Ramon Ferran i Pagès: diferència entre les revisions

'''Ramon Ferran i Pagès''' ([[Reus]], [[14 d'agost]] de [[1927]]<ref>{{GEC|0249776|Ramon Ferran i Pagès}}</ref> - [[2 de gener]] de [[2015]]<ref name="defunció">{{ref-notícia|títol=Mor l'artista reusenc Ramon Ferran|publicació=ReusDiari.cat|url=http://www.naciodigital.cat/delcamp/reusdiari/noticia/9320/mor/artista/reusenc/ramon/ferran|consulta=2 gener 2015|data=2 gener 2015}}</ref>) va ser un [[escultor]] i [[pintor]] [[Catalans|català]]. Fill del Ramon Ferran Munter i de la Carme Pagès Cros, era el gran dels seus tres fills, un noi i dues noies. L'entorn on va créixer era humil, de classe treballadora. El seu pare era minaire i treballava en temporada en les premses de vi i d'oli que abundaven al Reus de l'època. La mare, a més a més d'ocupar-se de les feines de la casa, en els períodes en què la família més ho necessitava, treballava per altre o muntava petits negocis, per poder acabar d'omplir l'olla. En un entorn com aquell en què va créixer, no hi havia cap mena d'estímul que l'hagués predisposat o inclinat cap al món de les arts plàstiques. Així doncs, l'interès i la capacitat creativa, que va demostrar ja de ben petit, era una qualitat innata en ell.

 

Tot i que la formació que va rebre no es va diferenciar gens de la que també van rebre els altres nens del seu entorn social, són molts els exemples i les anècdotes que ens parlen d'un Ramon Ferran infant amb una sensibilitat desperta i atret per la part més plàstica i creativa de tot allò que l'envoltava. Molts dels seus jocs habituals tenien com a denominador comú la creativitat —els titelles, les representacions teatrals, el fang del carrer quan plovia com a matèria per a modelar els seus primers ninots, les pintures, la construcció d'enormes caps batejats amb el malnom de “miracielos”…

 

Tot i que el mestratge que van exercir alguns dels artistes que hem enumerat sobre Ramon Ferran és innegable, la formació en aquells moments, tenia un alt grau d'autodidacta. Si un volia anar més enllà de l'academicisme que dominava l'escena artística, calia que ell mateix es busqués la vida. És en aquest sentit que s'expressa el mateix Ramon quan afirma que "Nosaltres no teníem consciència que [[Ceferí Olivé]] era un pintor tradicional, perquè no teníem contactes fora. Jo comprava ''La Estafeta Literària'', que era l'única revista d'art que hi havia aquí". Per tant era el que hi havia i els creadors que participaven i els seus organitzadors a diferents nivells intentaven cadascú a la seva manera, portar-ho endavant

 

Inicia els primers passos en l'art l'any 1940 amb l'escultor [[Pau Figueras]] i l'any 1943 amb [[Modest Gené]]. El 1945 va exposar per primer cop les seves obres al "VII Saló d'Artistes locals".<ref>Agrupació d'Associacions de Setmana Santa de Reus. http://www.setmanasantareus.cat/escultor.php?id=1&m=5</ref>

 

La tria d'aquest camí creatiu, si tenim en compte el context del moment, no va ser senzill. Tot i que puntualment, en l'àmbit estatal es donaven petites mostres d'obertura en el món creatiu i, fins i tot en l'àmbit local, s'organitzà una exposició de Pintura Moderna al Centre de Lectura on, entre d'altres, hi havia artistes com [[Joan-Josep Tharrats i Vidal|Tharrats]], [[Joan Ponç i Bonet|Joan Ponç]], [[Rafael Benet i Vancells|Rafael Bene]]<nowiki/>t, [[Josep Francesc Ràfols i Fontanals|JF Ràfols]] ... L'opinió majoritària, però, dels crítics locals, que en el fons era representativa d'una àmplia majoria, rebutjava les noves propostes. Com a paradigma d'aquesta línia crítica hi ha l'article "El arte de Vanguardia" de Victorià Oleguer i publicat a la ''[[Revista del Centre de Lectura|Revista del Centro de Lectura]]'' —paradigma en tant que surt publicat en una revista de prestigi, no pas pel contingut. En el conjunt de l'article es critica l'art modern amb un nivell d'argumentació molt pobre: "No parece sino, que si quieren romper los cánones, tan necesarios, por los que se hicieron célebres, los más grandes hombres de la antigüedad. Fidias y Praexitel·les, quedan completament ofuscados ante tamaña irrupción, y sus obras que han pasado a la posteridad por l'exactitud de sus líneas, por la pureza de sus contornos, no pasan de ser unas simples reproducciones, tan exactamente como se quiera, pero que no tienen personalidad propia (!) por falta de espíritu creador. El espíritu creador de nuestros tiempos consiste en hacer una cosa en blanco y decir que es negro y conseguir que los demás lo crean". Un nivell d'argumentació tan simple com aquest és el que utilitza, ja iniciada la dècada dels 60, l'aquarel·lista local [[Ceferí Olivé]] en un article del setmanari madrileny ''Dígame'' reproduït al ''Setmanari Reus'', on afirma, tot parlant de la XXIV edició de la Medalla Fortuny "En dicha exposición había un 60 por ciento de pinturas y dibujos abstractos y un 40 por ciento de figurativos. Entre estos últimos no faltaban firmas como las de [[Frederic Lloveras i Herrera|Federico Lloveras]], [[Josep Maria Morató Aragonès|José María Morató]] y Ramon Ferran, que, aun siendo buenos maestros del pincel y del lápiz, han compuesto adrede un conjunto de monigotismo, como queriendo decir que esa és l'única manera d'estar en consonancia con la moda actual". El fet que el premi fos per una obra figurativa, va animar a l'aquarel·lista reusenc a fer unes previsions de futur del nivell... "¿No será producto del alud de desinterés que va tomando en la capital parisiense la cuestión de las artes “snobistas”, la que ha desbordado la “pose” de desmantelamiento espiritual para ya reemprender los eternos caminos de mirar el arte por los ojos".

 

Aquest era, doncs, el context en què es movien tots aquells que, com en Ramon Ferran, es volien treure del damunt el conservadorisme plàstic que dominava el món artístic local. L'any 1960 Ramon i altres artistes reusencs —Mercè Vallverdú, Jaume Estalella, [[Rodolf Figuerola Bargalló|Rodolf Figuerola]], Vicenç Ferrer, Josep Nogués i Josep Piqué- creen el grup d'ARA (Artistes Reusencs Actuals). Tot i que, des del punt de vista de llenguatge creatiu i estilístic, les diferències entre ells eren notables, per tant no podem parlar de generació, sí que tenien una clara voluntat d'unir energies per tal de poder navegar a contracorrent. [[Antoni Correig Massó|Antoni Correig]], en un text publicat en el díptic de la seva primera exposició, en resumia quina era la seva voluntat: Hereus d'un passat, creuen que la seva missió, més que conservar un patrimoni respectable, ha d'ésser fecundar nous camps inèdits, oberts a la seva il·lusionada acció renovadora. Llençar-se (sic) a l'aventura de la creació, sense la dependència d'uns models ni d'unes maneres. Correig plasma en el text la voluntat de contemporaneïtat del grup, però sempre dins d'un ordre (''allegro ma non troppo''). La formació del grup facilitava el poder donar a conèixer el seu treball i al mateix temps es creava un corrent solidari entre ells. La seva presentació la van fer a la sala de la Llibreria Guàrdies de Tarragona l'any 1960 i a Reus van exposar el desembre del mateix any.

 

Tot i que durant aquests anys encara està en ple procés de l'elaboració del seu llenguatge, ja rebrà els primers reconeixements internacionals en el camp de la medalla. Sota l'aixopluc de la FNMT, va participar l'any 1958 a l'Exposición Iberoamericana de Numismática y Medallística, on va rebre la Medalla de Plata. En anys posteriors va participar en diverses exposicions internacionals d'aquest suport escultòric, el 1959 a Internationale Tentoo us telling Hedendaagsen Peuningkunst a Anvers; el 1961 a Roma a l'Esposizióne Internacionale della Medàglia Contemporanea, i el 1963, també a Roma, a l'Esposizióne Medáglia Religiosa, i va ser seleccionat per participar en l'exposició La Medalla Española Actual que des de Gijón va iniciar la seva itinerància per diverses ciutats espanyoles, italianes i franceses.

 

A partir de l'any 1964 comença un període, fins a principis dels anys 70, en què Ramon realitza una intensa activitat per donar a conèixer la seva obra, tant individualment com col·lectivament. També és el moment en què obté alguns dels reconeixements estatals i internacionals més importants de la seva trajectòria. Amb tot, el primer pas que va donar no va ser del tot encoratjador. L'any 1963, animat pel seu amic Fernando Gimeno —que, recordem, va introduir-lo dins de l'equip d'escultors de la Fàbrica de la Moneda y Timbre— i amb una carta de recomanació, va anar a Madrid a veure a Luis González Robles, comissari d'exposicions de la Dirección General de Bellas Artes —entre els responsables de les arts plàstiques del règim franquista entre els anys 50 i 70, ell va ser la figura més rellevant i influent en la concepció i aplicació de la política de l'estat respecte a l'art d'avantguarda—. La visita, però, no va anar com calia esperar. González Robles, després de veure amb atenció el conjunt de gravats que Ramon havia dut per ensenyar-li, va etzibar-li que allò no era gravat, que si volia veure gravat de debò anés al Museo del Prado i es passegés per les sales on estaven exposats els gravats de Goya. Evidentment, aquesta no era pas la resposta que Ramon s'esperava, el sotrac va ser contundent. Però l'efecte que va provocar-li va ser del tot contrari al que, de ben segur, ens provocaria a la gran majoria. En lloc d'enfonsar-lo i de fer-lo desistir en el camí triat, les paraules de González Robles només van fer que es reafirmés encara més en la línia que havia encetat en el seu treball.

 

A mitjans de la dècada dels anys 60 la trajectòria artística de Ramon Ferran està plenament consolidada. En aquest moment, també es dóna un fet important que tindrà un gran pes específic en el seu treball creatiu, ingressa, l'any 1967, com a professor de gravat a l'Escola Taller d'Art de la Diputació de Tarragona. La seva vinculació amb el món de la docència serà important en la mesura que esdevindrà un catalitzador més en la seva recercar constant en el llenguatge plàstic. És evident que la seva relació amb els alumnes serà doblement enriquidora, d'una banda per allò que ell, des de la seva experiència i el seu mestratge, aportarà als alumnes, i per l'altra, per allò que Ramon rebrà d'ells. El treball diari amb els alumnes serà un gran estímul. D'altra banda, el seu treball com a professor també farà que es mantingui en contacte permanent amb el gravat, fins i tot en els moments, que els sistemes d'estampació van passar a tenir un paper secundari en el seu treball creatiu.

 

Durant els primers anys de la dècada dels 70, concretament fins al 1973, el treball creatiu de Ramon Ferran encara té en els sistemes d'estampació una de les seves eines principals. Al llarg d'aquests anys continua participant en diverses exposicions col·lectives fora de les nostres fronteres. El 1970 va participar en la II Biennale Internazionale della Grafica a Florència, a la Mostra Internazionale della Xilografia Contemporànea de Parma i a l'Exposición Nacional de Arte a Madrid. El 1972 té exposada obra seva a Argentiniam Calsin Inc., a Nova York. A Itàlia exposarà a Capri —II Triènale Internazionale di Xilografia— i a Milà —Mostra Internazionale di Xilografia de Milano. Dues ciutats japoneses, Tòquio i Saporo, veuran gravats seus en l'exposició De Goya a Picasso y el grabador del siglo XX en España. L'any següent serà present amb dues exposicions al continent sud-americà, una col·lectiva de gravat que itinerarà per Cali (Colòmbia) i Caracas (Venezuela) i l'altre, titulada "4 Grabadores Catalanes", que s'exposarà a Buenos Aires. Aquell mateix any rebrà a Madrid el premi de la Dirección de Bellas Artes en el Salón de Grabado y Estampaciones. A Reus, l'any 1972 va fer una exposició individual al Centre de Lectura.

 

Malgrat que el 1983 va participar en dues exposicions de gravat, una de les quals a Barcelona —El Gravat de Creació—, la crisi que va patir respecte a les tècniques d'estampació van dur-lo a renunciar, de manera temporal, a les classes de gravat que des de l'any 1967 donava a l'Escola Taller d'Art de Tarragona, fet que va coincidir amb la seva etapa com a director de la mateixa Escola. Durant aquests anys, la medalla serà el suport amb què podrà mantenir l'equilibri entre les dues cares que caracteritzen el seu ofici, la més artesanal i la més creativa. Entre 1983 i 1987 va participar en tres exposicions internacionals de la medalla, a Florència, Lisboa, Estocolm i Colorado Spring. Al mateix temps, el [[British Museum]] li va adquirir una col·lecció de les seves medalles, fet que no deixava de ser un reconeixement de la importància de la seva obra en aquest camp i en el context del panorama internacional.

 

A partir de l'any 1987 Ramon es retroba amb les tècniques d'estampació. Aquest cop amb una actitud renovada i, altra vegada, amb voluntat d'experimentació. El llarg parèntesi que va tenir respecte a aquestes tècniques, des de la seva perspectiva, va ser del tot necessari per poder renovar el seu llenguatge plàstic: Aquest lapsus m'ha servit molt per reaccionar i veure que podia tenir de nou capacitat per continuar treballant en aquest camp. Com ell mateix reconeix, tot i el lapsus no hi va haver un trencament amb la línia que havia traçat anteriorment. El pòsit segueix sent el mateix, al qual, lògicament, ha introduït canvis: El meu llenguatge actual és paral·lel al concepte de formes, al concepte d'espais i al de textures que vaig tenir en els meus inicis, però ara utilitzo altres elements que em donen uns resultat molt positius. En els meus inicis vaig passar d'una etapa molt monocrom, molt plana, poc contrastada a una altra on hi havia molts contrastos amb els negres, amb resultats abarrocats. Ara torno al concepte més simplificat, de formes planes i de grans textures.

 

En el terreny de l'escultura pública cal destacar tres projectes, tots tres de grans dimensions, el monument al Pescador a Salou, l'Esfinx de Mas Pellicer de Reus i el monument de la Dona treballadora a Reus. El primer va ser aixecat l'any 1991 arran de la segregació de Vila-seca i Salou. És una obra de grans dimensions de bronze que s'integra en l'entorn del port salouenc mantenint l'estructura dels grans blocs de pedra utilitzada per construir l'espigó. L'obra representa la figura d'un pescador, de línies molt simples i marcades pels volums, en plena acció de recollir la xarxa del mar. És una obra que simbolitza el vincle del poble de Salou amb el mar amb una expressió de solidesa. L'Esfinx de Mas Pellicer és una obra que integra el treball escultòric i l'arquitectònic. Aquesta va ser una intervenció que va realitzar conjuntament amb l'arquitecte Joan Figuerola en un espai comú a tres zones residencials de Reus —[[Barris de Sant Josep Obrer|Barri de Sant Josep Obrer]], Mas de Pellicer i Mas de l'Abelló. L'obra està formada per quatre grans blocs rectangulars de formigó que sostenen una peça frontal, també rectangular, en la qual hi ha representada la cara d'un toro com a referència al mite del minotaure. La peça va ser construïda amb la voluntat que fos un element referencial del lloc i que actués de la mateixa manera que ho fan els tòtems en societats primitives o les estructures arquitectòniques de referència a les cultures occidentals com la nostra. La darrera obra pública que cal fer referència és l'escultura a la dóna treballadora. Està ubicada en una petita plaça del barri del Carme de Reus i va ser inaugurada l'any 2003. És una obra carregada de simbologia. La figura, de bronze, representa a una dona que amb el braç dret sosté una bresca d'abelles, té el braç esquerre aixecat amb la mà oberta i amb el cap mirant al cel amb el gest d'emetre un crit. És una figura de formes robustes que ens transmet fortalesa. Les seves extremitats inferiors, desproporcionadament grans, a més a més d'evocar-nos la seva força, ens remeten al lligam de la femineïtat amb la terra. La bresca és el símbol més evident, el treball, i la posició de la mateixa figura simbolitza i expressa l'esperit de lluita.

 

Per poder tancar el cercle i tenir una visió prou ajustada de la faceta artística de Ramon Ferran, no podem deixar de referir-nos als seus treballs sobre altres formats i tècniques. Com qualsevol artista, ell s'ha centrat i s'ha mogut amb comoditat amb unes tècniques artístiques concretes —l'escultura i els sistemes d'estampació, en el seu cas—, però també ha tingut la curiositat i l'interès de treballar i explorar altres formats. En aquest sentit, ha afrontat la seva obra a partir d'un plantejament global, artísticament parlant, sense marcar-li mai cap límit, ni formal, ni conceptual. Entre els diferents formats i tècniques que ha tastat, amb major o menor intensitat, hi ha la ceràmica i, sobretot, les tècniques pictòriques (l'oli i l'aquarel·la), que va usar amb assiduïtat en la seva etapa de formació, i que després, només ha fet servir de manera més o menys esporàdica. Com a treballs en aquesta tècnica podem destacar dues obres en concret, les pintures al fresc de l'altar major de l'església de [[Sant Pere de Cambrils]] i d'una de les capelles de l'església de [[sant Francesc de Reus]]. El seu estret lligam amb les tècniques d'estampació també ha fet que se sentís prou còmode en el disseny i la il·lustració de peces editades, com llibres i cartells, en aquest camp la llista és notable. La seva especial curiositat també l'ha dut a explorar el terreny escènic amb l'elaboració i la participació en el disseny escenogràfic de dos muntatges teatrals de Francesc Cerro —''Dies viscuts'' de F. Cerro i ''El príncep d'Homburg'' de [[Heinrich von Kleist]].

 

</gallery>

 

* Internacionale Tentoo us telling Hedendaagse Peuningkunst, [[Anvers]] ([[Bèlgica]])

* XIII Salón Nacional de Grabado, Medalla d'Or i Premi Especial "Castro Gil", [[Madrid]]