|
|material = pedra, pissarra i granit
|}}
La '''Comanda d'Aiguaviva''' fou una de les [[Comandes catalanes de l'orde del Temple|comandes de l’ordel'orde del Temple]], situada en terme municipal d’d'[[Aiguaviva]] (Gironès). La seu d’aquestd'aquest convent era a la masia avui dia coneguda amb el nom del “Temple de Santa Magdalena”, a tocar de [[Vilablareix]]. És mínima la documentació d’èpocad'època templera que es coneix sobre aquesta comanda.<ref>És el mateix que passa amb [[Castelló d’Empúriesd'Empúries]], l’altral'altra casa templera empordanesa.</ref>
== Història ==
'''Comanda del Temple'''
Segons [[Joaquim Miret i Sans|Miret i Sans]], en els primers temps de la casa templera d’Aiguavivad'Aiguaviva el comanador no es titulava “comanador d’Aiguaviva”d'Aiguaviva” sinó “comanador de la batllia de Girona”, com es pot veure en una escriptura de venda de terra, atorgada el 1192 per Ramon Lledó i els seus germans a l’ordel'orde del Temple: “''vendo tibi Berengario de Arboribus, comendatore gerundensium baiulie in honore Militie et domui milite de Aquaviva''”.<ref>Miret, 1910, p. 172.</ref> Pocs anys després, el 1209, els consorts Berenguer de Salt i Beatriu, per remei de les seues ànimes, fundaven una llàntia a l’altarl'altar de la Mare de Déu de la capella dels templers d’Aiguavivad'Aiguaviva. I, uns dies més tard, els mateixos cònjuges veneren al Temple el molí de Cellers, del riu Ter.<ref>Ibidem, p 173.</ref> En aquest document Berenguer d’Arbósd'Arbós ja prenia el títol de “comanador d’Aiguaviva”d'Aiguaviva”. Fins aquí les notícies recollides en la magna obra de Miret.
Forey, sense donar referència documental ni dedicar-li cap comentari,<ref>Forey, 1973, p. 451.</ref> cita una dependència d’Aiguavivad'Aiguaviva anomenada ''Libiano''.<ref> En opinió de Fuguet, (1995, p. 328) el topònim podria correspondre a l’actuall'actual Llabià del municipi de [[Fontanilles]] (Baix Empordà), però tant [[Llabià]] com [[Fontanilles]] foren dos llocs del comte d’Empúriesd'Empúries. Tanmateix, tot i que no es coneix cap documentació que confirmi la relació del Temple amb aquests llocs, se sap que els hospitalers senyorejaren Fontanilles en època moderna.</ref>
'''Comanda de l’Hospitall'Hospital'''
Amb la desaparició del Temple el 1318, la comanda va passar a l'orde de l’l'[[Orde de Sant Joan de Jerusalem|Hospital de Sant Joan]]. Segons la documentació d’aquestd'aquest orde (que és ja molt abundant), al {{segle|XVII}} la Comanda d’Aiguavivad'Aiguaviva tenia: “la casa dita del Temple de Santa Magdalena» i una peça de terra de 25 vessanes (una vessana = 22 àrees aproximadament). Posseïa també diversos terrenys cedits en emfiteusi i altres que pagaven delmes. Al terme d’Aiguavivad'Aiguaviva i els circumveïns, la casa recol·lectava cada any 54 quarteres de blat, i també posseïa drets sobre nombrosos masos que li produïen beneficis: el mas de Morrofet d’Aiguavivad'Aiguaviva, la Boxera, la Tordarola, la Coromina (de quinze vessanes), el mas Garrofa d’Aiguavivad'Aiguaviva, el mas Madrenys d’Aiguavivad'Aiguaviva, el Camp del Temple de Vilablareix, dos camps d’Aiguavivad'Aiguaviva anomenats Sotal i de les Serres, i el mas Salvà de Campllong.
La comanda posseïa també terres disperses pels termes de [[Caldes de Malavella]], [[Llagostera]], [[Palafrugell]], i una casa a la ciutat de [[Girona]].<ref>Fuguet, 2005, p. 14-15.</ref>
'''La casa de la comanda'''
L'edifici té l’aspectel'aspecte d’und'un casal modern, però a l'interior s’endevinen estructures medievals. Sobretot presenta l'aparença que van imprimir-li unes importants obres de finals del segle XVI fetes pel comanador Gaspar Ferrer, l'escut del qual decora la façana. A la llinda de la porta principal hi ha una inscripció amb lletra del segle XV mutilada, il·legible i dos escuts -un de l'orde de l'Hospital i l'altre d'un dignatari de l'orde. La descripció de l'edifici que fa una visita prioral de 1660, tant de l'interior com de l'exterior, reflecteix pràcticament l'estat actual de la casa.<ref>Fuguet, 1995, p 329.</ref>
Té planta rectangular amb la façana al costat curt, orientat a migdia. La porta principal de mig punt adovellada i desplaçada al costat dret. A l’entradal'entrada, un ampli vestíbul i al costat, una gran estança dividida longitudinalment per un mur diafragmat de tres arcades.
La peça principal de la planta noble, la sala, té les mateixes mides que el vestíbul i dues finestres a cada façana. A la banda de la dreta hi ha habitacions. La golfa, anys enrere havia estat una galeria de solana oberta als quatre vents; avui té cegades la major part de les finestres. La coberta és la típica teulada de teula àrab a quatre vents i amb ràfecs.
A ponent de la casa hi ha magatzems per a farratges i a tramuntana, corrals, pallisses i la capella. La capella és petita i la planta en forma d’Ld'L, estructura rara potser deguda a restauracions modernes. Té una porta de punt rodó adovellada i al damunt una espadanya.
Amb tota probabilitat la casa fou saquejada per les tropes napoleòniques, abans de ser desamortitzada. Pel que fa a la capella, fou novament saquejada durant l'inici de la Guerra Civil.
* — (2005): ''Templers i Hospitalers, IV. Guia de la Catalunya Vella, el Penedès, els Comtats del Rosselló i Mallorca'', Barcelona, Rafael Dalmau, Ed. {{ISBN|84-232-0686-6}}.
* MIRET Y SANS, Joaquim (1910): ''Les cases de Templers y Hospitalers en Catalunya'', Barcelona, 1910.[https://archive.org/details/lescasesdetemple00mireuoft].
* PUJOL I CANELLES, Miquel (1984): "Els templers a l’Empordàl'Empordà. La comanda del Temple de Castelló d’Empúriesd'Empúries", ''Annals de l’Institutl'Institut d’Estudisd'Estudis Empordanec'', 17, Figueres, p. 33-93.
* — (1995): "La casa del Temple de Castelló d’Empúriesd'Empúries", ''Annals de l’Institutl'Institut d’Estudisd'Estudis Empordanecs'', 28, Figueres, p. 121-179.
== Vegeu també ==
|
