Lahidjan: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi
m Tipografia
Línia 13:
Els [[nasirwànides]], d'origen local, van governar tot seguit al Biya-pish. Una tradició fa remuntar la nissaga a Nasir al-Dawla ibn Sebuktegin, germà de [[Mahmud de Gazni]], però és totalment imaginària, i en realitat derivaria de Nasir al-Din al-[[Hasan ibn Ali al-Utrush]], tot i que la relació no està establerta. En temps del mongol [[Hülegü]], regnava a Lahidjan el [[nasirwànida]] Djamal al-Din Saluk ibn Saluk. En temps de l'[[il-khan]] [[Oldjeitu]], la nissaga es va dividir en dues branques: la de Saluk ibn Salar a Kotum i la de Naw-Padishah (o Shah-i Naw) a Lahidjan, ciutat que per primera vegada apareix com a capital. La branca de Lahidjan es va sotmetre als il-khans quan es van presentar a la regió de Gilan el 1306/[[1307]], i el sobirà va rebre en matrimoni la filla d'un oficial mongol i fou investit amb la sobirania sobre els altres prínceps locals del Gilan. Naw Padishah era un sobirà ric i la capital del seu regne, Lahidjan, era una ciutat pròspera<ref> Hamd Allah la considera una de les dues principals del Gilan, l'altra era [[Fuman]] </ref> on es produïa seda, blat i arròs, així com taronges i altres fruites subtropicals.
 
Al {{segle |XIV}}, els diversos caps locals del Biya-pish es van enfrontar en lluites civils i el regnat dels nasirwànides, que ja havia tingut una interrupció, es va enfonsar totalment el [[1390]]. Sayyid Hadi Kiya prengué el poder a Biya-pish. Els sayyids [[kar-kiyais]] van governar del 1367/1368 a 1592, excepte el breu retorn dels nasirwànides de vers 1380 a 1390. Els sobirans dominaven des de la plana a les muntanyes i es van estendre fins més enllà d'aquestes, fins al sud de l'[[Elburz]]. El primer sobirà després dels nasirwànides fou Sayyid Amir Kiya; el seu fill Sayyid Ali Kiya, amb el suport dels sayyids [[marashis]] del Mazanderan, va dominar tot el Biya-pish i va estendre el seu poder cap a Qazvín, [[Tarom]] i [[Shamiran]]. Sayyid Radi Kiya, mort el [[1426]], va ocupar les muntanyes del sud de Lahidjan on regnaven els [[hazaràsfides]] (no s'han de confondre amb els [[hazaràspides]] del [[Luristan]]) i els [[ismaïlites]]. Mirza Ali ibn Sultan Muhammad Kiya (1478-1506) va controlar Qazvín, Tarom, [[Sultaniya]], Sawa, [[Zandjan]], Firuzkuh, [[Teheran]], [[Rayy]] i Waramin. Els safàvides tenien diversos lligams amb Lahidjan: un d'aquests era que al poble de Shaykhanbar (entre Lahidjan i Langarud) hi havia la tomba del xeic Ibrahim Zahid (+ 1314) ''pir'' i ''murshid'' de Safi l-Din Safawi; però el principal era que Mirza Ali va donar asil al jove safàvida Ismail ibn Haydar (després [[Ismail I de Pèrsia]]): el 1494, el soldà [[aq qoyunlu]] va ordenar l'arrest dels tres germans (Ali, Ibrahim i Ismail) que encapçalaven el moviment safàvida, perquè s'orientava clarament contra el poder; Ali, el cap, va fugir amb els seus germans cap a [[Ardabil]]. En el camí, Ali va designar al seu germà Ismail com a successor i el va enviar a Ardabil i ell es va quedar enrere. Ali Mirza fou capturat a Shamasbi prop d'Ardabil i assassinat immediatament. Ismail, llavors amb 7 anys, va escapar cap a Lahidjan, on el van poder amagar amb l'ajut del sobirà local Mirza Ali, que el [[1497]] va refusar extradir-lo i lliurar-lo a Rustam Mirza el aq qoyunlu<ref>Es diu que per un somni en què el califa [[Ali ibn Abi-Tàlib]] li encomanava protegir el jove.</ref> i li va posar un preceptor, que fou el savi local Shams al-Din. Quan tenia 11 anys, el 1499, Ismail va sortir de Lahidjan i va començar la lluita; 7.000 sufís de les seves milícies es van reunir a [[Erzindjan]] i van fer una campanya al [[Xirvan]]; el 1500, l'emir Muhammadi fou mort de manera violenta; un exèrcit [[aq qoyunlu]] dirigit per Alwand ibn Yusuf va ser derrotat en la decisiva Batalla de Sharur, cosa que va permetre a Ismail establir el seu govern a l'[[Azerbaidjan]] quan només tenia 14 anys, i fou coronat a [[Tabriz]].
 
Els [[kar-kiyais]] o [[kar-kiya]] van esdevenir vassalls apreciats dels safàvides el 1503/1504. Un governador [[kizilbaixi]] fou nomenat per supervisar el govern de Biya-pish i a mitjan segle la funció de supervisor va passar a prínceps reials safàvides.<ref>un germà i dos fills de [[Tahmasp I]] van exercir el càrrec entre 1536 i 1567 i entre 1577 i 1592 </ref> El regne no fou annexionat fins al 1592. El darrer sayyid fou Ahmad ibn Ali (1536-1567 i 1577-1592), que va instaurar per ordre de Tahmasp I la forma safàvida de xiïsme de ritus [[duodecimans|duodecimà]] o [[jafarita|djafarita]], en lloc del zaydisme; però no ho devia fer a gust perquè va conspirar amb els otomans i els va convidar a enviar tropes a Xirvan i Lahidjan per atacar Qazvín, i el [[1567]] Tahmasp I va envair Gilan i el va destituir. Nou anys després, fou restituït i adoptat com a germà per [[Ismail II de Pèrsia]] i per [[Muhammad Khudabanda]], però va tornar a tenir contactes amb els otomans i el [[1592]] [[Abbas el Gran]] va anar a Lahidjan i Ahmad va fugir a Xirvan i finalment a [[Istanbul]], on va morir no gaire temps després. Tot el Gilan fou posat llavors sota autoritat d'un ''wazir'' nomenat pel govern safàvida. El primer (i únic) en fou Farhad Khan i, a la seva mort, el 1599/1600 el Gilan va passar a ser domini de la corona (''mahall-i khassa'').