Literatura francesa: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Plantilla
m neteja i estandardització de codi
Línia 4:
{{principal|Literatura francesa a l'edat mitjana}}
 
A l'[[edat mitjana]], el [[llatí]] es va anar transformant en les llengües romàniques corresponents a cada país. Es troba literatura pròpiament escrita en francès des del {{segle|XI}}, abans els documents estan en un llatí tardà o pertanyen a la literatura en [[occità]], de gran influència en l'època pel prestigi dels seus [[trobador]]s.
 
La literatura en francès comença amb l'[[èpica]], en què destaca ''La [[Chanson de Roland]]'', que va ser profusament imitada per tota Europa. Les rondalles i cançons de gesta al voltant de la figura de [[Carlemany]] també van tenir força èxit.
 
Al {{segle|XII}}, [[Chrétien de Troyes]] va escriure les gran obres sobre el cicle artúric de Bretanya. La poesia amorosa va desenvolupar-se seguint l'ideal de l'amor cortès fins a arribar a [[Alain Chartier]] i [[François Villon]], que tanquen la poesia medieval.
 
La prosa estava dedicada a les cròniques històriques i a les traduccions d'obres de la literatura clàssica en llatí, l'idioma de la cultura i la [[religió]]. Es conserven col·leccions de sermons i vides de sants. Els petits ''[[fabliaux]]'' eren peces dramàtiques que barrejaven la temàtica sacra amb un to de paròdia.
 
==El Renaixement==
 
Un grup d'escriptors, ''La Pléiade'' (d'on ve el nom de la famosa col·lecció de llibres actual), va signar un manifest per rellançar la literatura francesa. L'autor més important del grup va ser [[Pierre de Ronsard]].
 
Linha 27 ⟶ 26:
 
==El segle XIX==
El segle XIX francès serveix de model per als períodes literaris d'altres països, amb el conreu del [[romanticisme]], el [[realisme]] i la seva derivació: el [[naturalisme]].
 
El [[romanticisme]] exaltava les grans passions, la lluita de l'individu contra la societat per a poder ser lliure, i els afers nacionals, alhora que buscava l'exotisme medieval o oriental. Alguns dels noms bàsics en són [[Victor Hugo]] o [[Alexandre Dumas (pare)|Alexandre Dumas]].
Linha 43 ⟶ 42:
El trauma de la [[Primera Guerra Mundial|Primera Guerra mundial]] està a la base de l'[[existencialisme]], un moviment filosoficoliterari francès que va expandir-se per tot el continent. Autors com [[Jean Paul Sartre]] o [[Albert Camus]] es preguntaven en les seves obres pel sentit de l'existència, en una prosa malenconiosa, reflexiva i al·legòrica. En una altra línia, una figura que no es pot ignorar es [[Marcel Proust]].
 
Des de l'[[Àfrica]], sorgeix llavors l'anomenada ''literatura colonial'' i ''postcolonial'', amb autors que barregen la tradició francesa amb l'oralitat dels seus respectius països. Els temes giren a l'entorn de la guerra, la llibertat, la identitat i el paper dels homes i dones en la societat.
 
Després de la [[Segona Guerra Mundial|Segona Guerra mundial]], amb el moviment del ''[[nouveau roman]]'' es recull l'experimentalisme avantguardista i es creen obres plenes de jocs de paraules, amb estructures agosarades i modernes, combinant gèneres i estils. L'autor teóric més important n'és [[Alain Robbe-Grillet]] i, tot i que els autors que pertanyen a aquest grup són diferents, segons quin crític en faça la tria, també hi són [[Michel Butor]], [[Nathalie Sarraute]] i [[Claude Simon]]. És notable la influència d'autors com [[Georges Perec]] i [[Raymond Queneau]].
 
La literatura contemporània, com passa amb altres tradicions, és tan rica que es resisteix a classificacions, amb autors de la talla d'[[Assia Djebar]], [[Jean Cocteau]], [[Jean Genet]], [[Amin Maalouf]], [[Yasmina Khadra]]...