Diferència entre revisions de la pàgina «Pere Ribot i Sunyer»

m
Tipografia
m (estandarditzant codi encapçalaments i llistes)
m (Tipografia)
  «La passió divina m’embolcalla / i onejo dins ton cercle de fulgor… / Pentecosta de l'Amor, / Esperit, davalla!» (Invocació, ''Lætare'')
 
Poeta i sacerdot o sacerdot i poeta? Són dues facetes indestriables perquè la seva poesia tan aviat brolla de les seves arrels bíbliques, com d'«el paisatge interior», del lloc de les seves experiències espirituals. Ell mateix en la “Confessió de l'autor” amb la qual prologava l'edició de ''La pedra en la veu'', escriví: «Que sacerdot i poeta formin el tot, un mateix arbre en la suavitat contemplativa dels dies, s’actualitzins'actualitzin amb una exigència pura i dura».
 
Mn. Pere Ribot és el gran poeta místic català del {{segle|XX}}. Els prefacis que ell mateix escriví a propòsit de les seves edicions, a banda de ser deliciosos fragments de prosa poètica, expliciten el seu desig de l'experiència del misteri: «El nervi d'un poema rau, a voltes en un mot que universalitza sobtadament el teu paisatge interior…, és reduir-te tu mateix en un punt d'humilitat volguda per tal que, en el teu propi no-res, pol·len invisible, abastis el tot, siguis la frescor que puja de la terra, o la polar en les teves entranyes. És la veu d'Ell que no s’aturas'atura enllà del temps, i resol el misteri de la vida: el gra que mor en el solc, que pren humitat, i que dóna, en el temps, la sorpresa del fruit, i lleva el cent per u. Cal morir per a viure. I jo moro i visc en el poema…» (''Si el gra no mor…'')
 
Albert Manent quan preludiava l'edició de ''Llengua de foc'' (1950) de Mn Pere, descrivia amb finesa el sentir flamíger i abrandat del seu cant, el qual a diferència d'altres poetes espirituals –com Claudel, Thomas, Verdaguer, Maragall, Riber, López-Picó, Carner, Alcover o Espriu–, pren com a únics fonaments el testimoni de l'Escriptura i la vivència del misteri. Encesa sobre el ble bíblic, pastada amb la cera del temps –el secret de Déu–, incrustada en la natura i en l'home, la força espiritual de la poesia de Mn Pere esdevé única i abassegadora. Ell mateix n’eran'era ben conscient quan escrivia «alliberant-me, en el possible, de tota tendència d'escola, vaig tirar al dret, exigent amb mi mateix, per a trobar-me l'home que sóc jo, i en tots, ia mb el pes de la meva sensibilitat […] Amb el temps, anà formant-se en mi, i pujant, el llevat sobrenatural, moll de l'os i sentit definitiu de la meva veu. Per això aquests poemes —ho escrivia a propòsit de ''La pedra en la veu''— responen a un estat d'esperit viscut, actiu i contemplatiu alhora, l'home dret davant Déu i els germans, palpant de comprendre’l i de posseir-lo, movent-me en el món, triat a part en el món […] Tot el meu fer es desplega en el fenomen sorprenent del paisatge interior, en els termes graduals de la gràcia, com torrents d'aigua, a la recerca de Déu a l'espluga, en les entranyes de la muntanya interior –i parafrasejant el salm 48, 5, afegeix– “El meu cant s’inspiras'inspira en un enigma”. L'enigma de veure, com ell mateix deia, «l'eternitat en una gota d'aigua» o d'exhalar en una petita flor el perfum del Paradís.
 
== Obres ==
1.283.136

modificacions