Santa Eulàlia de Vilapicina: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi |
m Plantilles |
||
Línia 17:
En una escriptura del 22 gener de 1034 consta que Arnau Vidal d'Horta va adquirir un [[alou]] format per l'església de Santa Eulàlia, i diverses cases, terres i vinyes. En 1064 el mateix Arnau Vidal va donar les seves propietats a Vilapicina al [[bisbe de Barcelona]].
Una acta de visita pastoral de 1413 cita la capella de Santa Eulàlia com sufragània de la [[parròquia de Sant Andreu de Palomar]], un municipi independent fins a la seva annexió a Barcelona, el 1897. El pas dels múltiples exèrcits que van assetjar la ciutat de Barcelona durant els segles
A principis del {{segle|XVIII}} l'església havia donat nom a un llogaret rural, Santa Eulàlia de Vilapicina,<ref>El topònim més habitual, fins al {{segle|XX}}, fou ''Santa Eularia de Vilapiscina''</ref> formada per diverses masies disperses en un territori de camps i vinyes. Una de les poques masies que es conserven d'aquesta època és Can Basté, al costat de l'església, que data del {{segle|XVIII}} i actualment funciona com a centre cívic. També es conserva actualment Ca n'Artés, un antic hostal que dataria, probablement, del {{segle|XV}}. La seva construcció al costat de l'església no és casual, ja que aquest era el punt de confluència de dues importants vies: l'antic camí de [[Sant Andreu de Palomar]] a [[Sant Joan d'Horta]] i l'anomenat camí de Sant Iscle, que anava fins a [[Cerdanyola del Vallès]] passant per la font de Santa Eulàlia, prop de la masia de [[Can Masdeu]].
| |||