Malversació: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Tipografia |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 1:
{{polisèmia|malversació de fons}}
La '''malversació''' és un [[delicte]] contra una [[administració pública]] que consisteix en el fet que una autoritat o [[funcionari]] públic (o també un particular encarregat de fons, rendes o efectes de les administracions públiques; o un particular legalment dipositari de cabals o efectes públics) sostregui (o deixi que una tercera persona sostregui), destini a usos aliens a la funció pública o doni una aplicació privada a tot cabal o efecte públics que tingui al seu càrrec per raó de les seves funcions (o béns embargats, segrestats o dipositat per autoritat pública, encara que siguin privats).
== Contra la larcènia ==
Línia 9:
En el cas que es tracti d'una forma de robatori, pot ser difícil distingir entre malversació i larcènia.<ref>In their book Criminal Law, Singer and LaFond provide an excellent analytical method for making these distinctions. Singer & LaFond, Criminal Law (Aspen 1997) at 221.</ref> Fer una distinció és especialment difícil si es tracta de malversacions de béns per part dels empleats. Per demostrar la malversació, l'Estat ha de demostrar que l'empleat tenia possessió de la [[mercaderia]] "en virtut de la seva feina"; és a dir, que l'empleat havia delegat formalment l'autoritat per exercir un control substancial sobre la mercaderia. Típicament, per determinar si l'empleat tenia un control suficient, els tribunals analitzaran factors com el títol del lloc de treball, la descripció del lloc de treball i les pràctiques operatives particulars de l'empresa o organització. Per exemple, el responsable d’un departament de sabates d’un gran magatzem tindria un control suficient sobre l’inventari de la [[botiga]] (com a cap del departament de sabates) de les sabates; que si convertissin la mercaderia al seu propi ús, serien culpables de malversació. D'altra banda, si el mateix empleat robés cosmètics al departament de cosmètica de la botiga, el delicte no seria malversació sinó larícia. Per a un cas que exemplifica la dificultat de distingir la larcènia i la malversació, vegeu State v. Weaver, 359 N.C. 246; 607 S.E.2d 599 (2005).
Els tribunals d'apel·lació de [[Carolina del Nord]] han agraït aquesta confusió interpretant malament un estatut basat en un acte aprovat pel parlament el 1528. Els [[Tribunal|tribunals]] de Carolina del Nord van interpretar aquest estatut com un delicte anomenat "larcènia per empleat"; un delicte que es distingia i distingia de la llei comuna.<ref>N.C. Gen. Stat. § 14–74 provides in part: If any servant or other employee, to whom any money, goods or other chattels, . . . by his master shall be delivered safely to be kept to the use of his master, shall withdraw himself from his master and go away with such money, goods or other chattels, ... with intent to steal the same and defraud his master thereof, contrary to the trust and confidence in him reposed by his said master; or if any servant, being in the service of his master, without the assent of his master, shall embezzle such money, goods or other chattels, ... or otherwise convert the same to his own use, with like purpose to steal them, or to defraud his master thereof, the servant so offending shall be guilty of a felony . . .</ref><ref>For cases interpreting the statute, See State v. Canipe, 64 N.C. App. 102, 103, 306 S.E.2d 548, 549 (1983); State v. Brown, 56 N.C. App. 228, 229, 287 S.E.2d 421, 423 (1982).</ref> Tanmateix, tal com assenyala Perkins, l'objectiu de l'estatut no era crear un nou delicte, sinó simplement confirmar que els actes descrits en l'estatut reuneixen els elements de la llei comuna.<ref>Perkins, Criminal Law 2d ed. (1986) at 286.</ref>
L'estatut servia a la finalitat de la llavors colònia de Carolina del Nord com a [[economia política]] de servidors i esclaus. Es va assegurar que un servent identificat (o qualsevol persona obligada al servei del treball a un amo, per exemple, un esclau), deuria al seu amo el seu treball; i, si deixessin el servei identificat o treballessin obligats de manera il·legal, la mà d’obra que van produir, ja sigui per ells mateixos (és a dir, per compte propi), o per a qualsevol altra persona, serien els béns convertits que van prendre il·legalment, del propietari legítim, la seva mestre.
| |||