Søren Kierkegaard
Søren Aabye Kierkegaard 
Søren Aabye Kierkegaard (?·pàg.) (Copenhaguen, 5 de maig de 1813 - 11 de novembre de 1855), filòsof danès del segle XIX,[1] considerat el primer filòsof existencialista. També fou teòleg, poeta, crític social, i un autor religiós.[2] Va escriure obres crítiques sobre les institucions religioses, el cristianisme, moral, ètica, psicologia i filosofia de la religió tot utilitzant metàfores, ironia i paràboles. Gran part dels seus escrits filosòfics tracten dels problemes de viure com un "individu singular", bo i donant preferència a la concreta realitat humana sobre el pensament abstracte, i emfasitzant la importància de la tria i el compromís personal.[3] Fou un crític radical dels intel·lectuals i filòsofs idealistes del seu temps, com Swedenborg,[4] Hegel, Goethe, Fichte, Schelling, Schlegel, i Hans Christian Andersen.
Alguns dels seus llibres van ser publicats inicialment amb els pseudònims de Víctor Eremita, Johannes de Silentio, Constantín Constantius, Johannes Climacus, Vigilius Haufniensis, Nicolás Notabene, Hilarius Bogbinder, Frater Taciturnus i J. Anticlimacus.
Pensament de KierkegaardModifica
Filosòficament, fa de pont entre la filosofia hegeliana i allò que esdevindria en l'existencialisme. Va rebutjar rotundament tant la filosofia hegeliana del seu temps com el que ell va anomenar les formalitats buides de l'Església danesa.
Molt del seu treball té a veure amb problemes religiosos tals com la naturalesa de la fe, la institució de l'Església cristiana, i l'ètica cristiana i teològica. A causa d'això, el treball de Kierkegaard de vegades es caracteritza com existencialisme cristià.
Els temes principals de la seva obra giren a l'entorn de l'angoixa. "Què és l'ésser humà?", es pregunta i ens pregunta, i immediatament reflexiona i respon: "l'ésser humà és una síntesi del temporal i l'etern, d'allò finit i de l'infinit, tal trobada d'antinòmies en un sol ens (l'ésser humà) genera en tal ens l'angoixa".
El desig d'immortalitat que sovint té l'ésser humà contrasta davant la seva finitud. No obstant això "aquesta no és la malaltia mortal", ja que l'angoixa, si és 'reflexionada' resulta alliberadora en fer notar a l'humà la seva situació. El greu i mortal -opina- és la desesperació; la solució és -en això es mantenen reflexos del luteranisme- la fe, encara que de cap manera una fe passiva; s'ha de ser un "cavaller de la fe" -ens diu-, i això significa afrontar directament l'existència, modificar-la positivament encara que "tot estigui perdut".
Com recorda Evgeny Morozov, Kierkegaard pensava que els incipients mitjans de comunicació de masses limitarien la vida política en considerar que, encara que la premsa podria facilitar als lectors mantenir opinions molt vives sobre qualsevol tema, la saturació d'opinions i informacions contraposades significarien l'ajornament indefinit de decisions importants (font: Sociofobia de César Rendueles. Ed. Capitán Swing. Madrid. 2013. Pàgs. 149-150)
Per la seva contribució a la crítica del luteranisme, va estar inscrit en el calendari luterà dels noms com també en l'Església episcopaliana.
Ha influenciat un gran nombre de filosofs contemporanis entre quals: Martin Heidegger, Jean-Paul Sartre, Emmanuel Levinas, Jacques Derrida, Rachel Bespaloff, John Caputo o Simon Critchley.
ReferènciesModifica
- ↑ «Søren Kierkegaard». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Swenson, David F. Something About Kierkegaard, Mercer University Press, 2000.
- ↑ Gardiner 1969
- ↑ See Eighteen Upbuilding Discourses, Hong, p. 332ff (The Thorn in the Flesh) (arrogance)
Enllaços externsModifica
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Søren Kierkegaard 
