Despotat de l'Epir: diferència entre les revisions

 

== Història ==

Durant la [[Quarta Croada]], el [[1204]] els croats van [[Setge de Constantinoble (1204)|conquerir Constantinoble]] i després de guanyar la [[batalla de Pemanè]] (desembre del [[1204]]) van entrar a [[Bitínia (regió)|Bitínia]]. L'emperador [[Constantí XI Làscaris]] va morir en la lluita el gener del [[1205]] i el seu germà [[Teodor I Làscaris]] fou proclamat emperador a [[Nicea]], però el [[patriarca de Constantinoble]] Camatero, que havia fugit a [[Tràcia]], no va voler anar a Nicea per coronar-lo. Els búlgars van envair Tràcia el febrer del [[1205]] acompanyats de contingents [[cumans]] i al mateix temps Teodor va patir una greu derrota enfront dels croats (ara anomenats llatins) a la [[batalla d'Adramítium]] el març del [[1205]] i els llatins van ocupar gairebé tota la Tràcia i la Bitínia, que van erigir respectivament en ducats per al comte de [[Comtat de Saint Pol|Saint Pol]] ([[Ducat de Demòtica]]) i per al comte Lluís de [[Comtat de Blois|Blois]] ([[Ducat de Bitínia]]).

 

El [[1224]] va arribar a Tessalònica [[Guillem VI de Montferrat]] per defensar la corona del seu germà Demetri,{{sfn|Varzós|1984|p=604–605}} però les seves tropes foren delmades per una epidèmia de pesta en la qual va morir el mateix Guillem i a darrers de l'any la ciutat va capitular. Teodor va entrar a [[Tessalònica]] i es va proclamar emperador mentre els seus soldats ja s'acostaven a Constantinoble.{{sfn|Varzós|1984|p=583–584}} Les operacions no varen continuar i Teodor es va dedicar a consolidar el seu poder. El [[1227]] el nou rei de [[Sèrbia]], Radoslav (Esteve II Radoslav), que acabava de succeir al seu pare Esteve I, es va declarar vassall de l'Epir. El [[1230]] la [[República de Ragusa]] va reconèixer la sobirania de Teodor.

 

L'any [[1230]], a la cimera del seu poder, Teodor va atacar territori búlgar però va patir una greu desfeta a la [[batalla de Klokotnitsa]], a la vora superior del [[riu Maritza]], i fou fet presoner;{{sfn|Fine|1994|p=124}} inicialment fou tractat amb honors, però quan es va descobrir que ell i el seu fill Joan preparaven un complot contra el tsar [[Ivan II Assèn de Bulgària]], va ser cegat.{{sfn|Varzós|1984|p=613}} Els territoris conquerits per Teodor als llatins es van sotmetre al tsar búlgar (menys una part de Tessàlia), i els búlgars van entrar amb poca resistència a [[Albània]] i Durazzo. [[Manuel I Àngel-Comnè|Manuel]], germà de Teodor, casat amb una filla d'Ivan Assèn, va agafar i conservar el poder a l'Epir, [[Etòlia]], [[Acarnània]] i part de Tessàlia, perquè es va reconèixer vassall del tsar de Bulgària.{{sfn|Fine|1994|p=126}}{{sfn|Varzós|1984|p=616–617, 639–642}} Ragusa va rebutjar la sobirania de l'Epir el 1232. Sèrbia ho va fer el 1233 (Esteve II es va tornar boig i fou deposat per la noblesa, que va col·locar al tron al seu germà Esteve III Vladislav), i es va aliar a [[Bulgària]].

 

Van passar uns anys tranquils, i el [[1263]] hi va haver una curta guerra amb l'emperador —que amb la conquesta de Constantinoble havia canviat el títol d{{'}}''emperador de Nicea'' pel d{{'}}''emperador romà d'Orient''— per territoris fronterers al nord de [[Grècia]]. El [[1266]] va morir [[Manfred de Sicília]] al ''[[Batalla de Benevent|Camp de les roses]]'' ([[26 de febrer]]) i Miquel II va aprofitar per recuperar les possessions albaneses que li havia entregat el [[1259]], però no va poder recuperar Corfú que ja havia reconegut a [[Carles d'Anjou]]. El [[1268]] Carles va entrar a Durazzo. Miquel II va morir el [[1271]] i va repartir els seus dominis: al seu fill gran [[Nicèfor I Àngel|Nicèfor]] li va deixar l'Epir i Albània; a l'altre, [[Joan I de Tessàlia|Joan]], la part sud de Tessàlia. El [[1272]] Nicèfor va renunciar a la major part d'Albània en favor de Carles d'Anjou, rei de Sicília, per evitar la guerra i li va retornar els territoris ocupats pel seu pare ([[1272]]/[[1273]]).

 

El [[1274]] [[Miquel VIII Paleòleg|Miquel VIII]], l'emperador romà d'Orient, amenaçat per Carles d'Anjou (comte d'Anjou i Provença i rei de Nàpols) que aspirava a reinstaurar l'Imperi Llatí, va atacar Albània. Dirigia la flota romana d'Orient el pirata Licari, que s'havia posat al servei de l'emperador, i que també va ocupar algunes illes de la [[mar Egea]]. Carles d'Anjou era una amenaça també per [[Nicèfor I Àngel|Nicèfor]], i el [[1279]] es va declarar vassall de l'angeví. El [[1281]] els romans d'Orient van atacar Carles a les seves possessions albaneses, concretament a [[Berat]], i van obtenir una victòria parcial, però a l'estiu Carles va reunir contingents de França, enviats del Papa, Sèrbia, Bulgària, Acaia, Tessàlia, Epir, Atenes i Venècia i va restaurar el control sobre Albània. Això amb la mort de Miquel Paleòleg i la pèrdua territorial de Carles que va suposar les ''[[vespres sicilianes]]'', fets ocorreguts el [[1282]], van posar fi a les lluites. Nicèfor, per fer front a la pressió de l'emperador biantí que cobejava els seus dominis, va casar les seves filles amb cavallers als quals va fer concessions territorials: [[Joan I Orsini]]{{sfn|Nicol|2001|p=40, 43}} i [[Felip I de Tàrent]] i a aquest darrer el va nomenar successor. Tanmateix quan va morir el [[1296]], la seva vídua va assumir el tron en nom del seu fill menor d'edat [[Tomàs I Àngel|Tomàs]].{{sfn|Nicol|1996|p=32}}