentalment a la tradició racionalista i al positivisme, és a dir, argumenta en contra de la definició de l'ésser com a primàriament racional, que es relaciona amb la realitat com amb un objecte de coneixement o l'acció del qual pot o ha d'ésser regulada per principis racionals, definits en termes de la seua conducta. Més en general, refusa tota la concepció occidental de l'ésser com l'objecte central de totes les coses existents. Kierkegaard tendeix a veure l'ésser humà com un subjecte dins un univers indiferent, objectiu, de vegades ambigu i absurd, el significat del qual no li és donat per ordre natural, però tampoc pot crear-se per mitjà d'accions o interpretacions humanes.
L'existencialisme cristià: Marcel i Jaspers Modifica
Kierkegaard creia en l'existència de Déu i les seues teories van influir decisivament en la teologia del segle xx i en pensadors catòlics de l'època, com Jaspers o Marcel, que encunyà el terme existencialisme, que dona nom global al pensament. La reflexió de Marcel posa especial èmfasi a subratllar els aspectes subjectius de l'ésser humà considerat com a criatura de Déu. Jaspers, per la seua banda, tot i no parlar explícitament de Déu, fa al·lusió a l'encaminament cap a la transcendència mitjançant la forma d'una existència oculta.
L'existencialisme agnòstic: Heidegger Modifica
Heidegger no troba cap rellevància en la possibilitat d'existència de Déu pel que fa a l'ésser humà. Les seues teories aportaren major profunditat al pensament de Kierkegaard, considerant l'ésser humà com a exposat a, o en paraules del mateix filòsof, llançat a l'existència. El seu existencialisme considera l'existència per damunt de l'essència humana, afirmant que l'ésser humà no pot aspirar a entendre la seua existència, sinó que ha de dedicar-se a assolir els seus objectius amb convicció, sent conscient de la certesa de la mort i de la total manca de sentit concret de la vida.
L'existencialisme ateu: Sartre Modifica
Sartre, igual que Nietzsche, refusa frontalment l'existència d'un déu i el seu paper en l'existència de l'ésser humà. En el pensament sartrià, fonamentalment pessimista, l'ésser humà no naix amb essència ni naturalesa, comença per no ser res, i són els seus fets els que li concedeixen existència, que és fonamentalment absurda i, per tant, provoca sensació de nàusea. Tot i això, Sartre remarca el paper humanista de l'existencialisme, subratllant el paper de les decisions i la llibertat, i la responsabilitat de l'ésser humà en les conseqüències de les seues eleccions. El seu pensament ha quedat reflectit, a més d'en diversos assaigs i treballs purament filosòfics, en obres literàries (novel·les i drames teatrals) com La nàusea.[1]
L'existencialisme a la literatura Modifica
A més de a les obres de Sartre, l'existencialisme té el seu reflex en la literatura de l'època, en les novel·les de l'escriptor jueu Franz Kafka, com ara El procés (1925) o El castell (1926), en què els individus aïllats s'enfronten a potents burocràcies. També en l'obra de Dostoievski com Els germans Karamazov, en diverses obres de l'espanyol Unamuno, que observa el problema de la immortalitat; en pràcticament tota l'obra d'Albert Camus, que estudia l'absurd de l'existència i la indiferència de l'univers, en el teatre de Samuel Beckett o les novel·les dels americans Arthur Miller o Norman Mailer, o en la poesia de Manuel Cuña Novás (1924-1990).
Referències Modifica
- ↑ Wittman, Laura. The Tomb of the Unknown Soldier, Modern Mourning, and The Reinvention of the Mystical Body (en anglès). University of Toronto Press, 2011, p. 329. ISBN 1442643390.