Església en creu inscrita: diferència entre les revisions

L''''església en creu inscrita''' sobrevisqué al col·lapse polític de l'Imperi bizantí, sense deixar de servir de model per a la construcció d'esglésies tant a Rússia com als Balcans [[Imperi Otomà|otomans]] ("postbizantí") i a [[Àsia Menor]]. Als Balcans la planta continuà sent comuna fins a al voltant del 1700, sobretot la variació «athonita», un indicador de la importància del mecenatge monàstic en aquest període.<ref name="Bouras">Bouras, ''Church architecture''.</ref>{{Rp|108, 109 i 114}} El manteniment d'aquesta tradició arquitectònica, i la seua resistència a les influències turques i occidentals, s'ha vist com una manera de preservar una identitat única de l'Església ortodoxa.{{Rp|109 i 119}} A partir del [[{{segle |XVIII]]}}, en l'[[Imperi otomà]] s'emprà més varietat de formes arquitectòniques a les esglésies, incloent-hi recuperacions de tipus cristians primitius (com la basílica).<ref>Sobre la recuperació de la basílica, Mantopoulou-Panagiotopoulou, "Aghios Menas", 242 i n. 30.</ref> Malgrat que l'arquitectura neobizantina dels s. XIX i XX tendeix a basar-se en un conjunt eclèctic de referències històriques, la planta en creu inscrita tingué un paper en la formació dels «estils nacionals» en els nous estats postotomans (com ara, a les esglésies de Sèrbia de finals del [[Segle XIX|s. XIX]]).<ref>Pantelić, «Nationalism», 22</ref>