Monotelisme: diferència entre les revisions

 

== Dificultats doctrinàries ==

L'amenaça dels [[Perses]] a l'[[Imperi Romà d'Orient]], a la qual després es va unir la dels [[àrabs]], va moure, al {{segle|VII|s}}, a un nou intent de guanyar als [[monofisisme|monofisites]] mitjançant un edicte dogmàtic. La situació era realment perillosa, ja que els perses havien conquerit [[Capadòcia]] i [[Egipte]]. En aquestes circumstàncies, el patriarca Sergi de Constantinoble va intentar demanar ajuda a l'emperador [[Heracli]], vencedor dels Perses, elaborant un pla de mediació segons el qual no s'havia de parlar precisament d'una doble naturalesa en [[Crist]], sinó més aviat d'una energia i una voluntat («Monona the lema», d'aquí el nom). Aquesta manera d'expressió no era falsa, si es volia dir amb això només que en Crist no és possible oposició entre la seva voluntat humana i la seva voluntat divina. Però era inexacte, i un monofisisme vetllava, quan es referia a la integritat de la naturalesa humana en Crist, en negar, o fins i tot només fosc, la realitat de la seva voluntat humana. Justament això afectava els monofisites, que no volien acceptar sense reserves la humanitat de Crist, ja que la pensaven dissolta en la Divinitat. Conferències de Sergi amb bisbes monofisites intentaren millorar la situació, especialment amb el bisbe Cir de Fasis de Laci, l'actual [[Sebastòpol]].

 

 

== Rol d'emperador ==

Tant més susceptible era l'Emperador; va veure infidelitat política en la conducta del Papa, el va fer portar el 653 a Constantinoble i retenir-lo i tractar-lo durament. Volia ja fer-lo executar, però es va decidir finalment bandejar-lo a [[Cherson]], a la [[Crimea]]. Allí va morir Martí el mateix any. També mitjançant un dur exili va voler l'Emperador doblegar Màxim i a dos joves monjos que li auxiliaven, tots dos de nom Anastasi. Els seus patiments van durar prop de deu anys. El [[662]], un últim judici va conduir a flagelar, tallar la mà dreta i arrencar la llengua a Màxim. Així, mutilat, se li va bandejar a Lacium, a la [[Còlquida]]. Allà va sucumbir als seus patiments encara en 662. L'Església el venera corn [[Màxim el Confessor|Sant Màxim Confessor]].

 

Sota la pressió de l'Emperador, els Papes [[Eugeni I]] ([[654]] - [[657]]), [[Papa Vitalià|Vitalià]] (657 - [[672]]), [[Deodat II]] (672 - [[676]]) i [[Donus I]] (676 - [[678]]), tots d'origen [[Itàlia|italià]], es van abstenir de donar explicacions, però van evitar adherir a l'emperador, i la ruptura va romandre. El perill de l'Estat, finalment, va fer desitjar a l'emperador [[Constantí IV]] ([[668]] -685) la pau amb l'Església. El Papa [[Agató I|Agató]] (678 - [[681]]), grec de [[Sicília]], va venir a trobar. Un sínode celebrat per ell a Roma, que era la coronació d'una sèrie d'ells en diferents comarques d'Occident, va disposar una ambaixada a Constantinoble, que va portar amb si un escrit doctrinal del Papa sobre les dues naturaleses en Crist. Així mateix, enviats dels patriarques d'Alexandria i Jerusalem, i fins i tot del patriarca d'Antioquia, es van trobar en el sínode de Constantinoble. Aquest va ser el sisè concili general.

 

Va celebrar les seves sessions des del novembre del [[680]]<ref>{{ref-llibre |cognom=Denzinger |nom=Heinrich Joseph Dominicus |títol=Enchiridion symbolorum: definitionus et declarationus de rebus fidei et morum |llengua=llatí | editorial= |data=1963 |pàgines=238 |isbn=}}</ref> fins al setembre del [[681]] i van assistir-hi aproximadament 170 bisbes. El Papa Agató presencià l'acabament; va morir el gener del 681. El seu successor va ser [[Papa Lleó II|Lleó II]] ([[682]] - [[683]]), novament sicilià. El concili acord amb l'epístola d'Agató va condemnar la doctrina monotelista i va declarar que en Crist s'han de reconèixer dues «voluntats naturals i dues naturals maneres d'actuar, indivisos, incanviables, inseparables, inmesclables». El patriarca d'Antioquia, que va romandre en l'error, va ser destituït. El concili [[Anatema|anatemitzava]] als «causants de la nova heretgia»: Sergio, Ciro i altres, entre ells el Papa Honori, «perque s'ha trobat que en la seva carta a Sergio ha seguit en tot l'opinió d'aquest i ha aprovat la seva impia doctrina », o segons va ser formulat en el cànon final,« que l'ha seguit en els seus errors ». Com en la instrucció dels llegats pontificis no es contenia sobre la condemnació d'Honori, aquesta no es pot sense més atribuir a Roma.

 

 

== La responsabilitat d'Honori ==

La condemna d'Honori amb aquesta claredat no s'havia aconseguit sense l'influx dels orientals, participants gairebé exclusius en el concili, que desitjaven descarregar sobre el Papa romà tota la responsabilitat. Aquesta condemna s'ha gravat profundament en la memòria de l'Església, i es comprèn que tingués més tard un important paper en la discussió sobre l'autoritat dogmàtica del Papa fins al Concili Vaticà. Com revelen les mateixes declaracions d'Honori, ell entreveia la veritable doctrina. No va ser de cap manera un heretge en l'actual i rigorós sentit de la paraula, que antigament tenia un més general, el judici del concili sobre ell va ser més aviat enèrgic més que enterament just.