Manierisme: diferència entre les revisions

En història de la literatura, la literatura manierista s'interpreta com un procés evolutiu que afecta les formes i a l'actitud dels poetes. El canvi que afecta les formes, per influència de les arts.

 

 

Les característiques formals i conceptuals de la literatura d'aquest grup d'autors mostra el pas de l'atmosfera [[Renaixement|renaixentista]] humanista, idíl·lica i classicista, a una altra que pot qualificar-se de "manierista" per la seva malenconia, desencís, complexitat i [[pathos]], que apunta ja als contrastos de la literatura del [[Barroc]]. Es fa créixer una nova dimensió tràgica en els [[herois]], la victòria moral es dóna moltes vegades en virtut de la seva derrota, en una visió sobre el destí que divergeix de la clàssica. En termes formals, els drames de Shakespeare i la prosa de Cervantes es realitzen amb fallides de continuïtat, amb un tractament lliure i desigual de l'espai i el temps [[Tres unitats aristotèliques|(unitats aristotèliques)]], negant l'economia, l'ordre i la linealitat clàssics; en una contínua i extravagant expansió i variació del seu material, en la caracterització psicològica inconsistent, ambigua i imprevisible dels seus personatges, en la juxtaposició de recursos altament formalistes i convencionals amb altres trets del prosaic, el improvisat i el vulgar. També és un típic recurs manierista valer-se de [[Metàfora|metàfores]] fosques i sobrecarregades, de la màgia i el fantàstic, d'antítesi, d'assonàncies i [[paronomàsia]], de l'enigmàtic, posar en evidència les debilitats dels herois, que poden ser moltes i profundes ([[antiheroi]]), i que per això mateix els fan, als ulls moderns, tan reals, vius i veritables.