Estatge basal: diferència entre les revisions

La majoria de plantes d'aquest estatge tenen el fullatge persistent, verd tot l'any, més aviat petit i coriaci –endurit i flexible com el [[cuir]]–. Sovint tenen pèls a la cara inferior de les seues [[fulla|fulles]], com adaptació al medi on l'aigua no és molt abundant. La [[vegetació]] de l'estatge basal ha sofert durant molts segles l'acció destructora humana, simbolitzada per les tres «efes»: folc (pastura de [[ramat]]s), [[ferro]] (tallades amb la [[destral]]) i [[foc]] ([[incendi]]s devastadors).

 

En el seu estat natural, la vegetació mediterrània septentrional devia estar dominada pels [[alzinar]]s ( [[boscos]] d'[[alzina|alzines]]), que cobrien la major part del territori. Hi ha tres classes d'alzinars: l'alzinar típic, l'[[alzinar muntanyenc]] i l'alzinar de [[carrasca]].

 

Sobre els [[sòl]]s [[silici]]s i poc compactes –[[sorra|sorrencs]]– de la comarca de la [[Selva]] principalment, es troba una comunitat vegetal molt semblant a l'alzinar. És la [[Sureda (bosc)|sureda]], en la qual l'[[arbre]] dominant és la [[surera]].

 

El subsector de la vegetació mediterrània meridional comença al [[Baix Llobregat]] i, s'estén per una faixa de terreny no gaire ampla, que segueix el [[litoral]], acaba prop d'[[Alacant]]. Una gran part de la vegetació integra plantes arbustives, espinoses, de fulles estretes i endurides. En destaca, per la seua singularitat, el [[margalló]], petita [[arecàcia|palmera]] autòctona que té el límit septentrional de la seua àrea de distribució a [[Garraf]], i que pateix una acció destructora tan intensa que pot arribar a produir-ne la desaparició.