Vegetació de l'Antàrtida: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Tipografia |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 5:
</ref>
La [[vegetació]] antàrtica terrestre està, a més, en els límits [[Fisiologia|fisiològics]] de la supervivència i, com a conseqüència, fins i tot lleugers canvis en les condicions de creixement és probable que hi tinguin un gran impacte i fan aquestes comunitats vegetals molt sensibles al [[canvi climàtic]]. Les prediccions sobre la modificació climàtica apunten que afectarien més severament les regions nord i sud de la Terra d'alta latitud. A l'Antàrtida, també l'afecta recentment l'augment de la radiació [[ultraviolada]] per l'efecte del forat de la capa d'[[ozó]].
==Subdivisió fitogeogràfica==
L'Antàrtida es pot dividir en tres zones [[Fitogeografia|fitogeogràfiques]] (continental, marítima i periantàrtica (Stonehouse, 1989). La continental és d'alta latitud i la climàticament més severa. La costa nord-oest de la península Antàrtica i les seves illes associades, incloent-hi illa King George, Shetlands del Sud, Illes Sandwich i Orkney, i Peter I, tenen un clima marítim antàrtic relativament suau. Fora de la zona marítima, la resta de vegetació no vascular està limitada a unes poques zones rocoses al llarg de la costa, les [[valls seques]] i els [[nunatak]]s de l'interior (Hansom & Gordon, 1998). Aquestes àrees continentals són considerades [[Desert polar|deserts polars]] i la precipitació anual és de menys de 100 mm, la majoria en forma de neu, exacerbant l'extrema aridesa. Algunes zones marítimes tenen relativament una extensa vegetació, que ha donat lloc a molts estudis de recerca científica, i són: regió de les illes Windmill, Terra de Wilkes, Illa Ross, Terra de Victòra i Illa Signy.<ref>S.A. Robinson p 8</ref>▼
▲L'Antàrtida es pot dividir en tres zones [[Fitogeografia|fitogeogràfiques]] (continental, marítima i periantàrtica (Stonehouse, 1989). La continental és d'alta latitud i la climàticament més severa. La costa nord-oest de la península Antàrtica i les seves illes associades, incloent-hi illa King George, Shetlands del Sud, Illes Sandwich i Orkney, i Peter I, tenen un clima marítim antàrtic relativament suau. Fora de la zona marítima, la resta de vegetació no vascular està limitada a unes poques zones rocoses al llarg de la costa, les [[valls seques]] i els [[nunatak]]s de l'interior (Hansom & Gordon, 1998). Aquestes àrees continentals són considerades [[Desert polar|deserts polars]] i la precipitació anual és de menys de 100 mm, la majoria en forma de neu, exacerbant l'extrema aridesa. Algunes zones marítimes tenen relativament una extensa vegetació, que ha donat lloc a molts estudis de recerca científica, i són: regió de les illes Windmill, Terra de Wilkes, Illa Ross, Terra de Victòra i Illa Signy.<ref>S.A. Robinson p 8</ref>
==Caràcterístiques de la flora==
Només es troben dues [[espècies]] de [[Planta vascular|plantes vasculars]] autòctones: ''[[Deschampsia antarctica]]'' i ''[[Colobanthus quitensis]]'', les dues estan restringides a les zones de clima d'influència marítima i ''D. antarctica'' és molt més abundant i més estesa que ''C. quitensis'' (que només es troba en tres localitats). S'ha observat que, des de 1940, les poblacions d'aquestes dues espècies han augmentat considerablement, en concret 25 vegades la del gènere ''Deschampsia'' i 5 vegades la ''Colobanthus''.<ref>S. A. Robinson et al p 7</ref>
Linha 19 ⟶ 18:
11 Gordon 1998; Longton 1985</ref>
==Adaptació a les condicions severes==
Les dues plantes vasculars antàrtiques tenen temperatures òptimes per a fer la fotosíntesi molt baixes (al voltant dels 10 °C) i, en condicions de laboratori, s'ha demostrat que deixen de fotosintetitzar a temperatures de 20 °C, per la qual cosa són plantes adaptades a temperatures relativament baixes.<ref>S.A.Robinson p.27</ref>
| |||